dimarts, 21 de desembre del 2010

La llista està buida!!

Estimat bloc:

Avui, per primera vegada des que em vaig comprar el programa de gestió de projectes de traducció ara fa 1 any (vaig començar-lo a fer servir l'1 de gener), he aconseguit deixar la llista de projectes pendents buida! He enviat tots els projectes, i com que la gent veig que té el cap més ficat en els torrons que en les traduccions, per fi s'han oblidat una miqueta de mi :)

Resumint, encara no són les 4, i ja he acabat la jornada laboral, i si tot va bé, demà no tindré feina, i com que dijous i divendres ja m'havia agafat festa, amb una mica de sort no m'hi torno a posar fins dilluns!!!

T'imagines?? Oh, que bé!!!

Apa, que passeu unes Bones Festes!!!

divendres, 3 de desembre del 2010

De bojos... esperant les vacances

Estimat bloc:

Aquests últims dies estan sent de bojos... moltíssima, moltíssima feina!!! La facturació d'aquest any ja ha superat de llarg la de l'any passat, i encara no s'ha acabat l'any!

Només volia dir que continuo viva, i que només queden 5 setmanetes per marxar a Roma :) i poder fer unes més que merescudes vacances, però de les de debò!

I que aquesta setmana vaig rebre un mail d'un client felicitant-me per la feina feta. Diu:
"Dear Marta,

The poofreader has just told me that he found your translation quite remarkable and wanted me to pass this feedback on to you.

He said that the source text was rather tricky – so your translation was even more impressive."
Mola, eh? Això m'ha donat piles per uns dies més... que ja se m'estaven acabant!

Continuo treballant que encara em queda molta feina per fer, i l'he de fer bé, que m'agrada que em felicitin :)

divendres, 12 de novembre del 2010

Amb dedicatòria

Estimat bloc:

Per raons òbvies, no puc esmentar el nom de la persona a qui dedico aquest vídeo. Ara pensava en ell i en la gent que l'envolta i m'ha vingut al cap aquesta cançó, que defineix perfectament què penso d'ells.

Segur que vosaltres també teniu algú a qui dedicar-li :)

Bon cap de setmana!

dimarts, 2 de novembre del 2010

Baobab Planet

Estimat bloc:

Per fi ha sortit online el joc que estan desenvolupant a l'empresa on treballa la meva parella: Baobab Planet.

Es tracta d'un joc educatiu, una mena de món virtual, per a canalla d'entre 6 i 12 anys. La història, molt resumida, és un planeta que és un arbre, un Baobab, però com que és molt delicat, només hi poden viure nens, que han de construir la seva casa a l'arbre. Els punts que aconsegueixen amb cada joc poden canviar-los per objectes per decorar i millorar el seu personatge i la casa de l'arbre.

La idea és que amb un joc (o una sèrie de minijocs) en què la criatura s'ho passa bé, aprengui i desenvolupi o millori certes habilitats, i alhora, els pares puguin veure l'evolució del nano durant el joc. Pot veure a quins jocs ha jugat, quins jocs li van més bé, quins més malament i, per tant, quins són els seus punts forts i quins són els punts que cal millorar. Això és gratuït.

Hi ha una part del joc que serà de pagament (em penso que encara no ha sortit) i que permetrà que els pares posin "missions" als seus fills. Per exemple, si un dels punts que li cal millorar és l'atenció, podem dir-li que si compleix la missió, que consisteix a jugar a uns jocs determinats (que serviran per millorar l'atenció), aconseguirà punts extres.

Així, molt per sobre, aquesta és la idea del joc. Jo ho trobo una idea molt bona. He vist el joc i el trobo divertit i original. Com us podeu imaginar, darrera del desenvolupament hi ha un equip de psicòlegs i pedagogs, a part dels programadors, dissenyadors i il·lustradors.

Si teniu canalla, apunteu-vos-hi i ja em direu què us sembla el joc, i si us agrada, expliqueu-ho a tothom!!

dijous, 28 d’octubre del 2010

El sopar... i més!

Estimat bloc:

Doncs, sí, ahir vam anar a sopar. Al restaurant Matsu de Sant Cugat, un restaurant japonès amb classe, no d'aquells que estan portats per xinesos... El sopar boníssim, boníssim, boníssim, el lloc fantàstic i la companyia, evidentment, immillorable.

I quan ja havíem acabat de sopar i ens preníem un te de gessamí, em va dir que el sopar no era l'única sorpresa de l'aniversari!! Primer només em va dir si el dia 6, sortint del curs que tinc al matí, estava disposada a marxar el cap de setmana... Després de dubtar si demanar-li que m'ho expliqués o deixar-me sorprendre, li vaig preguntar on aniríem... i si ho arribo a saber no li ho pregunto i em deixo sorprendre: anirem a l'Hotel Sant Roc de Solsona, on vam passar la nit del nostre primer aniversari de "nòvios" :)

No m'ho esperava!!! Gràcies, cari!

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Primer aniversari

Estimat bloc:

Avui fa un any que la meva parella i jo vam anar a l'Ajuntament a signar i a fer-nos oficialment "parella de fet".

Diu que avui anirem a sopar fora, però no em vol dir on anirem... Una sorpresa? M'agraden les sorpreses!

Bé, havia de ser una sorpresa anar a sopar, però com que vaig veure que insistia que congelés el peix que vam comprar que jo volia fer aquest vespre, doncs, vaig descobrir-li els plans. A veure on anem...

divendres, 8 d’octubre del 2010

Un nou bloc...

Estimat bloc:

Per si tingués poca feina, des de fa unes setmanes he decidit començar també un altre bloc. Un bloc més "professional". És un bloc que es diu "Lletra de metge" i la intenció és escriure-hi sobre temes mèdics però a nivell moooooooolt bàsic, perquè ho pugui entendre tothom. Es tracta d'acostar el llenguatge mèdic al públic general... no sé si me'n sortiré... De moment, la voluntat hi és.

A més, com que és una mena d'estratègia (que ja veurem si funcionarà o si servirà de res) per donar a conèixer el meu web professional, doncs, també l'escric en castellà, per allò d'arribar a més gent.

La veritat és que són ganes de buscar-me més feina, però m'ho passo realment bé buscant la informació que necessito i redactant-la de manera que sigui entenedora per a la gent. Això de la redacció realment m'agrada més que la traducció, però no ho puc dir gaire alt, que de moment, la traducció és la que paga les factures ;)

dijous, 23 de setembre del 2010

"En sèrio?"

Estimat bloc:

Ahir, que era un dia d'aquells apretadets, apretadets, em va enviar uns quants mails un client que sempre m'envia molta feina, però que la majoria de vegades són feinetes petites... per tant em passo el dia rebent mails seus i petites comandes, amb la pèrdua de temps que això suposa. L'avantatge és que com que la majoria de feinetes són de tarifa mínima, al final m'acaba sortint a compte i tot.

Resulta que em va enviar un text molt petit per tenir-lo ahir mateix. Com que anava una mica contra-rellotge, li vaig dir que no me'n podia fer càrrec, que ho sentia molt, però que ja no podia agafar res més per ahir.

La seva resposta va ser: "En sèrio???"

Doncs, sí, de debò. Ahir no podia agafar res més. Anava al màxim per tenir tots els lliurements a l'hora i no pensava sacrificar altres feines, i en aquest cas tampoc no volia sacrificar temps personal com faig de vegades plegant tard per abastar-ho tot. Sempre faig l'impossible per colar tots els encàrrecs que puc, però arriba un moment que he de dir prou, i ahir li va tocar a un text ridículament curt, què hi farem!

dimarts, 21 de setembre del 2010

Oh, nooooooo!!!

Estimat bloc:

Alguna vegada ja m'he queixat del soroll de les obres del carrer, però ara feia dies que estava tranquil·leta...

Avui, amb el temps que fa, no m'esperava pas sentir que feien obres un altre cop. Des de les 8 del matí que sento el trepant d'algunes obres que no poden ser gaire lluny...

Ara fa una estona he tret el cap per la finestra per veure si realment era gaire lluny i per si podia endevinar si en tenen per gaire... Doncs, bé, ja val que em vagi carregant de paciència perquè en un altre bloc d'aquí darrera els comencen a montar l'ascensor exterior!

Ja hi ha un bloc que els el van posar i van estar gairebé 1 any d'obres, amb parades intermitents... Així que ja em puc tornar a mentalitzar per 1 any més de soroll...

Bufffffffff.........

dimarts, 7 de setembre del 2010

Què hauria passat si...

Estimat bloc:

Suposo que com que avui sembla que no passi res més al món que l'inici del curs escolar, he recordat que quan vaig acabar la carrera, el director de l'institut on havia estudiat em va oferir feina com a professora d'anglès al centre.

Sí que tenia certa experiència fent classes, però havia fet classe a grups de màxim 8-10 persones i si acceptava m'hauria hagut d'enfrontar a grups de 30 adolescents amb les hormones alterades. Vaig recordar per uns instants com n'arribaven a ser de maleducats, prepotents i passotes alguns dels meus companys, vaig recordar com n'arribàvem a ser tots plegats d'insuportables i no m'hi vaig veure en cor. A més, no tenia cap mena d'interès per dedicar-me a l'ensenyament (ara, després d'haver estat uns quants anys treballant en acadèmies, encara en tinc menys!). Així que vaig rebutjar l'oferta amb bones paraules, malgrat que ma mare creia que era una oportunitat que no podia deixar escapar.

Uns anys després d'això, em vaig trobar el Rossell, el profe d'història que teníem a COU i em va dir: "Mira, el vostre grup era dolent, éreu molt gamberros, però us canviava sense pensar-m'ho per aquesta canalla que tinc ara, que amb 12 anys no hi ha qui els aguanti". Vaig pensar que havia fet bé de rebutjar l'oferta.

Després de recordar això, m'he plantejat on seria jo ara si hagués acceptat la feina... L'institut ha desaparegut, així que o bé estaria a l'atur, o recol·locada a una altra escola, o hauria plegat abans que tanquessin, o m'haurien tancat perquè hauria parat boja amb els alumnes... Potser hauria acabat sent una amargada com més d'una profe que teníem (de cuyos nombres no quiero acordarme).

Clar que potser aquest estiu hagués fet 2 mesos de vacances en lloc d'1 setmana, per Nadal tindria 2 setmanes de vacances en lloc dels dies justos de les festes i per Setmana Santa tindria 10 dies en lloc de 4... Em vaig equivocar?

dimecres, 25 d’agost del 2010

Ensurt!

Estimat bloc:

M'acabo d'endur un ensurt! És una història una mica llarga, així que començo des del començament.

Tinc un client, una agència, per qui treballo poc, molt poc (en tot l'any passat vaig facturar-li uns 50€, perquè te'n facis una idea). Fa uns 3 mesos em va dir si estava disponible per participar en un projecte que va ser complicat, va ser farragós, va ser un pal de cuidadu... Després, hi va haver consultes per part del client del meu client, una altra agència, queixes que l'altra traductora i jo havíem fet la feina malament, i hores perdudes intentant justificar la feina feta.

La cosa és que fa dies que em plantejo deixar de treballar per aquest client perquè sempre tenen projectes molt complicats, paguen molt poc i si poden encara regategen, i sempre paguen tard. A més, paguen amb un xec, que he de desplaçar-me per cobrar i no cal dir que em cobren comissió per fer-ho.

Ahir, rebo un mail del meu client amb l'assumpte "Anul·lació" i em diu que aquest client seu anul·la el projecte i tornem a començar. Jo flipava... no entenia com es podia anul·lar un projecte que feia mesos que estava entregat. Ja pensava que no cobraria la feina (que la factura venç aquesta setmana), així que li vaig preguntar directament si la feina ens la pagarien o no.

I avui la project manager em respon: "però si em vas dir que encara no havies començat". I aquí sí que he flipat molt, perquè la cosa fa dies que està acabada, enviada i facturada! Així que li he preguntat: "Estem parlant del projecte X, no?". I em diu: "No, és el projecte Y!" Llavors he vist que s'havia confós...

Buffffff!! Sort!! Jo ja pensava que no cobraria els 500€ d'aquesta feina i que, a més, l'hauria de repetir!!!

Està clar que he de dir adéu a aquest client. Les persones amb qui he tractat sempre han estat molt simpàtiques i amables, però les agències que treballen per altres agències no m'interessen. Les agències subcontractades per força han de pagar tarifes baixes.

A més, l'altra agència, que entenc que és un dels clients més importants del meu client, és molt desorganitzada! Ara anul·laven un projecte perquè els arxius de traducció s'havien creat malament... i és just el que va passar amb el projecte que vaig fer jo fa 3 mesos.

Res, res... No és que em falti feina, gràcies a déu (és un dir, és gràcies a posar-hi el coll durant 3 anys), així que per ara, diré bye-bye a aquest client.

dijous, 19 d’agost del 2010

És un plaer

Estimat bloc:

Aquests últims mesos he fet dos o tres clients nous, i alguns clients antics tenen project managers nous. I tant uns com altres són una gent amb qui he tingut una mena de bon rotllo des del principi que fa que treballar per ells sigui un autèntic plaer. Són gent amb qui la comunicació és fluïda i franca, no hi ha regatejos incòmodes sobre les tarifes, són comprensius i flexibles amb els terminis de lliurement, els pagaments són correctes i puntuals (bé, alguns d'ells encara no els ha arribat la data de venciment de la factura, però tinc bones vibracions), són gent d'aquella que quan reps un mail seu l'obres amb ganes, gent que quan et truquen per telèfon, parles amb ells amb un somriure perquè perceps que ells, a l'altra banda, també somriuen.

Realment és un plaer treballar per aquesta gent.

Llàstima que sempre hi ha l'ovella negra que ha d'espatllar el moment, un client nou (bé, un client antic que ha canviat d'empresa, o sigui que és un "nou" relatiu) que em va prometre molta feina... De les 2 feines que he fet (totes dues petites, afortunadament), no me n'ha pagat cap, i una tercera feina molt urgent que m'havia d'enviar dimecres, després divendres, després dilluns... i d'això ja en fa un mes i encara no he rebut els arxius... És a dir, ara toca intentar cobrar els 90€ que em deuen i creu i ratlla!!

Em quedo amb el bon rotllo dels altres :)

dimarts, 17 d’agost del 2010

Ja s'ha acabat...

Estimat bloc:

Ja s'han acabat les vacances d'aquest any... han estat curtes però ben aprofitades. Si he de resumir unes vacances que ja de per sí han estat resumides, em quedo amb l'excursió a l'ermita de la Pertusa, a Corçà, prop d'Àger, just al límit amb Aragó, i damunt de l'embassament de Canelles. Tenia moltes ganes d'anar-hi i no em va decepcionar.

Arribant a la Pertusa, aquest paisatge és el que et dóna la benvinguda.

La Pertusa

Vistes des de la Pertusa.

Vam estar a altres llocs molt bonics també, però aquest em va agradar especialment.

 I a més, aquestes vacances hem tingut un regal fantàstic: ha nascut el Pau, el nebodet, que òbviament, és guapíssim ;)

dimarts, 3 d’agost del 2010

Ja queda menys...

Estimat bloc:

Cada vegada queda menys per començar les tan esperades (i merescudes) vacances!!

Aquest any seran curtes, així que ja caldrà que les aprofitem bé! Seran just 9 dies que inclouran 4 dies de desconnexió total repartits entre Pirineu i Montsec :) La resta de dies, suposo que els dedicarem a recuperar son atrassada i a no fer massa res de profit, que hem de tornar a la feina el dia 16 amb les piles carregades i a punt per tornar a enganxar el mateix ritme de feina que portem aquests dies...

Però com que ja veig que 1 setmaneta se'ns farà massa curta, he decidit que m'agafaré festa els divendres d'aquest mes (bé, aquesta setmana no crec que pugui fer-ho). La idea és poder repetir cada divendres aquell matí de piscina i sol de fa un parell o tres de setmanes.

La idea és acabar posant la mateixa cara que aquesta criatura, que no se la veu massa estressada, diguéssim...

dimecres, 14 de juliol del 2010

Un matí lliure!

Estimat bloc:

Fa uns dies explicava en un post que per fi havia pogut plegar abans de les 5 de la tarda. Doncs, bé, des d'aquell dia he continuat tenint molta feina, encara que potser no tanta, però bé, no he tingut temps d'avorrir-me.

I avui he tingut l'alegria de la setmana: m'han cancel·lat una feina que havia de fer avui al matí, i la resta d'encàrrecs que tinc no corren pressa, així que m'he agafat mig matí lliure!!

A quarts d'onze del matí, quan m'han confirmat la cancel·lació, he agafat els trastets i me n'he anat a la piscina!! He nedat una estoneta i després, cap al solàrium a fer "bronzo", a veure si agafo una mica de color.

Al solàrium érem quatre gats, o sigui que hi havia força silenci. He agafat el telèfon i m'he posat els auriculars per escoltar musica. Oh, això sí que és vida... Solet, relax, tranquil·litat, musiqueta, una dutxeta de tant en tant i l'airet que passava que feia que la calor no fos del tot insuportable... Mmmmmmm.........

A veure quan torno a tenir un matí lliure...

dilluns, 5 de juliol del 2010

Confidencialitat

Estimat bloc:

Ja vaig explicar una vegada que per la meva feina he signat contractes de confidencialitat i que hi ha coses que no puc explicar... doncs, bé, avui és un d'aquells dies que em sap greu haver signat aquest contracte!

És que estic traduint un text sobre matalassos calefactables per a malalts, però és que si sabéssiu el nom de l'empresa que els fa, us partiríeu de riure, i això no us ho puc dir... El nom de l'empresa és certament desencertat, però si veiéssiu el logo de l'empresa, no us imaginaríeu mai a la vida que es dediquen a fabricar material per a ús mèdic. És un logo tan desencertat, tan informal, tan fora de lloc!!

No sé pas qui ha dissenyat el logo, ni qui va ser l'il·luminat que va pensar el nom de l'empresa, però us ben asseguro que es van quedar ben tranquils!!

I no us puc explicar res més... només que amb la caloreta que fa, només sentir parlar de matalassos i mantes calefactables, estic a punt d'agafar el xarampió!

dijous, 1 de juliol del 2010

Röyksopp

Estimat bloc:

Els Röyksopp són un grup que he descobert fa poc gràcies al meu home, i que m'agrada força... Aquesta cançó en especial, em dóna bon rotllet :)

Au, a veure si a vosaltres també us encomana el bon humor!

dilluns, 28 de juny del 2010

Sorolls

Estimat bloc:

Em sembla que ja he comentat més d'una vegada la sort que tinc de treballar a casa, el luxe de treballar amb el pijama o el xandall, amb la meva tassa de te i la meva música de fons i sense jefe a qui donar explicacions.

A més, el barri és tranquil i no sol haver-hi gaire soroll al carrer, així que treballo la mar de bé. Sempre hi ha aquell dia que passen amb les màquines aquelles que "bufen" les fulles seques i que sembla que tinguis una moto en marxa aturada sota la finestra, o el dia que el veí decideix clavar quadres o arrossegar mobles... però això dura una estoneta i prou. Sol ser suportable...

Ara bé, fa unes setmanes que la cosa s'està tornant INsuportable... Fa 1 any que els del bloc de davant estan d'obres perquè han posat un ascensor d'aquests exteriors... Les obres han estat molt intermitents, però com que havia de venir a inaugurar-ho el senyor alcalde, les últimes setmanes treballaven de dilluns a diumenge, amb el conseqüent soroll de fons constant, des de quarts de 8 del matí, fins a quarts de 8 o quarts de 9 del vespre que t'acaba posant els nervis de punta. Quan van acabar els de l'ascensor, van començar els veïns del bloc del costat, que arreglaven goteres, i que sentia tot el dia la gent caminant pel terrat, que com que no està enrajolat, sinó que hi ha grava, sentia el rec-rec-rec dels passos sobre la grava com si els tingués dins de casa... Buffffffff.... Paciència!

Avui, que ja no hi ha ningú al terrat i que les obres de l'ascensor ja han acabat, torna a haver-hi un soroll constant de fons. Un generador, que també sembla com si tingués una moto en marxa sota la finestra... Ara ja no sé qui és, no sé d'on ve el soroll... però, és que necessito una estona de silenci!!!

Em sembla que necessito unes vacances!!

dilluns, 21 de juny del 2010

Les vacances dels veïns

Estimat bloc:

Abans de començar a explicar la història d'avui, només faré 2 comentaris: 1) parlaré dels únics veïns amb qui ens portem bé, 2) són curtets. Ara comença la història:

L'estiu passat, un dia parlant amb els veïns del replà, ens van dir que anaven de viatge a Escòcia. Nosaltres els vam dir que hi havíem estat l'any anterior i que era molt bonic, que els agradaria molt. I ens van demanar que si teníem fotos, que els faria gràcia veure-les.

Van venir una tarda a casa, i els vam passar una selecció de les més de 1000 fotos, una selecció que devia rondar les 80 fotos. Penso que va ser una cosa acceptable...

Quan van tornar del viatge, estaven entusiasmats. Els havia encantat. Havien fet fotos i havien fet vídeos i ens van deixar una DVD que van comprar allà perquè ens el miréssim. I vam quedar amb allò de "un dia veniu a casa i mirem les fotos".

Total, després d'uns mesos d'estrès total, ahir era el gran dia.

A les 5 en punt truquen al timbre i es presenten amb un sobret amb fotos... i 4 cintes de vídeo de 60 minuts cadascuna!!!!!!! Van haver d'anar a buscar la seva càmera per poder-la connectar a la nostra tele... després van haver d'anar a buscar el carregador per la càmera... i després el cable per connectar la càmera a la tele. Nosaltres flipàvem! "Mare meva, 4 cintes!! Què hem fet!!!!!!" Van tornar tots carregats de cables... no n'hi ha cap que serveixi... Llàstimaaaaa... Ella té un moment d'il·luminació, "espera que em penso que ja sé on és!". Torna a marxar i, efectivament, torna amb el cable correcte. Ja no tenim excusa. Toca veure les 4 cintes...

Jo no sé si és cosa de la càmera, de la cinta, de la mestressa de la càmera o de què, però la qualitat d'imatge no era massa bona, i si hi afegim que allò es movia més que si ho hagués gravat un iaio amb Parkinson, ja us podeu imaginar la situació. A més, d'aquelles escombrades que marejaven més que el Dragon Khan, és que ho havien gravat tot. Fins i tot, fent una presa general d'una habitació d'hotel, hi havia un primer pla del detector de fum del sostre... No cal que us expliqui res més, no?

I li deies a ella: "Apa, que no et descuidaves ni un detall, eh!"

Ella: "Es que así no me aburro!"

Ja ho veig, ja... Vas estar ben entretinguda tot el viatge...

Ell: "Qué bonito, eh! Es una guapada!"

I pensaves, "No, si bonic Escòcia ja ho és, ja... però és que aquí no es veu ni que sigui bonic ni que no ho sigui"

La primera cinta va ser curteta... però les altres... 1 hora cada una! I a l'hora de posar la quarta cinta, oooooohhhh!!!! Quina llàstimaaaaaaa... La quarta cinta resulta que no és del viatge a Escòcia!!! Ohhh.... Bé, ja són les 8 (recordeu que havien arribat a les 5). Apa, adéu, adéu....

Al cap de 10 minuts, tornen a trucar al timbre... "Ya hemos encontrado la cuarta cinta!".

Oh, que bé, quina alegria... ara sí que dormiré tranquil·la!! I au, una hora més de Parkinson i detalls poc interessants del viatge.

Déu meu... quin horror!!!!! El millor de tot és que vam estar parlant d'altres viatges, perquè són curtets però s'han patejat mig Europa... I tenen 5 o 6 cintes del viatge a Suïssa que hem de veure... perquè és molt bonic... la Jungfrau, Lucerna, Interlaken, Lucerna, la Jungfrau... totes les muntanyes nevades, Berna, Lucerna... Uffff...

dimecres, 16 de juny del 2010

Turisme de proximitat

Estimat bloc:

Aquest cap de setmana, hem fet una miqueta de turisme de proximitat: comarques de Les Garrigues i el Priorat, bàsicament.

També vam aprofitar per menjar bé i recuperar les forces de les darreres setmanes, que hem tingut tots dos moltíssima feina.

Com que anunciaven mal temps, ja anàvem mentalitzats, i per tant, trobar-nos el temps fantàstic que ens va fer va ser una sorpresa molt agradable. Hi havia un cel impressionant, que donava una llum ideal per fer fotos. Aquí en teniu algunes:

La Cartoixa d'Escaladei
Val la pena anar-hi. Nosaltres no vam agafar visita guiada i ho hauríem d'haver fet!! L'entorn és espectacular, al mig del Parc Natural del Montsant i feia un temps fantàstic. Llàstima que hi havia un grup d'aquells que fan tant de xivarri i que tenen la típica lloca cridanera que se sent des de l'altra punta de tot... Però és una visita molt recomanable.

Vinyes del Priorat
De camí cap a l'Espluga de Francolí, on vam dinar una hamburguesa gegant i boníssima, en una terrasseta a la plaça del poble, vam trobar aquest paisatge, al costat del Monestir de Poblet. Sort que per aquelles carreteres no hi ha gaire trànsit, perquè vam parar al mig de la carretera i vam fer marxa enrere per poder fer aquesta foto!


Monestir de Vallbona de les Monges
Era l'únic monestir que ens quedava de la Ruta del Císter. Fa temps havíem fet Poblet, i fa uns mesos vam anar a Santes Creus. Aquest és força interessant. Sobretot el claustre, que no és uniforme, sinó que cada galeria està construida en un segle diferent, i per tant, cada una té un estil diferent. Em vaig recordar molt de la profe d'Història de l'Art de l'institut. Allà, en un únic claustre, hi havia mig curs resumit!!

dimecres, 9 de juny del 2010

Com passa el temps!

Estimat bloc:

Avui fa 4 anys que vaig començar a sortir amb la meva parella. Sembla que hagi de fer més temps! De fet, 4 anys tampoc no és tant, però mirant enrere, veig que en aquest temps les coses han canviat tant que sembla impossible que només hagin passat 4 anys!

Fa 4 anys vivia amb els pares, feia poc que tenia el pis i tot just l'anava netejant. La meva parella també vivia amb els seus pares.
Fa 4 anys treballava en una multinacional farmacèutica i era mileurista. La meva parella estava subcontractat en aquesta multinacional i era poc més de mileurista.
Fa 4 anys podia estalviar tot i tenir una hipoteca. La meva parella no arrossegava ni un duro.
Fa 4 anys pesava uns quants quilos menys!! La meva parella també.
Fa 4 anys podia córrer 2 hores un dijous al vespre i després sortir a sopar sense estar especialment cansada. La meva parella l'únic esport que feia era jugar a futbol... amb la PlayStation!
Fa 4 anys no tenia cap nebot. La meva parella tenia un nebot de 5 anys.
Fa 4 anys no tenia gaire maldecaps. La meva parella tampoc.
Fa 4 anys feia un dia esplèndid.

Ara vivim tots dos al  pis, i ja tenim ganes de buscar una altra cosa millor.
Ara sóc autònoma, treballo a casa i em guanyo molt més bé la vida, penco més que mai, però no tenir jefe no té preu. La meva parella ha canviat 3 vegades de feina i avui signa com a accionista (molt minoritari) a l'empresa on treballa.
Ara ja no puc estalviar gairebé gens. Tot va a pagar deutes, hipoteca, factures i impostos! La meva parella és l'encarregat d'estalviar per poder canviar de pis.
Ara estic intentant perdre quilos per tornar a estar com fa 4 anys. La meva parella també. Però no ens en sortim.
Ara fa dies que no surto a córrer, i el dia que surto, de sortir a sopar al vespre ni parlar-ne! La meva parella no pot sortir a córrer perquè té els genolls tocats. No ho hauria sabut mai si no hagués deixat la PlayStation per sortir a córrer amb mi.
Ara tenim 1 nebot de 9 anys i un altre que està en camí que naixerà a l'agost.
Ara tots dos tenim més maldecaps.
Avui fa un temps per no sortir del llit... o per treure la barca!

Gràcies per aquests 4 anys, guapíssim! :)

divendres, 4 de juny del 2010

Feina, feina, feina, feina!!

Estimat bloc:

Avui és el primer dia en no sé quantes setmanes que he pogut plegar abans de les 5 de la tarda. Tenint en compte que cada dia començo a treballar a 2/4 de 8 del matí, no està malament... I tenint en compte que aquests dies, per dinar he parat l'estona justa de fer-lo i menjar-me'l, doncs, us podeu imaginar com han estat aquests dies. I avui, no és que no tingui feina, eh! En tinc, en tinc... És que, per fi, la feina que tinc em deixa temps per respirar i descansar.

Fa unes setmanes que vaig de bòlit, i bé, la butxaca ho agrairà, però ara mateix, el que agrairà el meu cos és una estoneta de sofà, una dutxeta i moooooooooltes hores al llit :)

Aquesta setmana ha estat d'escàndol. Més d'un dia he sobreviscut gràcies a la cafeïna (i això que jo no acostumo a beure gaire cafè) i he fet més hores que un rellotge. Em sembla que va ser el dilluns, que volia acabar una feina per treure-me-la de sobre... i és allò de "ara quan acabi vaig a esmorzar"... bé, em vaig posar a fer l'esmorzar "de mig matí" a 3/4 d'1 del migdia... Clar, després no vaig dinar... Ahir em va salvar que a les 6 de la tarda va marxar la llum i vaig haver de deixar de treballar aviat per nassos (en aquest cas tenir un ordinador de sobretaula va ser un avantatge!) i avui... suposo que com que aquesta nit he dormit com un nen petit i el fet que sigui divendres i faci solet ja anima, doncs, no ha estat tan greu com preveia :)

Resumint, que estic petadíssima i aquest cap de setmana em toca agafar forces per la setmana que ve, que també es preveu mogudeta

Per cert, a vosaltres també us passa que quan més feina teniu i més estressats aneu és quan més feina us cau a les mans?

dimarts, 25 de maig del 2010

Violència de gènere

Estimat bloc:

Ahir vaig trucar a la policia, crec que per primera vegada a la vida.

Ens vam posar a dormir, i al cap de pocs segons d'haver tancat el llum, al pis del costat, amb qui compartim la paret del dormitori i d'on sentim tots els sorolls, van començar a discutir. Són veïns nous, magrabins suposo, perquè se sent que parlen un idioma estrany. La dona es va posar a plorar i a cridar, i també se'l sentia cridar a ell. I penses: "ja està, s'ha acabat la tranquil·litat que teníem fins ara." El problema de tenir parets de paper de fumar és que se sent tot, i a la nit, amb el silenci, sembla que la paret sigui encara més prima... Al cap d'una estona es van començar a sentir cops, ella plorava encara més i xisclava.

Em vaig aixecar del llit d'una revolada i vaig trucar als Mossos. Una cosa és discutir-se i l'altra la violència física, i per aquí no hi passo. Mentre venien els Mossos, que van trigar poc, es va sentir la veu d'un nen que cridava "Mama!" i "Papa!" i que es ficava enmig de la baralla. El soroll se'n va anar més lluny, devien anar a una altra habitació. Quan van arribar els Mossos els crits ja havien parat. Sé que van estar per aquí una estona, i m'imagino que debien trucar al pis en qüestió.

La situació em va desvetllar del tot, ja us ho podeu imaginar. Quan ja estava tot tranquil, em va costar adormir-me, estava neguitosa. Allò que cada dos per tres sentim a la tele de la violència de gènere, i que a mi sempre m'havia quedat lluny, ara resulta que ho tinc a l'altra banda de la paret, al capçal del llit.

La violència en general és una cosa que no entenc. I la violència de gènere, a més de no entendre-la, em treu de polleguera. Que es pugui considerar que aquest individu violent és una persona, m'ofèn. Una persona és algú que es distingeix dels animals per tenir intel·ligència, no? Això vol dir que les persones tenen la capacitat de solucionar els problemes enraonant i no a bufetades. I que aquest individu es consideri un home, hauria d'ofendre a tot el gènere masculí. Home? Quina merda d'home és el que pega una dona? Quina merda d'home és el que perd els nervis davant d'un nen, davant del seu propi fill? Quina merda d'home és el que és incapaç de solucionar els seus problemes de manera civilitzada? Pot ser un xulo, pot ser un cregut, pot ser un desgraciat, pot ser el que vulgui, però un home no. Un bàrbar, potser sí. Algú que no s'hauria de considerar persona, sens dubte.

divendres, 21 de maig del 2010

La nostra mascota

Estimat bloc:

Tenim mascota nova... i es diu Roomba!!!!

Només has d'apretar un botonet i es posa a netejar... quan acaba, només has de treure el dipòsit i buidar-lo. Una gran inversió!

Llàstima que no voli, perquè també podria treure la pols... ;)

dimarts, 18 de maig del 2010

¡Que no os embauquen!

Estimat bloc:

Si hi ha una cosa que em rebenta, és que la gent em prengui per tonta. Ahir, van trucar a la porta... "compañía eléctrica", obro la porta pensant que venien a recollir el paper amb les lectures. Al cap de 2 minuts truquen a la porta de dalt i vaig obrir pensant que demanaven la clau per fer la lectura del comptador de l'escala, que no m'havia recordat d'apuntar-la. Doncs, no. Eren d'Iberdrola.

Aquests d'Iberdrola són uns pesats i han vingut dos milions de vegades, però aquesta vegada va venir probablement el comercial més agressiu que havia vingut fins ara. Després de presentar-se em va dir que em venia a retirar una penalització... i jo pensant "Com pot ser que Iberdrola m'apliqui una penalització si no sóc clienta d'ells!". Total, que em va explicar no sé quina història que amb la liberalització de les elèctriques, ja no podia tenir l'electricitat contractada amb Endesa... "Ja però és que jo la tinc amb Gas Natural" (que es veu que tampoc no servia) i que l'havia de contractar amb ells, perquè tots els veïns ja ho estaven fent i perquè, si no, m'aplicaven una penalització. I jo pensava: "Però de què nassos m'està parlant?!"

Total, que el tio m'estava dient que no em tocava més remei que fer-me clienta d'Iberdrola. I a mi, això que m'atraquin a mà armada a la porta de casa, sense poder pensar les coses, que em demanin veure una factura i aquest "o ara o mai", si no ho contracta ara no li podrem retirar la penalització, no em va, no són maneres de tractar a la gent, i la meva reacció instintiva és la de rebutjar terminantment tot el que m'ofereixin. Per tant, li vaig dir que tenia feina, que no tenia temps de buscar la factura i que no m'interessava, que ja continuaria pagant la penalització.

Quan vaig tancar la porta, òbviament m'havia quedat amb el dubte, perquè no tenia ni flowers del que m'havia explicat i vaig trucar a Gas Natural. Em van dir que no, que jo ja ho tenia tot en regla i que no havia de fer res.

Resumint, amb l'atracament a mà armada, els d'Iberdrola intenten guanyar clients que cauen a la trampa per la ignorància (la mateixa que tenia jo). Ara m'he informat i tinc ganes que tornin els d'Iberdrola, que tinc quatre coses a dir-los: que estan enganyant a la gent, que enganyar a la gent d'aquesta manera és una pràctica denunciable, que si s'ha alliberat el mercat, és curiós que jo no tingui la llibertat de quedar-me amb la companyia que tenia fins ara, que havent-se alliberat el mercat és curiós que l'única opció que tinc ara sigui la de contractar Iberdrola. Res, que han perdut un client potencial.

Jo començo el meu boicot personal contra Iberdrola i tot el que hi tingui relació, que a ells els serà absolutament igual, però mira, serà el meu granet de sorra contra les pràctiques comercials immorals i enganyoses. Us animo a fer el mateix ;)

divendres, 14 de maig del 2010

Amigues de la infància

Estimat bloc:

Avui m'ha trucat una amiga d'aquelles amb qui amb el pas dels anys vas perdent el contacte, però que és i ha estat sempre una bona amiga. Vam anar juntes a l'escola o sigui que fa molts anys que ens coneixem! M'ha trucat per dir-me que ha tingut una nena... i jo no tan sols no sabia que estava embarassada, sinó que l'última vegada que la vaig veure va ser quan va tenir el nen ara fa 3 anys!! No em puc creure que hagi passat tant de temps...

Per què ho fem això? Mira que hi penso moltes vegades en ella... però penses allò de "l'he de trucar..." i no ho fas, quan probablement el més fàcil seria trucar-la just en aquell moment.

I això m'ha fet pensar que encara no conec el fill d'una altra amiga de l'escola que va tenir el nen el juliol de l'any passat... i que fa un any i mig que tinc pendent de trucar una altra amiga que fa milions d'anys que no veig i que em faria moltíssima il·lusió tornar a veure. Amb aquesta, vam anar juntes a la guarderia, a l'escola i a l'institut!! A l'escola érem inseparables! I després gairebé ens hem perdut la pista... :(

Hem quedat per d'aquí 10 dies, a veure si ens poguéssim veure totes, conèixer la canalla que encara no conec, i posar-nos al dia de tot plegat. Encara que serà difícil... fa tant de temps que no ens veiem que necessitaríem un mes sencer sense dormir per poder-nos-ho explicar tot.

Si aconseguim quedar totes, ja us explicaré com ha anat. Em fa il·lusió tornar-les a veure :)

dimarts, 11 de maig del 2010

Foto curiosa

Estimat bloc:

Avui al matí, sortint del metge, he fet aquesta foto:


Un senyor que portava el gos dins una bossa d'esports amb la moto. No comments...

dilluns, 10 de maig del 2010

Setmana de baixa

Estimat bloc:

Ja s'acaba, ja s'acaba! Demà em treuen els taps del nas que em van posar fa gairebé una setmana després de l'operació del septe nasal i podré tornar a respirar com una persona! La veritat és que l'operació i la recuperació han anat molt bé, gens de mal (el mal és més de portar les ulleres sobre el nas ple de gasses que de res més), i molta son (és el que tenen els antihistamínics, i com que una ja és marmota per naturalesa... fa una setmana que dormo a cor què vols), però ara ja comença a fer-se pesat això de poder respirar només per la boca, sobretot a la nit, que em queda la llengua com un raspall, i durant el dia, que em canso només de mastegar o de posar una rentadora. Ja sé que he de deixar que em cuidin, i no tinc queixa, que m'han cuidat molt bé!!! Però jo no sé estar-me de braços plegats sense fer res si em trobo bé...

No posaré les fotos de l'hospital amb el nas tot embolicat... Només diré que semblava el Tortell Poltrona, però amb el nas blanc de les gasses en lloc del nas vermell de pallasso.

El que sí que posaré és una foto del pa casolà que vaig fer ahir. Sense panificadora, a la manera tradicional, amassant a mà, deixant fermentar, tornant a amassar, deixant que torni a fermentar, porta feina, però és el que passa quan no pots sortir de casa i t'estàs avorrint, dediques el temps a fer coses innecessàries... Però, oi que té bona pinta?


divendres, 30 d’abril del 2010

Va de russos...

Estimat bloc:

Voltant pel món he conegut un munt de gent, gent molt diversa, gent interessant i gent que no ho era tant. Avui toca la gent que vaig conèixer en els meus viatges a Rússia, que dóna molt de si. Són anècdotes que difícilment podré oblidar mai.

El primer cop que vaig anar a Sant Petersburg, una noia russa que jo coneixia d'aquí Barcelona, em va demanar que li portés un regal al seu noviet rus d'allà. Tots dos eren músics, nens extremadament intel·ligents, probablement superdotats, i òbviament, el regal eren unes partitures. Quan vaig ser allà, vaig trucar-los, els vaig dir que tenia un regal per al noi de part de la Xènia i em van convidar un dia a prendre te. M'hi va acompanyar una companya de la classe de rus, i vam passar la tarda amb aquella gent, que ens van fer te i havien comprat un pastís deliciós per a nosaltres. Els russos són una gent molt freda quan et creues amb ells pel carrer, però a casa, són molt hospitalaris, molt atents... tant que poden arribar a agobiar-te, insistint que mengis més quan tu ja estàs a punt de rebentar, oferint-te en tot moment tot el que tenen per menjar i per beure. I tu, simplement has d'anar dient que no a tot. En resum, vam passar una tarda molt agradable amb aquesta gent tant acollidora i el noi ens va fer un recital de piano amb les partitures que li acabàvem de portar. Quan vaig tornar, vaig quedar amb la Xènia per donar-li un regal que m'havia donat el noi. Li vaig explicar com m'havia sorprès la hospitalitat russa i em va dir que a casa d'aquest noi eren molt pobres, i que si havien comprat pastís per acompanyar el te, segurament aquell dia no havien dinat... Mare de déu, em vaig sentir tan malament, que em penso que se'm va indigestar el pastís que feia setmanes que m'havia menjat.

També recordo un dia que vam anar a una altra ciutat, Pushkin em sembla que era, i ens vam perdre... així que vam decidir preguntar el camí fins a l'estació a una senyora gran que passejava per un parc preciós. Bé, la senyora no només ens va indicar el camí sinó que ens va donar conversa una bona estona. Jo anava amb la Kerry, una sergent de l'exèrcit americà que estudiava a la meva classe de rus (surrealista, ho sé), i clar, se'ns va notar amb l'accent que no érem gaire de per allà... Així que la senyora ens va estar parlant amb un anglès gairebé perfecte. Una senyora que tenia 83 anys i que passejava pel parc aprofitant que feia sol mentre llegia poesia anglesa. Vaig flipar molt. Allà tothom tenia estudis i això em va sorprendre moltíssim.

El que també tenia Rússia és molta màfia i molta corrupció. No sé com està ara el tema, jo parlo de fa 10 anys ben bé. A l'escola on jo estudiava, recordo que el director (que era suís) em va confessar que ell pagava a la màfia un tant cada mes. Com que era una escola on tots els estudiants eren estrangers, allò hauria estat una font d'ingressos important per a la màfia: podien obtenir diners dels estudiants estrangers, de les famílies que acollien als estudiants i que cobraven un tant al dia... Així que l'escola pagava a la màfia i a nosaltres no ens passava res. Sempre s'agraeix que mirin per la teva seguretat. També em va explicar que la corrupció arribava a tal extrem que et sortia més a compte pagar a la màfia que pagar impostos. Tu pagaves a la màfia i la màfia s'ocupava de subornar el funcionari que et posava el segell conforme havies pagat els impostos sense haver-los pagat. Clar, així anava el país. L'exèrcit feia llàstima de veure... tots amb uniformes vells i apedaçats, militars que et demanaven diners pel carrer per comprar cervesa (de seguida us parlo de l'alcoholisme...), palaus que feia anys devien haver estat preciosos ara queien a trossos per falta de manteniment.

La corrupció era a tot arreu: si la policia parava un cotxe, veies el conductor que li donava diners al poli i marxava sense multa. Jo havia vist un cotxe d'aquells fets pols que tenien la policia d'allà perseguint un BMW nou pel centre de la ciutat, plantar-s'hi davant, i el tio del BMW donar-li uns quants bitllets al poli i au, cadascú a casa seva...

Però això arribava també a nivells més baixos... Per entrar a un museu, sempre hi havia 2 cues, la cua de la taquilla per comprar l'entrada, i la cua de l'entrada perquè et deixessin passar. Si et posaves directament a la segona cua i li donaves un bitllet al que trencava l'entrada, et donava una entrada trencada que casualment tenia per allà i tot solucionat, ja havies entrat i a més havies pagat l'entrada més barata. Per anar a visitar un palau dels afores de Sant Petersburg s'havia d'agafar un ferri... si entraves al ferri sense bitllet, et feien entrar a la sala VIP, i allà pagaves directament al personal del vaixell. Normalment, pagaves un 50%-60% del preu oficial d'entrada i aquells diners anaven directament a la butxaca dels treballadors.

També hi havia corrupció a l'hora de canviar moneda... Jo anava amb dòlars (encara no existia l'euro) i, segons a on, quan veien que anaves amb passaport estranger, et feien passar en una sala a part (que feia molt cangueli), on et cobraven un preu més alt per canviar diners.

Sobre l'alcoholisme... Rússia és coneguda per la vodka, però beuen molt i de tot. L'esmorzar nacional és la cervesa. Veure algú al metro a les 8 del matí amb l'empolla de 3/4 de litre de cervesa era el més normal del món. Als bars, normalment et servien el got de mig litre, però només havies de demanar una 0,3, una 0,5 o una 0,7 i ja se sobreentenia que era de cervesa... Tios dormint la mona per tot arreu i a tota hora era el paisatge habitual. I la vodka... bé, no hi ha festa sense vodka. Un sopar amb convidats comença amb un xupito de vodka, i el remei casolà per al refredat és al matí, en dejú, prendre's un te ben calent amb rajolinet de vodka (funciona, us ho dic per experiència!).

Una altra cosa que em va cridar l'atenció d'allà és que les noies són molt, molt presumides. Potser no tenen diners per comprar roba nova i van amb roba de quan sa mare era jove, però elles sempre van perfectes: ben pentinades, ben maquillades i amb la roba molt ben cuidada. Llàstima que els nois no eren igual...

I potser que ho deixi aquí, perquè no acabaria mai d'explicar coses i anècdotes de Rússia. És un lloc d'aquells que algun dia tornaré a visitar...

dijous, 22 d’abril del 2010

Gent que truca a la porta

Estimat bloc:

Des que treballo a casa m'he adonat de la quantitat de vegades que arriben a trucar al timbre al llarg d'un dia normal. Com a mínim un parell de cops cada matí vénen a portar correu comercial, és a dir, paper per reciclar. El carter passa un cop a la setmana si se'n recorda, i després hi hem d'afegir els repartidors que porten el que has comprat per Internet, els del llum i el gas, els que venen coses (assegurances, llum, gas...), els que demanen diners, els que volen parlar-te de déu i els que s'equivoquen de pis.

Hi ha hagut dies que han trucat 5 o 6 vegades en un matí. Així que vist el trànsit de gent que hi ha per aquí, he optat per no obrir la porta si no estic esperant algun paquet, perquè si no, no faria res més en tot el matí que viatges del despatx a la porta. Normalment només obro si es dóna la casualitat que sóc allà al costat, però de vegades ni això...

Dels que vénen a vendre't el que sigui se'n podria fer un llibre. Recordo una vegada, que pensant que era la veïna, no vaig ni mirar qui era i vaig obrir directament... Era un tio que no sé què venia (del gas em sembla que era) i quan li vaig dir que no m'interessava i vaig anar per tancar-li la porta, em va posar el peu perquè no la pogués tancar. Suposo que amb la mirada que li vaig clavar en va tenir prou per adonar-se del que estava fent, perquè jo no hagués dubtat ni 2 segons a trucar als mossos... La resta de gent que ven coses, són tots iguals... Els d'Iberdrola han vingut 2 milions de vegades i cada vegada volen que els ensenyi la factura del gas, la meva resposta acostuma a variar entre fer-me la tonta ("això ho porta el meu marit i ara no hi és, i jo no sabria pas on buscar les factures"), fer veure que no tinc cap ganes de buscar-la ("tinc el despatx massa desordenat per trobar una factura") o engegar-los a pastar fang ("tu no n'has de fer res de les meves factures!"), depèn de l'humor del dia i de la simpatia del venedor.

Les frases que et deixen anar els del correu comercial perquè els obris la porta també tela... Hi ha el de "Correo comercial", curt, escuet, clar i directe. Després hi ha l'educat: "Hola, buenos días, sería tan amable de abrirme la puerta, por favor. Correo comercial" que et sap greu no obrir-li la porta, pobre. I després hi ha el que m'ha trucat avui "Sí, abre la puerta, por favor", que clar, dius, almenys ha dit "por favor" però digues perquè vols que t'obri la porta... I fins que no li he preguntat qui era, no m'ha dit "Correo comercial".

Els que vénen a parlar-te de déu, afortunadament, no he arribat a obrir-los mai la porta, ja se'ls veu a venir... De tant en tant trobes que et deixen un paperet per sota la porta perquè algú els deu haver obert a baix... però ahir, just quan estàvem a punt de sortir de casa, truquen a baix. "Hola, buenas tardes, llamábamos por si le interesa que le hablemos de dios" (o una cosa així). Resposta del meu home: "No, gràcies." Agafem els trastets, baixem, i ens trobem les dues noies, que en lloc de trucar i entrar al bloc quan algú obri la porta, es dedicaven a trucar pis per pis des de l'intèrfon, preguntant si t'interessava que et parlessin de déu. Em sembla que no devien tenir gaire èxit... Clar que potser ho fan per estalviar-se pujar escales en va, que al nostre bloc no hi ha ascensor...

També hi ha un tio que demana calés que ni tan sols parla, va amb un paper fotocopiat on hi ha una parrafada immensa explicant la seva situació i demanant que li donis calés. Aquest ja ha vingut un parell de cops. I va pel món amb una cara de mandra, d'apàtic, de pffff, que li tanques la porta als morros sense dir-li ni adéu.

Ara que llegeixo tot això, veig que obro la porta a massa gent... De fet, moltes vegades no miro per l'espiell i simplement obro... Clar que també em pot passar com el dia que van trucar a la porta, i com que quan vaig mirar no vaig reconèixer la persona que trucava i a més, jo estava parlant per telèfon, doncs, no vaig obrir... Era el meu home que anava carregat i va trucar per no haver de deixar les coses per obrir la porta. Pobre...

Vaig a netejar l'espiell... per veure bé a la gent que truca i decidir amb encert si obro o no.

dimarts, 6 d’abril del 2010

Mmmmmm!!!!

Estimat bloc:

Feia dies que volíem provar de fer sushi nosaltres mateixos... un dia vam comprar un paquet d'aquests que ve tot mig preparat i va quedar bé, però volíem provar de fer sushi de debò... així que divendres passat, ens ho vam currar... dues hores i mitja a la cuina.

La gràcia està que amb les mides dels ingredients que teníem, no sabíem que podríem fer tants makis i nigiris... va sortir prou sushi per dinar i per sopar!! I era boníssim!!!!!!!!

Mireu que bé que va quedar:




Si algú té curiositat, vam fer servir com a guia un vídeo del youtube, que és una adaptació casolana per fer sushi, i aquest llibre, que està molt bé.

Pels que no us agradi el peix cru, sapigueu que l'únic peix cru que hi ha és la tonyina, la resta és salmó fumat, els llagostins són cuits, els palets de cranc i la truita, òbviament també, i les verdures, bé, es mengen crues, així que no teniu excusa! ;)

Apa, bon profit!

dilluns, 29 de març del 2010

Va de cotxes...

Estimat bloc:

Continuem amb les anècdotes, però ara passem del transport públic al privat. Coses que m'han passat amb els cotxes...

Una de les coses que fa gràcia és que quan vam anar a Escòcia fa un parell d'anys, vam anar a no recordo quin cap on hi havia una vista espectacular i ens vam trobar el cotxe de 3 rodes que surt sempre al Mr. Bean, però de color taronja!! hehehehe Ens va fer tanta gràcia, que li vam fer una foto... que ara no trobo i no la puc penjar aquí :( No sé si això comptaria com a anècdota de cotxe... és un cotxe??

Escòcia, es veu que té alguna cosa amb els cotxes... i és que quan hi vaig anar ja fa 6 anys amb unes amigues, ens vam quedar no sé quantes hores a dins el cotxe perquè hi va haver unes esllavissades que van tallar l'autopista, vam estar-nos una pila d'hores totes 5 dins el cotxe, que no anàvem precisament amples... al principi plovia i ni podíem sortir, després vam poder sortir per trobar un lloc on fer pipí... se'ns va fer l'hora de dinar i només teníem unes llesques de pa bimbo, una mica de nutella i un cul d'aigua... I la volta que vam haver de fer per poder arribar a lloc, no us ho podeu ni imaginar... si ens quedaven 2 hores per arribar a Edimburg, en vam trigar 8 tranquil·lament!!

Oh! I quan vam anar a Holanda, que de poc no ens quedem sense claus del cotxe allà al mig del no-res quan començava a fosquejar... estàvem buscant ves a saber què al malater, i per buscar amb comoditat, vam deixar les claus del cotxe allà sobre... i quan vam tancar la porta del malater, resulta que les claus, no van quedar dins el malater... van quedar atrapades entre la carrosseria i la porta!!! Afortunadament, teníem les portes del cotxe obertes, vam poder accedir al malater, i apartant maletes i fent-nos malbé més d'una ungla, vam poder obrir el maleter des de dins i recuperar les claus... quin moment d'estrès!!!

Una altra vegada, de petita, recordo que els peus pares ens van deixar al cotxe al meu germà i a mi, dins del 4L, a la plaça del poble, i van anar a fer un parell d'encàrrecs, allò de són 5 minuts... i probablement ho van ser... però el meu germà, no s'ho va pensar 2 vegades, va saltar al seient de davant i va treure el fre de mà. Tenint en compte que el carrer fa una pujada important, vam estar de molta sort que el meu pare hgués deixat el cotxe amb les rodes girades, perquè el cotxe va anar caient marxa enrere i girant, i vam anar a picar contra una paret. Si les rodes haguessin estat rectes haguéssim anat directes cap al pont del riu!!! Quin ensurt!!!

També recordo una vegada, fa relativament pocs anys, que un dia, conduint per aquí Terrassa, paro en un semàfor i jo, que anava amb la finestra oberta, començo a sentir un beeeeee, beeeeeee, beeeeee... i estava flipant... em giro, i a l'altra banda del carrer hi havia un cotxe aturat, mal aparcat, amb una cabra sobre el capó, lligada, que anava cridant... es va posar verd el semàfor i vaig continuar endavant, però crec que no podré oblidar mai la cabra sobre el capó del cotxe al mig de Terrassa. Què hi feia aquella cabra allà? Doncs, ni idea, però no l'he tornada a veure més!

I també hi ha la meva mala sort amb els tapacubus (en català, embellidors de roda). Quan em vaig comprar la tartana que condueixo, li ballaven els tapacubus de les rodes de davant, i de tant en tant, quan veia que estaven a punt de caure, els donava un copet perquè es tornessin a posar a lloc... Un dia, però, quan arribo a casa, em truca la Montse... "Que estrany, si fa mitja hora que ens hem vist...": em trucava per dir-me que ella anava al cotxe de darrera meu i que havia vist com em sortia un tapacubus rodant a l'entrada de Sabadell... El meu pare, amb tota la seva bona fe, va anar-lo a buscar, el va trobar i me'l va tornar a posar... Al cap de pocs dies, pels revolts de la carretera de Rubí a Sant Quirze, vaig veure pel retrovisor com se n'anava el tapacubus rodant... fins que un dels cotxes de darrera no el va poder esquivar i el va fer miques... :( No em vaig ni aturar, no valia la pena... és igual, anirem amb la roda així... Al cap d'unes setmanes, entrant a Barcelona, Ronda de Dalt, portava de copilot a la Montse i, evidentment, l'altre tapacubus de davant que quedava també va sortir rodant i va morir atropellat per algun dels milions de cotxes que hi havia allà en aquell moment... Des de llavors entenc perquè la gent es compra els cotxes amb llantes en lloc de tapacubus.

divendres, 19 de març del 2010

Més sobre traducció automàtica

Estimat bloc:

Just l'endemà d'escriure el post sobre com en pot ser de desastrosa la traducció automàtica, un client em va enviar un text per revisar. Era una traducció automàtica del català al castellà feta directament amb el Google Translate. Bé, doncs, cal dir que m'he de treure el barret. La traducció, per ser feta per una màquina, tenia una qualitat prou acceptable!! Evidentment, hi havia errors que feien que no s'entengués alguna frase (pocs, molt pocs) i hi havia frases i expressions que eren millorables, però que en cap cas eren incorrectes. O sigui, que si una persona de carn i ossos fa una revisió posterior al text, la traducció automàtica, almenys en aquesta combinació lingüística, pot ser una eina molt vàlida.

M'hauré de plantejar incorporar els traductors automàtics a la meva llista de recursos per treballar. Renovar-se o morir!!

dimarts, 16 de març del 2010

La traducció automàtica...

Estimat bloc:

Avui estava buscant informació sobre què és una "septoplàstia", com es fa, si fa mal o no, com és la recuperació, etc. per anar-me mentalitzant, perquè segurament em tocarà passar aviat pel quiròfan, i m'he trobat amb aquestes perles, fruit -sens dubte- de la traducció automàtica:

"Usted debe permitir que una o dos semanas en su horario cuando se puede estar libre de trabajo y compromisos sociales. La mayoría de los pacientes se sientan cómodos siendo en público por dos semanas después de la cirugía."

"En el día de la cirugía, usted debe usar un botón suelto hacia abajo blusa o camisa, es decir, uno que no tiene que ser quitada sobre la cabeza o la cara."

"Asegúrese de entender exactamente cómo y por qué su cirujano paquetes de la nariz, y la atención de seguimiento que se requiere para garantizar un tratamiento adecuado."

Si voleu gaudir de la perla en tota la seva magnitud, podeu fer-ho aquí.

Mentre les màquines tradueixin així de malament, em sembla que no em cal patir per la feina, que no em faltarà... clar que, mentre hi hagi gent que s'atreveixi a penjar un text així en un lloc públic, potser sí que puc anar fent les maletes, no?

dilluns, 15 de març del 2010

Va de trens...

Estimat bloc:

Continuant amb les anècdotes, continuaré també parlant del transport públic, i cap exemple millor que el tren... Ara m'he tornat una snob i vaig amb el cotxe a tot arreu, i evito el transport públic sempre que puc perquè, excepte en casos comptats, acostuma a ser més lent, i com que el temps és or, t'acaba sortint car. Però jo el tren, l'he agafat mooooooooolt. Primer per anar a la uni, després per anar a currar, a Barcelona, a Sant Cugat... per evitar el trànsit de Barcelona i per evitar conduir de nit... Total, que he quedat de tren fins al monyo. I no penso parlar dels retards de la Renfe ni res d'això...

Com que som animals de costums, quan agafes el tren cada dia gairebé sempre agafes el tren a la mateixa hora, puges al mateix vagó i hi trobes la mateixa gent. Recordo que quan treballava a Barcelona, em trobava cada dia una família: pare, mare i dos fills. Ells pujaven al tren amb la canalla amb pijama i mig adormits (o totalment adormits). Durant el trajecte fins a Sants, despertaven els nens, els vestien, els rentaven i els donaven l'esmorzar!! D'això se'n diu aprofitar el temps!! Per aquella canalla, allò era el més normal del món, i com fan els nens quan vols vestir-los i ells resulta que en aquell moment no volen, doncs, de vegades els pares havien de perseguir el nen que saltava en pilotes pels seients del tren. Era tot un espectacle.

Al migdia, de tornada, jo aprofitava per fer una migdiadeta... això sí que no tenia preu!! Quan vaig deixar de treballar a Barcelona, trobava a faltar taaaaaaaan aquelles migdiades!! Clar que el dia que em vaig despertar de cop, no sabia on era i no veia el cartell de l'estació... també vaig flipar una estoneta, hehehe. I el dia que em vaig despertar donant-li una cossa al noi que seia davant meu, que també dormia, vaig passar una vergonya... Això de dormir al tren, ha estat al llarg dels anys una pràctica habitual. Ja sabeu que sóc molt dormilega!

La fauna del tren és tot un espectacle, però he vist coses tan rares, que no sé per on començar... jo crec que el que s'endú el premi és el noi que va entrar a mig arreglar-se. Era un noi que anava amb un vestit de tirants, que se li intuïen els pèls del pit... en el trajecte des de Bellaterra fins a Pl. Catalunya es va maquillar bé la cara (que no se li notés gaire la barba), es va pintar les ungles (mans i peus) es va posar unes sandàlies, va desar tota la roba d'home en una motxilla vella i bruta i va sortir súper "divina" amb un bolset.

El que també és per escriure un llibre és el que trobes al tren a la nit...Jo ja no agafo el tren a la nit... està ple de canalla beguda, sorollosa i mal educada (i moltes vegades violenta). Tornant de Barcelona un dia a la nit, al vagó hi havia un guàrdia de seguretat, amb el seu gos de seguretat... i unes parades més endavant, quan va veure que pujaven al vagó una colla de 12-15 adolescents pijos amb ampolles de calimotxo, va agafar i se'n va anar... No sé si va canviar de vagó o es va quedar a l'estació, però... Sí, sí, dóna una sensació de seguretat que et deixin amb el "marrón"!!

I l'última anècdota, no va ser pujant al tren, sinó al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú (molt recomanable, per cert!). Mentre fèiem cua a la taquilla per comprar l'entrada, va arribar un grup de gent, tots bruts i negres de sutge que venien de l'exposició de locomotores que hi ha a l'aire lliure... Resulta que hi havia una màquina de vapor que feia una demostració... sortia, recorria 10-20 metres i tornava enrere... Evidentment, a part de treure vapor d'aigua, treia un fum negre que no cal que t'avisin per saber que allò no pot ser bo i que és probable que t'embruti... Doncs, aquella gent, amb les seves càmeres bones, van buscar el millor angle per fer la foto, sense tenir en compte d'on bufava el vent i es van quedar negres com el carbó! hehehehe Òbviament, acceptar que ets idiota és molt dur, i sempre és més fàcil donar la culpa als altres i presentar una reclamació perquè no els havien avisat que no es podien posar allà... No comments.

dilluns, 8 de març del 2010

I continua nevant...

Estimat bloc:

Aquesta és la vista que tinc avui des del despatx... i continua nevant...

divendres, 19 de febrer del 2010

Va d'aeroports...

Estimat bloc:

Com que l'altre dia parlava d'anècdotes relacionades amb avions, avui, seguint en la línia, parlaré d'aeroports.

Quan has d'estar-te gaires hores en un aeroport, la veritat és que és pesat... sobretot si dus equipatge de mà i l'has d'anar carretejant d'una banda a l'altra. Per això, recordo una vegada, que tornant de no sé on, havia de fer canvi a l'aeroport de Frankfurt i tenia 3 o 4 hores d'espera... així que res, vaig anar a comprar alguna cosa per menjar, una mica d'aigua, i la meva maleta i jo ens en vam anar cap a la porta que anunciaven per a l'avió destinació Barcelona. Em vaig apalancar allà amb un llibre, i au, a esperar... I no recordo pas quin llibre devia estar llegint, però em va passar molt ràpid el temps... i quan me'n vaig adonar, ja era hora d'embarcar i per allà encara no hi havia ningú... i a aquelles alçades allò havia d'estar ple de gent. Vaig mirar la pantalla i anunciava el vol de Barcelona, per tant, estava a la porta que tocava... res, continuo llegint... Al cap d'una estona, treuen el cartell de Barcelona i van posar un altre lloc... allò em va sobtar... Però si encara no hem embarcat! I just en aquell moment sento allò de "last call to Ms. Marta..." i una mena de so que volia recordar el meu cognom... Resulta que havien canviat la porta d'embarcament, però només ho havien posat a les pantalles generals (que quedaven lluny de la porta on jo m'esperava) i ja havia embarcat tothom. Quina vergonya sentir que criden el teu nom per megafonia per fer tard! A més, amb aquell accent alemany, encara no sé com vaig identificar que m'estaven cridant a mi!! Em va anar de 2 minuts que no em quedo a Frankfurt!! Això passa per anar amb temps!

Una altra vegada, en canvi, em va passar tot el contrari... Venia d'Estats Units, tenia 1 hora per fer canvi d'avions a l'aeroport d'Amsterdam... massa poc! Resulta que l'avió es va retrassar mitja hora, després ens van deixar ben bé un quart tancats a dins l'avió... tenia 15 minuts per trobar l'avió cap a Barcelona. Només sortir de l'avió, vaig preguntar a la primera hostessa que vaig trobar on era la porta on havia d'anar... evidentment, era ben bé a l'altra punta de l'aeroport. Havia de travessar tot l'aeroport (immens!!), amb la motxilla, el bolso, i no sé quantes coses més (abans no eren tan perapunyetes amb el que podies pujar a l'avió), passar el control de passaports i un control de seguretat i arribar abans no tanquessin les portes. Anava per l'aeroport, corrent, fent rallies i slaloms (podria ser un esport olímpic). També em va anar pels pèls...

El que també té tela dels aeroports són els controls de seguretat... Sempre ha sigut un pal, però ara encara més. Recordo un dels primers viatges que vaig fer. Tornava de passar unes quantes setmanes per aquests mons de déu, i al control de seguretat van decidir obrir-me la motxilla, les anaven triant a l'atzar, i em va tocar... molt amablement em van dir si la podien obrir (qualsevol els diu que no!) així que van començar a treure tot el que hi havia... i jo hi havia ficat tot el que no m'havia cabut a la maleta... així que entre llibres, jerseis, un pijama, i diverses calces, vaig repartir mig paquet de compreses... El noi que em va remanar la motxilla, quan va començar a treure calces i compreses es va començar a posar vermell... hehehe Va ser molt bo... va passar més vergonya ell que no pas jo.

I amb els controls que fan ara... buf, entre que t'has de treure el cinturó i les sabates, que no pots entrar res líquid... Un dia tornant de Frankfurt, ens repassaven un per un amb el detector de metalls aquell manual, no l'arc... no us podeu ni imaginar què sonava... la tanca dels sostenidors!!! Però a mi i a totes les dones de la cua... Sonava l'aparell i la senyora et passava la mà per l'esquena per comprovar que fossin els sostenidors... Vergonyós, sincerament. I clar, la cua per passar el control de seguretat era inacabable!!!

Ara, que l'anècdota bona, bona, bona és la que li va passar a la meva iaia. Ja sabeu com són les iaies amb els diners... i quan surten de casa, que no els els robin!!! Així que la dona, que se n'anava de viatge, va decidir amagar-se els diners en una bosseta de roba, i enganxar-se la bosseta a la faixa amb un imperdible... però no un imperdible petitó... nooo... l'imperdible més gros que va trobar per casa, que quedés ben enganxada la bosseta! El que la dona no s'imaginava és que aquell imperdible tan gros pitaria al detector... li van fer buidar les butxaques, li van fer treure les sabates, les arrecades, les ulleres, el collaret... res, continuava pitant! Al final ho van donar per impossible... (era una altra època, ara l'haurien despullada). Quan la dona va arribar a l'hotel i va anar per canviar-se, se'n va donar... L'IMPERDIBLE!

I de coses als aeroports me n'han passades més, però com que superar l'anècdota de l'imperdible gegant de la iaia és impossible, val més que ho deixem aquí.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Quin diumenge!

Estimat bloc:

Ahir va ser un dia d'allò més complet: al matí, una excursioneta al Montseny a veure una mica de neu (no pensàvem que hi trobaríem tanta gent!), i després d'un bon tiberi, a la tarda, Avatar en 3D.

El Montseny:
Estava preciós, i tot i que a estones va sortir el sol, feia una fresqueta considerable (-5ºC!). A Santa Fe hi havia moltíssima gent, la feina que vam tenir per trobar lloc per aparcar, la gent es parava al mig de la carretera...







El tiberi:
Canalons, llom amb formatge i mel i mató... Una mica més i rebento!! De tornada a casa vaig aprofitar per fer una becaina mentre el meu home conduïa, la digestió acaparava tota la meva energia i no ho vaig poder evitar. 

Avatar:
Em va encantar!! El 3D és impressionant, els personatges em pensava que es veurien més "ninos", però tenien un realisme increïble. Molt xula, molt recomenable! Ara, la pinta que porta el personal amb aquelles súper ulleres al més pur estil "Risky Business", no té preu! hehehehe

dijous, 11 de febrer del 2010

Va d'avions...

Estimat bloc:

Com que la Grigri em va dir que expliqués anècdotes, i ara mateix no tinc massa ganes de treballar, doncs, explicaré alguna anècdota. Avui: va d'avions. Al llarg de la meva vida, he viatjat bastant, tant com he pogut, de fet, així que he agafat una bona pila d'avions, i quan vas pel món, ja se sap que et passa de tot...

Recordo la primera vegada que anava a Estats Units: vol directe Barcelona-Nova York. M'esperaven 7 o 8 hores de viatge, no ho recordo... Anava jo sola, així que esperava que em toqués algú simpàtic al costat per no haver d'estar-me tot el viatge llegint o mirant per la finestra sense dir ni piu. Quan jo ja estava al meu lloc, va arribar un noi tot guapot, i es va asseure al meu costat, quina sort!! El primer que em va dir va ser que pensava dormir tot el viatge, que com que no li agradava volar, quan portaven el dinar es fotia 2 ampolletes de vi, i a clapar. I així ho va fer! Us podeu imaginar l'espectacle quan jo, que estava a la finestra, intentava anar al lavabo sense despertar al pobre home...

En un altre viatge, no sé quin, la noia que em va tocar al costat, després del típic "hola" de cortesia, el primer que em va dir és "A tu et fa por volar? A mi sí...". Bona presentació... ho tindré en compte per si li agafa un atac d'histèria en ple vol.

Una altra vegada, tornant de Londres, anàvem amb British Airways, i quasi tot el personal de l'avió era anglès, i tot el passatge català... Així que les indicacions aquelles de què has de fer si hi ha una emergència, la va llegir per megafonia l'únic de la tripulació que no era anglès, era francès i devien pensar que el francès s'assembla més al català o al castellà i que ho faria millor... Pobre noi, quina feinada que va tenir!! Però el millor de tot va ser que quan vam arribar a Barcelona ens va donar la benvinguda, allò que fan... i el pobre noi, va tenir tants problemes per llegir aquell text en castellà, que no col·locava ni un accent allà on tocava, que vam acabar tots els passatgers aplaudint, cridant i animant al pobre noi... Boníssim!

Fa pocs anys, en un viatge de feina, havia d'anar a Àustria, a Graz. Vol fins a Zurich i d'allà vol a Graz... se'm van posar els pèls de punta quan vaig veure l'avió que ens havia de dur fins a Graz: un avió d'hèlix súper petit, allà dins hi cabíem una vintena de persones i prou... No havia volat mai en un avió tan petit en línia regular.

Després, també hi ha la vegada que en un viatge de 12 hores sense baixar de l'avió, amb un avió d'aquests immensos, ben bé la meitat del viatge vam tenir turbulències... res massa espectacular, només una mena de vibració constant força emprenyadora... Fins aquí tot bé, si no fos que a l'avió hi havia un nadó que es va passar toooooooooota l'estona plorant... De les 12 hores, en va plorar ben bé 7, no exagero! Pobra criatura... Podríem dir que és un dels viatges més desagradables que he fet mai... Moltes hores, turbulències, el nen plorant, i tot ple de xinesos, que són sorollosos i bruts. Aquesta anècdota me la podria haver estalviat, no?

Res, quedeu-vos amb la imatge del francès parlant en castellà sense saber-ne i l'avió sencer aplaudint-lo... és que ara no recordo cap altra anècdota divertida relacionada amb avions.

Un altre dia us explicaré anècdotes d'aeroports, que també en tinc alguna...

dimarts, 2 de febrer del 2010

La gent del carrer

Estimat bloc:

Per què sempre em trobo jo la gent que fa coses estranyes pel carrer? Ahir al matí vaig sortir per anar a la caixa a pagar els impostos del trimestre (un pastón, per cert!). De camí, em vaig trobar una cosa que encara no havia vist mai... hi havia una iaia marujona passejant el seu gosset de mida butxaca per uns parterres que hi ha al costat de la biblioteca, i que ja estan força fets pols de tots els gossos que s'hi passegen... El gosset va fer la seva caqueta, i veig a la senyora que es treu un clínex de la butxaca, i jo pensava "mira, la senyora, encara que el gos faci caca al parterre també cull la merda, això està bé..." però, res, la senyora es va posar a eixugar-li el cul a la bèstia i va deixar la merda allà terra... Senyors, inventors, al loro, que aquí hi ha un mercat potencial... Kandoo per a gossos!! Si ho patento ràpid potser encara faré la primera pela! Hehehehe

Després, quan encara no m'havia recuperat de la visió de la senyora eixugant-li el cul al gos, em giro i venia una altra iaieta marujona amb un gos encara més petit. I clar, amb el fred que feia, li havia posat un jersei de color lila a la bèstia... un jersei estrany... com de coll alt... i perquè la bestiola estigués ben calentona, li havia posat les orelles cap enrere per tapar-les-hi amb el coll del jersei. Com us podeu imaginar, la pobra bèstia s'anava movent per intentar treure les orelles de dins el jersei, i la dona s'anava ajupint per tapar-li les orelletes... Poca feina...

No sé per què, però sempre em trobo coses d'aquestes rares quan vaig pel món... Des del senyor que passejava per Tarragona amb un ós rentador (un mapache, perquè ens entenguem) a coll fins la senyora vella velleta que et trobes a la porta de casa seva i quan passes et demana si li pots obrir l'esmalt d'ungles de color vermell, vermellíssim... vam acabar sent 4 o 5 persones que passàvem per allà intentant obrir-li el pot a la senyora, era impossible! Al final algú ho va aconseguir...

Algun dia em dedicaré a escriure totes aquestes anècdotes, perquè les acabaré oblidant... o potser no, el senyor del mapache costarà d'oblidar, el tio que portava una nevera amb la bicicleta a la Xina, també costarà...

dilluns, 25 de gener del 2010

Ordinador... nou?


Estimat bloc:

La setmana passada, dijous, l'ordinador es va tornar boig... va fer el tonto durant tot el matí, el vaig haver de reiniciar 3 o 4 vegades, i al migdia em vaig quedar directament sense poder navegar per internet ni rebre ni enviar e-mails. Estava convençuda que tenia un virus immens, com feia temps que m'imaginava, perquè l'ordinador anava tot el dia estressat, encara que no tingués cap programa engegat.

El Dani va venir amb un CD per passar un antivirus només d'engegar l'ordinador, però res... Després de 2 hores d'escanneig va trobar un virus, que un cop esborrat l'arxiu, i quan representa que ja estava tot net, el problema continuava igual, l'ordinador rascava i no es podia connectar. Vaig acabar la feina que havia d'enviar el divendres a les 8 del matí, i vam decidir que intentaríem solucionar-ho el divendres. Mentrestant, treballava amb el portàtil vell del Dani al costat, que sí que es connectava, però que de tant en tant es reiniciava sense més ni més, de vegades 3 o 4 vegades seguides sense deixar-te fer res... Ja us podeu imaginar que la situació era una mica precària...

Divendres a la tarda, després d'intentar sense èxit instal·lar un adaptador WiFi, vam prendre una decisió difícil: ho esborrem tot i ho tornem a instal·lar. Buf!!

Així que dissabte al matí, la primera feina era copiar tot el que volia conservar de la unitat C: (afortunadament els documents i tota la feina estan a la D: i això no s'havia de tocar). Òbviament, hi ha coses que em vaig oblidar de copiar i que he perdut, però si no recordo malament, no hi havia res d'important...

Un cop copiat tot el necessari tocava allò de formatar el disc dur... allò que fa tanta por... I després instal·lar-ho tooooooooooot de nou... El Windows amb tots els controladors (per la pantalla, pel teclat, pel no sé què més), l'Office, tots els programes de traducció assistida, el Translation Office, l'Acrobat... sembla mentida la de coses que arriben a ser "imprescindibles" per a treballar!

Total, entre el Dani i jo, hem estat tot el cap de setmana davant de l'ordinador, però ara és com si tingués un ordinador nou. No triga 10 minuts en engegar, no rasca tot el dia com si estigués calculant un altre decimal del número pi. Torna a funcionar com quan el vaig comprar!!

Ara encara queden programes per instal·lar, però això ja ho aniré fent a poc a poc...

dilluns, 11 de gener del 2010

Dots culinàries

Estimat bloc:

Ahir, diumenge, va venir tota la family a dinar, per celebrar el meu aniversari (34!!). Evidentment, això volia dir que dissabte tocava fer dissabte, i a més, anar a comprar tot el que feia falta per al menú de l'endemà. Havíem de comprar de tot, perquè la nevera era ben buida.

El menú era aquest:

Entrants:
Montadito de formatge de cabra amb sobrassada
Montadito de brie amb melmelada de tomàquet
Montadito de surimi
Montadito de xistorra amb ou ferrat de guatlla
Truita de carbassó
Truita de patates i ceba

Segon:
Pollastre sencer al forn amb poma i prunes

Postres:
Mousse de llimona (de pastisseria, això no ho vaig fer jo)

Normalment, no acostumo a fer experiments quan tinc convidats, però ahir, em vaig arriscar. No havia fet mai pollastre sencer, però no podia ser massa diferent dels picantons -que de fet són pollastres "mini"-, que ja n'he fet més d'una vegada. Només canvia la mida, però per por que em quedés poc cuit el vaig posar al forn a les 11 del matí... Tenint en compte que la gent va arribar a quarts de 3, va estar-se 4 hores al forn... no va quedar cru, no!! La meva tia, que menja com un pollet, es va cruspir tot un quart de pollastre!! Em sembla que no l'havia vista mai menjar tant... O feia una setmana que no menjava, o realment el pollastre era bo.

Estic contenta que em sortís bé, perquè quan vaig veure aquells pollastre tan immensos, que el més petit que tenien pesava 2kg, em pensava que no me'n sortiria. I mira que va ser fàcil, eh!

I els montaditos... que quedava la mar de bé, la safata amb tots els pintxos allà ben posadets... és feina, però no és complicat :)

Ja puc començar a pensar el menú per al meu proper experiment culinari... S'admeten idees i suggeriments!!

dijous, 7 de gener del 2010

Energies renovades

Estimat bloc:

Després de 6 dies de merescudes vacances, en què no he fet absolutament res de profit, això de tornar a començar ja al màxim de feina un altre cop no pot ser bo de cap manera...

Aquests dies, a part d'algunes compres de reis, han estat bàsicament de dormir fins que el cos et diu prou i de moltes hores vegetant al sofà i migdiada sempre que es podia... Necessitava tant unes vacances per descansar de debò, de no fer res!! Començo l'any amb les piles carregades, amb la intenció de canviar alguna cosa que no m'acaba d'agradar i amb mandra de tornar a l'estrès de la rutina diària.

Ah, i la bona notícia és que tinc un nebodet o nebodeta en camí que arribarà a l'estiu :) Aix, quina emoció!