dilluns, 29 de març de 2010

Va de cotxes...

Estimat bloc:

Continuem amb les anècdotes, però ara passem del transport públic al privat. Coses que m'han passat amb els cotxes...

Una de les coses que fa gràcia és que quan vam anar a Escòcia fa un parell d'anys, vam anar a no recordo quin cap on hi havia una vista espectacular i ens vam trobar el cotxe de 3 rodes que surt sempre al Mr. Bean, però de color taronja!! hehehehe Ens va fer tanta gràcia, que li vam fer una foto... que ara no trobo i no la puc penjar aquí :( No sé si això comptaria com a anècdota de cotxe... és un cotxe??

Escòcia, es veu que té alguna cosa amb els cotxes... i és que quan hi vaig anar ja fa 6 anys amb unes amigues, ens vam quedar no sé quantes hores a dins el cotxe perquè hi va haver unes esllavissades que van tallar l'autopista, vam estar-nos una pila d'hores totes 5 dins el cotxe, que no anàvem precisament amples... al principi plovia i ni podíem sortir, després vam poder sortir per trobar un lloc on fer pipí... se'ns va fer l'hora de dinar i només teníem unes llesques de pa bimbo, una mica de nutella i un cul d'aigua... I la volta que vam haver de fer per poder arribar a lloc, no us ho podeu ni imaginar... si ens quedaven 2 hores per arribar a Edimburg, en vam trigar 8 tranquil·lament!!

Oh! I quan vam anar a Holanda, que de poc no ens quedem sense claus del cotxe allà al mig del no-res quan començava a fosquejar... estàvem buscant ves a saber què al malater, i per buscar amb comoditat, vam deixar les claus del cotxe allà sobre... i quan vam tancar la porta del malater, resulta que les claus, no van quedar dins el malater... van quedar atrapades entre la carrosseria i la porta!!! Afortunadament, teníem les portes del cotxe obertes, vam poder accedir al malater, i apartant maletes i fent-nos malbé més d'una ungla, vam poder obrir el maleter des de dins i recuperar les claus... quin moment d'estrès!!!

Una altra vegada, de petita, recordo que els peus pares ens van deixar al cotxe al meu germà i a mi, dins del 4L, a la plaça del poble, i van anar a fer un parell d'encàrrecs, allò de són 5 minuts... i probablement ho van ser... però el meu germà, no s'ho va pensar 2 vegades, va saltar al seient de davant i va treure el fre de mà. Tenint en compte que el carrer fa una pujada important, vam estar de molta sort que el meu pare hgués deixat el cotxe amb les rodes girades, perquè el cotxe va anar caient marxa enrere i girant, i vam anar a picar contra una paret. Si les rodes haguessin estat rectes haguéssim anat directes cap al pont del riu!!! Quin ensurt!!!

També recordo una vegada, fa relativament pocs anys, que un dia, conduint per aquí Terrassa, paro en un semàfor i jo, que anava amb la finestra oberta, començo a sentir un beeeeee, beeeeeee, beeeeee... i estava flipant... em giro, i a l'altra banda del carrer hi havia un cotxe aturat, mal aparcat, amb una cabra sobre el capó, lligada, que anava cridant... es va posar verd el semàfor i vaig continuar endavant, però crec que no podré oblidar mai la cabra sobre el capó del cotxe al mig de Terrassa. Què hi feia aquella cabra allà? Doncs, ni idea, però no l'he tornada a veure més!

I també hi ha la meva mala sort amb els tapacubus (en català, embellidors de roda). Quan em vaig comprar la tartana que condueixo, li ballaven els tapacubus de les rodes de davant, i de tant en tant, quan veia que estaven a punt de caure, els donava un copet perquè es tornessin a posar a lloc... Un dia, però, quan arribo a casa, em truca la Montse... "Que estrany, si fa mitja hora que ens hem vist...": em trucava per dir-me que ella anava al cotxe de darrera meu i que havia vist com em sortia un tapacubus rodant a l'entrada de Sabadell... El meu pare, amb tota la seva bona fe, va anar-lo a buscar, el va trobar i me'l va tornar a posar... Al cap de pocs dies, pels revolts de la carretera de Rubí a Sant Quirze, vaig veure pel retrovisor com se n'anava el tapacubus rodant... fins que un dels cotxes de darrera no el va poder esquivar i el va fer miques... :( No em vaig ni aturar, no valia la pena... és igual, anirem amb la roda així... Al cap d'unes setmanes, entrant a Barcelona, Ronda de Dalt, portava de copilot a la Montse i, evidentment, l'altre tapacubus de davant que quedava també va sortir rodant i va morir atropellat per algun dels milions de cotxes que hi havia allà en aquell moment... Des de llavors entenc perquè la gent es compra els cotxes amb llantes en lloc de tapacubus.

divendres, 19 de març de 2010

Més sobre traducció automàtica

Estimat bloc:

Just l'endemà d'escriure el post sobre com en pot ser de desastrosa la traducció automàtica, un client em va enviar un text per revisar. Era una traducció automàtica del català al castellà feta directament amb el Google Translate. Bé, doncs, cal dir que m'he de treure el barret. La traducció, per ser feta per una màquina, tenia una qualitat prou acceptable!! Evidentment, hi havia errors que feien que no s'entengués alguna frase (pocs, molt pocs) i hi havia frases i expressions que eren millorables, però que en cap cas eren incorrectes. O sigui, que si una persona de carn i ossos fa una revisió posterior al text, la traducció automàtica, almenys en aquesta combinació lingüística, pot ser una eina molt vàlida.

M'hauré de plantejar incorporar els traductors automàtics a la meva llista de recursos per treballar. Renovar-se o morir!!

dimarts, 16 de març de 2010

La traducció automàtica...

Estimat bloc:

Avui estava buscant informació sobre què és una "septoplàstia", com es fa, si fa mal o no, com és la recuperació, etc. per anar-me mentalitzant, perquè segurament em tocarà passar aviat pel quiròfan, i m'he trobat amb aquestes perles, fruit -sens dubte- de la traducció automàtica:

"Usted debe permitir que una o dos semanas en su horario cuando se puede estar libre de trabajo y compromisos sociales. La mayoría de los pacientes se sientan cómodos siendo en público por dos semanas después de la cirugía."

"En el día de la cirugía, usted debe usar un botón suelto hacia abajo blusa o camisa, es decir, uno que no tiene que ser quitada sobre la cabeza o la cara."

"Asegúrese de entender exactamente cómo y por qué su cirujano paquetes de la nariz, y la atención de seguimiento que se requiere para garantizar un tratamiento adecuado."

Si voleu gaudir de la perla en tota la seva magnitud, podeu fer-ho aquí.

Mentre les màquines tradueixin així de malament, em sembla que no em cal patir per la feina, que no em faltarà... clar que, mentre hi hagi gent que s'atreveixi a penjar un text així en un lloc públic, potser sí que puc anar fent les maletes, no?

dilluns, 15 de març de 2010

Va de trens...

Estimat bloc:

Continuant amb les anècdotes, continuaré també parlant del transport públic, i cap exemple millor que el tren... Ara m'he tornat una snob i vaig amb el cotxe a tot arreu, i evito el transport públic sempre que puc perquè, excepte en casos comptats, acostuma a ser més lent, i com que el temps és or, t'acaba sortint car. Però jo el tren, l'he agafat mooooooooolt. Primer per anar a la uni, després per anar a currar, a Barcelona, a Sant Cugat... per evitar el trànsit de Barcelona i per evitar conduir de nit... Total, que he quedat de tren fins al monyo. I no penso parlar dels retards de la Renfe ni res d'això...

Com que som animals de costums, quan agafes el tren cada dia gairebé sempre agafes el tren a la mateixa hora, puges al mateix vagó i hi trobes la mateixa gent. Recordo que quan treballava a Barcelona, em trobava cada dia una família: pare, mare i dos fills. Ells pujaven al tren amb la canalla amb pijama i mig adormits (o totalment adormits). Durant el trajecte fins a Sants, despertaven els nens, els vestien, els rentaven i els donaven l'esmorzar!! D'això se'n diu aprofitar el temps!! Per aquella canalla, allò era el més normal del món, i com fan els nens quan vols vestir-los i ells resulta que en aquell moment no volen, doncs, de vegades els pares havien de perseguir el nen que saltava en pilotes pels seients del tren. Era tot un espectacle.

Al migdia, de tornada, jo aprofitava per fer una migdiadeta... això sí que no tenia preu!! Quan vaig deixar de treballar a Barcelona, trobava a faltar taaaaaaaan aquelles migdiades!! Clar que el dia que em vaig despertar de cop, no sabia on era i no veia el cartell de l'estació... també vaig flipar una estoneta, hehehe. I el dia que em vaig despertar donant-li una cossa al noi que seia davant meu, que també dormia, vaig passar una vergonya... Això de dormir al tren, ha estat al llarg dels anys una pràctica habitual. Ja sabeu que sóc molt dormilega!

La fauna del tren és tot un espectacle, però he vist coses tan rares, que no sé per on començar... jo crec que el que s'endú el premi és el noi que va entrar a mig arreglar-se. Era un noi que anava amb un vestit de tirants, que se li intuïen els pèls del pit... en el trajecte des de Bellaterra fins a Pl. Catalunya es va maquillar bé la cara (que no se li notés gaire la barba), es va pintar les ungles (mans i peus) es va posar unes sandàlies, va desar tota la roba d'home en una motxilla vella i bruta i va sortir súper "divina" amb un bolset.

El que també és per escriure un llibre és el que trobes al tren a la nit...Jo ja no agafo el tren a la nit... està ple de canalla beguda, sorollosa i mal educada (i moltes vegades violenta). Tornant de Barcelona un dia a la nit, al vagó hi havia un guàrdia de seguretat, amb el seu gos de seguretat... i unes parades més endavant, quan va veure que pujaven al vagó una colla de 12-15 adolescents pijos amb ampolles de calimotxo, va agafar i se'n va anar... No sé si va canviar de vagó o es va quedar a l'estació, però... Sí, sí, dóna una sensació de seguretat que et deixin amb el "marrón"!!

I l'última anècdota, no va ser pujant al tren, sinó al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú (molt recomanable, per cert!). Mentre fèiem cua a la taquilla per comprar l'entrada, va arribar un grup de gent, tots bruts i negres de sutge que venien de l'exposició de locomotores que hi ha a l'aire lliure... Resulta que hi havia una màquina de vapor que feia una demostració... sortia, recorria 10-20 metres i tornava enrere... Evidentment, a part de treure vapor d'aigua, treia un fum negre que no cal que t'avisin per saber que allò no pot ser bo i que és probable que t'embruti... Doncs, aquella gent, amb les seves càmeres bones, van buscar el millor angle per fer la foto, sense tenir en compte d'on bufava el vent i es van quedar negres com el carbó! hehehehe Òbviament, acceptar que ets idiota és molt dur, i sempre és més fàcil donar la culpa als altres i presentar una reclamació perquè no els havien avisat que no es podien posar allà... No comments.

dilluns, 8 de març de 2010

I continua nevant...

Estimat bloc:

Aquesta és la vista que tinc avui des del despatx... i continua nevant...