dijous, 24 de gener de 2013

Que bo que era tot!

Estimat bloc:

Ahir, el meu marit i jo ens vam agafar el dia lliure per anar a dinar a un lloc molt especial: el Celler de Can Roca!

Era un regal del casament, que com que tenen una llista d'espera tan llarga, no hem pogut gaudir fins ara.

L'experiència és totalment recomanable. El lloc és xulo, el tracte que reps només de creuar la porta de la recepció ja és una passada, i el menjar... dir que era boníssim és quedar-se curt!

Només d'entrar, ja et diuen si vols deixar les jaquetes al guarda-roba i quan em va veure la panxota el noi de la recepció ens va felicitar per l'embaràs. Després ens van dir si volíem veure la cuina... Home, doncs, sí, per curiositat... Tenen 30 cuiners per 45 comensals (més el personal del menjador, que d'això no ens en va dir res...). Evidentment, no té res a veure amb una cuina de les nostres...

Després, ens van acompanyar fins a la nostra taula... a una distància prudent de la taula del costat, a una distància acceptable de la paret del darrera perquè poguessin passar els cambrers i servir-te sempre pel cantó que toca sense haver de molestar ningú.

Després, ens va venir el maitre i ens va informar que teníem un menú degustació, que constava d'uns entrants, 5 plats i 2 postres... Mare de déu!! Jo, que estic acostumada a no menjar gaire, i que els nens ja em comencen a pressionar i empetitir l'estómac, vaig acabar pleníssima, molt, moltíssim, massa i tot!

La presentació dels plats és espectacular en tots moments, fins i tot quan et presenten un llenguado... A cada plat et vénen i t'expliquen què és, què representa i com t'ho has de menjar.

No vam fer fotos dels plats, potser hauríem d'haver fet un publireportatge de la visita perquè trigarem anys a tornar-hi, si és que mai hi tornem, però vam estar tan bé... Això que et serveixin amb aquesta educació, que absolutament tots els cambrers que van passar per la taula em felicitessin per l'embaràs, que em preguntessin si podia menjar de tot o no per poder adaptar el menú si calia... És que és un altre món. M'hi podria acostumar fàcilment a viure així. I la gent que hi havia... gairebé tot eren parelles, però també hi havia alguna taula de 4 o més... però ningú, absolutament ningú aixecava la veu més del compte... tot plegat perfecte!

Aix, no sé què més us puc explicar... què vam menjar? Doncs, de tot, des de coses que no sabies identificar encara que t'ho expliquessin, olives caramelitzades farcides amb anxoves de l'Escala, fins a una cosa tan senzilla com un tros de llenguado a la planxa acompanyat amb 5 salses que t'has de menjar en un ordre concret... (el de la foto) o garrí ibèrric fet amb no sé què que estava per morir-se...



Resumint, ens va agradar moltíssim. Gràcies pel regal!!!

dimecres, 16 de gener de 2013

Les baldufetes no paren!

Estimat bloc:

Avui teníem l'eco de les 20 setmanes. Han fet un examen exhaustiu de les dues criatures i, per sort, ha sortit tot perfecte! Bé, tot està tal com ha d'estar, ho tenen tot al seu lloc i fan la mida que han de fer (el Nil és un xic més gran que la Laia, però dins de la normalitat).

Ara, el pobre metge ha parat boig, perquè ni l'un ni l'altra no han parat quiets en tota l'estona i, esclar, intentar mesurar-los el fèmur o l'húmer si no paraven de moure's s'ha convertit gairebé en una missió impossible! Ens hi hem estat una bona estona :) Però, finalment, amb molta paciència hem aconseguit veure-ho tot bé.

Ens han donat una tira immensa de "fotos" de la canalla. Però ja no són d'aquelles que fan tanta gràcia que es veuen sencers... ja són massa grans, i esclar, veure una foto de l'húmer de la Laia o de l'homòplat del Nil no té gaire atractiu, per què negar-ho... Però veure en directe com es mouen, com movien els ditets de la mà, fa una gràcia! Això, sí, espero que quan neixin siguin més tranquil·lets, perquè si es mouen com es movien a primera hora del matí, ja riurem, ja...