Va de russos...

Estimat bloc:

Voltant pel món he conegut un munt de gent, gent molt diversa, gent interessant i gent que no ho era tant. Avui toca la gent que vaig conèixer en els meus viatges a Rússia, que dóna molt de si. Són anècdotes que difícilment podré oblidar mai.

El primer cop que vaig anar a Sant Petersburg, una noia russa que jo coneixia d'aquí Barcelona, em va demanar que li portés un regal al seu noviet rus d'allà. Tots dos eren músics, nens extremadament intel·ligents, probablement superdotats, i òbviament, el regal eren unes partitures. Quan vaig ser allà, vaig trucar-los, els vaig dir que tenia un regal per al noi de part de la Xènia i em van convidar un dia a prendre te. M'hi va acompanyar una companya de la classe de rus, i vam passar la tarda amb aquella gent, que ens van fer te i havien comprat un pastís deliciós per a nosaltres. Els russos són una gent molt freda quan et creues amb ells pel carrer, però a casa, són molt hospitalaris, molt atents... tant que poden arribar a agobiar-te, insistint que mengis més quan tu ja estàs a punt de rebentar, oferint-te en tot moment tot el que tenen per menjar i per beure. I tu, simplement has d'anar dient que no a tot. En resum, vam passar una tarda molt agradable amb aquesta gent tant acollidora i el noi ens va fer un recital de piano amb les partitures que li acabàvem de portar. Quan vaig tornar, vaig quedar amb la Xènia per donar-li un regal que m'havia donat el noi. Li vaig explicar com m'havia sorprès la hospitalitat russa i em va dir que a casa d'aquest noi eren molt pobres, i que si havien comprat pastís per acompanyar el te, segurament aquell dia no havien dinat... Mare de déu, em vaig sentir tan malament, que em penso que se'm va indigestar el pastís que feia setmanes que m'havia menjat.

També recordo un dia que vam anar a una altra ciutat, Pushkin em sembla que era, i ens vam perdre... així que vam decidir preguntar el camí fins a l'estació a una senyora gran que passejava per un parc preciós. Bé, la senyora no només ens va indicar el camí sinó que ens va donar conversa una bona estona. Jo anava amb la Kerry, una sergent de l'exèrcit americà que estudiava a la meva classe de rus (surrealista, ho sé), i clar, se'ns va notar amb l'accent que no érem gaire de per allà... Així que la senyora ens va estar parlant amb un anglès gairebé perfecte. Una senyora que tenia 83 anys i que passejava pel parc aprofitant que feia sol mentre llegia poesia anglesa. Vaig flipar molt. Allà tothom tenia estudis i això em va sorprendre moltíssim.

El que també tenia Rússia és molta màfia i molta corrupció. No sé com està ara el tema, jo parlo de fa 10 anys ben bé. A l'escola on jo estudiava, recordo que el director (que era suís) em va confessar que ell pagava a la màfia un tant cada mes. Com que era una escola on tots els estudiants eren estrangers, allò hauria estat una font d'ingressos important per a la màfia: podien obtenir diners dels estudiants estrangers, de les famílies que acollien als estudiants i que cobraven un tant al dia... Així que l'escola pagava a la màfia i a nosaltres no ens passava res. Sempre s'agraeix que mirin per la teva seguretat. També em va explicar que la corrupció arribava a tal extrem que et sortia més a compte pagar a la màfia que pagar impostos. Tu pagaves a la màfia i la màfia s'ocupava de subornar el funcionari que et posava el segell conforme havies pagat els impostos sense haver-los pagat. Clar, així anava el país. L'exèrcit feia llàstima de veure... tots amb uniformes vells i apedaçats, militars que et demanaven diners pel carrer per comprar cervesa (de seguida us parlo de l'alcoholisme...), palaus que feia anys devien haver estat preciosos ara queien a trossos per falta de manteniment.

La corrupció era a tot arreu: si la policia parava un cotxe, veies el conductor que li donava diners al poli i marxava sense multa. Jo havia vist un cotxe d'aquells fets pols que tenien la policia d'allà perseguint un BMW nou pel centre de la ciutat, plantar-s'hi davant, i el tio del BMW donar-li uns quants bitllets al poli i au, cadascú a casa seva...

Però això arribava també a nivells més baixos... Per entrar a un museu, sempre hi havia 2 cues, la cua de la taquilla per comprar l'entrada, i la cua de l'entrada perquè et deixessin passar. Si et posaves directament a la segona cua i li donaves un bitllet al que trencava l'entrada, et donava una entrada trencada que casualment tenia per allà i tot solucionat, ja havies entrat i a més havies pagat l'entrada més barata. Per anar a visitar un palau dels afores de Sant Petersburg s'havia d'agafar un ferri... si entraves al ferri sense bitllet, et feien entrar a la sala VIP, i allà pagaves directament al personal del vaixell. Normalment, pagaves un 50%-60% del preu oficial d'entrada i aquells diners anaven directament a la butxaca dels treballadors.

També hi havia corrupció a l'hora de canviar moneda... Jo anava amb dòlars (encara no existia l'euro) i, segons a on, quan veien que anaves amb passaport estranger, et feien passar en una sala a part (que feia molt cangueli), on et cobraven un preu més alt per canviar diners.

Sobre l'alcoholisme... Rússia és coneguda per la vodka, però beuen molt i de tot. L'esmorzar nacional és la cervesa. Veure algú al metro a les 8 del matí amb l'empolla de 3/4 de litre de cervesa era el més normal del món. Als bars, normalment et servien el got de mig litre, però només havies de demanar una 0,3, una 0,5 o una 0,7 i ja se sobreentenia que era de cervesa... Tios dormint la mona per tot arreu i a tota hora era el paisatge habitual. I la vodka... bé, no hi ha festa sense vodka. Un sopar amb convidats comença amb un xupito de vodka, i el remei casolà per al refredat és al matí, en dejú, prendre's un te ben calent amb rajolinet de vodka (funciona, us ho dic per experiència!).

Una altra cosa que em va cridar l'atenció d'allà és que les noies són molt, molt presumides. Potser no tenen diners per comprar roba nova i van amb roba de quan sa mare era jove, però elles sempre van perfectes: ben pentinades, ben maquillades i amb la roba molt ben cuidada. Llàstima que els nois no eren igual...

I potser que ho deixi aquí, perquè no acabaria mai d'explicar coses i anècdotes de Rússia. És un lloc d'aquells que algun dia tornaré a visitar...