dilluns, 27 de gener de 2014

Ara sé per què en diuen sinistre...

Estimat blog:

Sobretot, sobretot, sobretot, que mai no us passi el que m'ha passat a mi aquests dies!! Quin merder!

Fa un parell de mesos que tenim el pis llogat. Dimecres em truca la veïna de sota que li cau aigua del meu pis: sembla que ve de la dutxa.

Només us resumiré la història (és pràcticament impossible explicar-la detalladament per escrit).

Persones implicades: jo ("el burro delante pa' que no se espante", la propietària del pis), la noia de l'agència immobiliària que era la que tenia les dades del llogater, el llogater i la seva dona, la veïna de sota (l'afectada), l'assegurança, el llauner de l'assegurança i el meu llauner.

M'he posat a davant perquè he estat jo qui ha hagut d'intentar coordinar tota aquesta gent per poder solucionar el problema:

Els llogaters que no hi són (o no obren la porta) quan ve el llauner i que tampoc deixen de dutxar-se cada vespre quan arriben de treballar encara que saben que li cau aigua a la veïna de baix, el llauner que considera que si la primera vegada no hi eren (després d'haver confirmat que sí que hi serien) deu ser que no és tan urgent i ja no hi poden anar fins dimecres, la veïna de baix que em truca cada vespre per preguntar què en sé i quan per fi dic que li envio el meu llauner de confiança em diu que ha quedat per dinar (i no té els dallonses de "desquedar"), la noia de l'agència que sembla que va donar el telèfon del llogater que no era (es veu que el telèfon que tenen és d'algú de Mallorca!), el meu llauner de confiança que estava disposat a anar-hi per fer-me un favor, però molt a contracor perquè ja s'ha enganxat els dits fent feines que les asseguradores han promès que pagaran i que al final no paguen...

Avui, dilluns, després de 5 dies de trucades amunt i avall a l'asseguradora i a la veïna i a un llauner i a l'altre, sembla que per fi se solucionarà tot. Dic "sembla" perquè fins que no em confirmin que la cosa s'ha solucionat no m'ho creuré.

Ara ja sé per què d'aquests maldecaps en diuen "sinistres", perquè no hi ha cap altre adjectiu que pugui descriure millor la situació... hehehe totalment sinistre!

Continuarà...?

****

Actualització 1: 30/01/2014 11:40h

Sí, dilluns hi va anar algú... Diagnòstic: el desaigüe està fora de lloc, han foradat la paret del costat, des de l'habitació, però no hi arriben i des del forat del desaigüe no els passa la mà... Solució: s'ha de treure el plat de dutxa, però com que per treure'l l'hauran de rebentar, doncs, s'ha de canviar.

I avui, dijous, continua el plat sense canviar. Però aquesta tarda hi va el reparador. Jo seré allà, abans de 2/4 de 4, per assegurar-me que obren la porta, que es fa la reparació i que es fa bé. A veure si és veritat...

****

Actualització 2: 31/01/2014 11:10h

Resulta que ahir no venia el reparador, sinó que venia el perit a fer una avaluació. Li pregunto que quan podran venir a arreglar-ho. Resposta: "Necessitem l'autorització... segurament dimarts". COOOOM??? Li vaig dir que dilluns millor que dimarts, i avui divendres millor que dilluns, que aquella gent no es pot dutxar i treballen a la construcció i tenen canalla petita!! Vaig acabar dient-li: "Si ho arregleu demà [o sigui avui], us omplirem de petons". I resulta que deu anar faltat de petons l'home, perquè avui a les 9 del matí em trucaven de l'empresa reparadora que aquesta tarda a les 15h vénen a canviar el plat de dutxa. PER FI!!!!!!! Però no cantem victòria, encara... Jo fins que no ho vegi acabat no m'ho creuré...

divendres, 17 de gener de 2014

8 mesos!!

Estimat blog:

Avui fa 8 mesos que van néixer les Baldufetes, i ha passat volant!

La pregunta que tothom em fa és allò de "i com ho portes?". Doncs, molt bé. La veritat és que no em puc imaginar com seria tenir-ne només un. Avorrit? No ho crec, però diferent segur... De fet, algun dia d'aquells estranys que un dels dos fa una migdiada més llarga de l'habitual i l'altre està despert, aquella estona que has d'estar només per un nen, és tranquil·la... i és quan et preguntes si seria així de plàcid tot si només haguéssim tingut un fill. Ara no em puc imaginar la meva vida sense cap dels dos.

Són molt diferents tots dos, tant físicament com de caràcter:

La Laia és un nervi (ja ho era a la panxa, era la que es movia més). No para quieta, sempre està movent un peu, una mà, el cap... I si està asseguda a la ganduleta es mou per gronxar-se ben fort... Xerra, xerra i xerra i fa moltes petarrufes. Diu tatatata, dadadada, iaiaiaiaia... En canvi, encara li costa molt aguantar-se asseguda tota sola, i amb les joguines hi juga poc... les mou amunt i avall, però res més, no se les mira, no les estudia... En canvi es pot estar estones llargues mirant-se les mans. Ah, i pica manetes! Pica manetes quan està contenta, quan està neguitosa, quan no sap què fer... L'avi li ha ensenyat a fer "palmitas" i ella pica que picaràs...

El Nil és l'home interessant... És molt observador, tot ho mira, tot ho toca, tot s'ho posa a la boca. Juga amb les joguines, les mira, les estudia. Ja fa dies que s'aguanta assegut. I tot ho vol per a ell... joguina que veu, joguina que s'estira per agafar i poder-se dur a la boca... i el mateix amb qualsevol pipa que trobi... encara que la pipa estigui ficada a la boca de sa germana! Ell estira la mà, li fot la pipa i, au, per a ell... i si ell resulta que ja porta una pipa, escup la pipa que porta i es posa la que ha trobat o li ha pres a la Laia. És un mangui! I xerra, també xerra molt! Diu mamamama, tatatata, dadadada... i petarrufes també en fa, però no tantes com la Laia.

A la Laia li costa molt menjar. La cullera no li agrada. Li costa molt. Si fos per ella ho menjaria tot amb biberó... Hem passat unes setmanes que excepte per esmorzar que prenen biberó, la resta d'àpats eren una lluita constant perquè la Laia mengés alguna cosa. Buf, podia amb la paciència de tots... El més estrany és que aquestes setmanes han vingut després d'unes setmanes que havíem aconseguit que mengés amb cullera i mengés bé! Si el mes passat s'havia engreixat més la Laia que el Nil i començàvem a reduir distàncies! Però, de sobte, va començar a dir que no a la cullera, i no hi havia manera de col·locar-li ni una cullerada! Hora i mitja perquè es mengés mig plat, un merder impressionant, tot ple de papilla... Molts dies acabaves fent-li un biberó perquè no la podies deixar amb l'estómac buit, perquè havies estat hora i mitja i ni mig plat ni mitja cullerada! I de cop, aquesta setmana, després de passar un cap de setmana una mica empiocada, pam! Mengem papilla! Toquem fusta!!!!!!!

El Nil en canvi és un golafre. Li agrada tot! Ja pots canviar la fruita que hi poses, la verdura, la carn... és igual, ell menja. I obre una boca!! Ah, i pobre de tu que triguis gaire entre cullerada i cullerada, que protesta, eh! Així està de formós el noi... que pesa un quilo i mig més que sa germana. També és més llarg, sí, però no és per aquests 2-3 centímetres que hi ha aquesta diferència de pes.

Aix, res. Que em passaria el dia parlant de les meves baldufetes, que cada dia estan més guapos i més graciosos.


divendres, 16 d’agost de 2013

Com passa el temps!

Els germans es comencen a descobrir
Estimat blog:

Demà les baldufetes ja fan 3 mesos! Mare de déu que de pressa que passa el temps!!

No tinc massa temps per a fer res que no sigui estar per ells, però feliç de fer-ho. El que més greu em sap és que arribarà l'hora de tornar a treballar que no me n'adonaré i ells encara seran molt petits... Aix, qui fos milionari per poder dedicar-se en exclusiva als petitons!

Faig un resum molt resumit:

  • Són les baldufetes més reboniques del món (això ho tenia clar des del primer dia).
  • Donen feina, sí, però com que el papi de moment treballa des de casa, és tot molt més portable. I no ens podem pas queixar, que els nens ens han sortit de bona raça i ja dormien les 8 hores a la nit abans de fer els 2 mesos!
  • Estan sans i bons, mengen (a la Laia li costa més, però menja), dormen i creixen, que ara mateix és la seva feina.
  • Se'ls veu feliços, riuen molt i xerren pels descosits! Hauríeu de veure amb quina dolçor parla la Laia quan es dirigeix al Nil... és taaaaaaaaaaaaaan mona!!! I el Nil es fa més l'interessant, però és un "mimosín" i molt observador!
  • La nostra vida ha canviat per complet, però no tornaria enrere per res del món.
Plego que em reclamen!

dilluns, 27 de maig de 2013

I que rebonics que són!

Estimat blog:

Les baldufetes ja són aquí. Van néixer el dia 17 per cesària programada i va anar tot molt bé. El Nil va pesar 2.710 g i va fer 48,5 cm i la Laia va pesar 2.380 g i va fer 46 cm. Són menudets però per ser bessons, el pes està molt bé i com que tot va anar sobre rodes, no van necessitar incubadora i van poder estar sempre amb nosaltres a l'habitació. Només se'ls enduien per fer-los la higiene i quan els havien de fer controls de glucèmia, perquè jo havia tingut diabetis gestacional.

Com és normal, van començar a perdre pes i com que amb els parts per cesària la llet triga una mica més a pujar, van estar massa dies perdent pes i de seguida vam haver d'iniciar un suplement després de menjar teta, que els el donàvem amb xeringa. És impressionant veure com l'èmbol de la xeringa puja sol amb els xuclets dels menuts... sembla mentida! I un cop vam començar el suplement, van començar a recuperar pes des del primer dia :) I els papis ben contents que estàvem :)

El dimecres 22 em van donar l'alta i vam venir tots quatre cap a casa... Costa de creure-ho, eh! Vam marxar dos i hem tornat quatre!!

L'arribada a casa va anar bé. Costava fer-los prendre el suplement després de la teta i donàvem la culpa que ja m'havia pujat la llet i potser amb teta sola ja en tenien prou... Doncs, resulta que no! El divendres tocava control de pes i ens van dir que tots dos havien perdut més pes. La infermera ens va recomanar que els donéssim el suplement amb biberó, que així els seria més fàcil de prendre, i que si jo anava molt cansada, que alternéssim biberó i teta.

Em vaig quedar molt xof sabent que havien perdut pes. Les hormones no ajuden gaire a poder gestionar notícies d'aquest tipus i em vaig fer uns bons tips de plorar, preocupadíssima perquè sobretot la Laia, menudeta que és tota ella, havia perdut encara més que el seu germà. Però només de veure que el sistema del biberó funciona, ja em vaig anar animant ràpidament. A més, sembla que hem aconseguit posar uns horaris. Representa que prenen pit a demanda, però sense deixar més de 3 hores entre una presa i l'altra, així que cada 3 hores els hem de despertar per donar-los de menjar, perquè si fos per ells, gairebé sempre dormirien més estona. I entre presa i presa, dormen com angelets, així que no ens podem queixar pas!

Això d'alternar teta i biberó és molt més descansat per a mi, i d'aquesta manera en uns 45 minuts els tenim tots dos tips, nets i a punt per dormir una estoneta més. Així, a més, el papi també pringa... És allò del "mal de muchos"... Demà tenim hora amb el pediatre... a veure si ens confirma que estan guanyant pes!

I a part de les qüestions pràctiques de no dormir, de passar-nos el dia rentant bibis, canviant bolquers i donant teta, què voleu que us digui.... Doncs, que tinc el nen més guapo del món i la nena més guapa del món!!! Ho sento, ja sé que els vostres nens i nenes són molt guapos i guapes, però els meus ho són més :P hehehehe

Em podria passar hores i hores contemplant com dormen... que de tant en tant fan aquella rialleta o arruguen el front i et fa preguntar en què deuen estar somiant. I quan estan desperts, també et passaries hores i hores acaronant-los i fent-los petons, si és que estan per menjar-se'ls!!!



dimecres, 15 de maig de 2013

Divendres!!!

Estimat blog:

Avui ha sigut un dia molt atapeït.

Al matí, a primera hora monitors i visita amb el ginecòleg. Els monitors bé, tot i que la Laia es movia tant que es perdia el senyal cada dos per tres!! I quan hem fet la eco i el tacte, el metge ha vist que s'havien mogut... bé, s'ha mogut el Nil... Si fins ara estava de natges, que no és precisament la millor posició per parir, ara està oblic, que és impossible per parir. Quan ho ha vist, m'ha dit si em volia esperar una setmana més per veure si la posició millorava... Bufffffff... Jo ja tenia coll avall que aquest divendres era la data límit i ja no puc més!! Només de pensar que havia d'estar una setmana més així, sense dormir, i sense saber com posar-me, bufffff.... Total, que m'ha deixat triar i li he dit que vist que aquests nens no se'ls veu massa intenció de col·laborar per sortir, valia més que els treguin ja, que ja són prou grandets i jo estic feta pols. Així, doncs, divendres a les 11 del matí tenim cesària!!!

Després teníem hora amb l'endocrina, que ens ha dit que està tot perfecte, que quan hagin nascut vindrà a veure els nens (i a mi) abans no ens donin l'alta, però que un cop hagin nascut, jo ja puc tornar a menjar normal. I només caldrà fer un control entre 2 i 6 mesos després de parir.

Sortint de l'endocrina, havíem quedat amb la llevadora per acabar de veure les instal·lacions de la sala de dilatació, parts, secció de nounats (que molt probablement no hi hauran d'anar, però per si de cas...).

I ja està!! Ja era hora de dinar... Així que cap a casa a dinar que ja hi havia gana.

A la tarda, entre la migdiada (a les nits dormo fatal i sense migdiada no sóc persona), visita d'un amic que ha embogit i ens ha regalat un kit immens de bibes, xumets i similars (treballa a una empresa que en fabrica), trucades, Skype, mails, missatges al Facebook i al Whatsapp amunt i avall de l'un i de l'altre preguntant com estic, com va tot, desitjant-me sort i interessant-se per mi i les baldufetes, he passat tota la tarda ben entretinguda!!

Demà és el darrer dia que som només una parella... Divendres ja serem una família al complet!!!

Aix, quines ganes, quins nervis, quina il·lusió, quina barreja de sentiments...


dimecres, 8 de maig de 2013

Ja tenim data límit!

Estimat blog:

Avui ha tocat monitors i visita amb el ginecòleg.

Amb els monitors tot ha sortit bé, però això d'estar-me de panxa enlaire tanta estona (doble de nens = doble de temps) ha sigut horrible. Quin mal d'esquena, mare meva!!! No sabia com posar-me!!!

La visita també ha anat bé. El Nil ja fa 2600 i la Laia 2300! Ha insistit que això d'endevinar el pes amb les ecos té un marge d'error del 20%, per tant, diríem que fan entre 2 i 3 kg... ja ens ho trobarem quan neixin, hehehe.

Jo ja estic 1 dit dilatada! Això vol dir que ja ho tenim aquí... De moment, tenim visita pel dimecres que ve, i si no surten abans per voluntat pròpia, el divendres de la setmana que ve, el dia 17 (el dia que faig les 38 setmanes), els faran sortir. Aix, quins nervis!!!!!!

Ara ja sí que ho hem de tenir tot a punt. Ja teníem les bosses preparades, però ja les posarem al maleter del cotxe i, au, a esperar...

Comença el compte enrere: 9 dies!

dimecres, 24 d’abril de 2013

Tot en ordre...

Estimat blog:

Últimament només parlo de les meves baldufetes... i és que està clar que encara no han nascut i ja m'he convertit en una lloca que no sap parlar de res més que dels seus pollets :) Però què voleu que us digui, últimament, la meva vida es limita a la feina (ara us n'explicaré alguna coseta) i a preparar el niuet per quan neixin els pollets. I si he de triar, parlar de les meves baldufetes m'agrada força més que parlar de feina.

De la feina, sempre hi ha coses a explicar... Després d'unes setmanes de poca feina, va arribar un projecte gran al que no podia dir que no (per volum = €€), i com dicta la llei de Murphy, quan tens les mans ocupades, et plouen les feines... Són els alts i baixos de la vida dels autònoms... "feast and famine" que diuen en anglès.

Total, que vaig acceptar aquest projecte súper gran, sabent que hauria de treballar moltes hores durant 10 dies, que segurament hauria de sacrificar el cap de setmana d'entremig... però ja va començar malament: el primer arxiu va arribar el dia previst, però a les 6 de la tarda en lloc de les 9 del matí, és a dir, ja havia perdut un dia de feina... Un cop el vaig tenir tot revisat, gairebé un dia de feina, pam! Error a l'ordinador: he perdut la feina de tot el dia... Ommmmmmmm... Hi havia un munt d'arxius, i els arxius més grans em donaven moltíssims problemes de memòria a l'ordinador. El meu ordinador no és una caqueta precisament, és un bon ordinador, però el projecte estava mal gestionat pel tema de compatibilitat de formats i versions del programari. Després de dedicar-hi moltíssimes hores cada dia (moltes més de les que haguessin fet falta si la cosa s'hagués organitzat bé), d'abocar-hi molta paciència, i molts ommmmmms, i d'intentar agafar-m'ho amb bon humor, divendres vaig parlar amb el gestor del projecte i li vaig dir que difícilment ho tindríem tot per dimarts per culpa d'aquests problemes tècnics. Dissabte al matí, em poso a treballar amb normalitat i quan acabo l'arxiu que havia estat revisant... un altre cop error. Havia perdut la feina de 4 hores, una altra vegada! No podia més!!!! Em vaig desmuntar, em vaig posar a plorar desesperada i vaig decidir que deixava estar el projecte, que ho engegava tot a rodar. Després, quan em vaig calmar, em vaig adonar que no calia engegar-ho tot a rodar... només calia trobar un pringat disposat a carregar-se de paciència i fer-se càrrec dels arxius més grans que em feien sortir de polleguera. Això em va permetre no treballar la resta del cap de setmana i poder sortir a passejar ahir per les paradetes de Sant Jordi, que amb el dia magnífic que feia venia molt de gust :)

I de les baldufetes... què voleu que us en digui? Doncs, que estan perfectes! Avui tocava ginecòleg. Les anàlisis finals han sortit perfectes, o sigui que la mami també està perfecta. Ara ja pesen més de 2kg cada un! La Laia fa 2,275 i el Nil 2,375!! Gairebé 5kg de criatures que duc a sobre... nostamal! Això explica la súpermegapanxa que tinc, el mal d'esquena dels vespres i els problemes per fer la volta al llit... hehehe

Ara ja tenim la seva habitació gairebé a punt del tot. Ens falta pintar i penjar uns prestatges, encarregar el vinil del Sol solet i poca cosa més... Ja tinc unes ganes de veure'ls la carona!!! Però en directe, no com avui, que sí que les hem vistes a l'ecografia, però no es veien gaire bé...