divendres, 16 d’agost de 2013

Com passa el temps!

Els germans es comencen a descobrir
Estimat blog:

Demà les baldufetes ja fan 3 mesos! Mare de déu que de pressa que passa el temps!!

No tinc massa temps per a fer res que no sigui estar per ells, però feliç de fer-ho. El que més greu em sap és que arribarà l'hora de tornar a treballar que no me n'adonaré i ells encara seran molt petits... Aix, qui fos milionari per poder dedicar-se en exclusiva als petitons!

Faig un resum molt resumit:

  • Són les baldufetes més reboniques del món (això ho tenia clar des del primer dia).
  • Donen feina, sí, però com que el papi de moment treballa des de casa, és tot molt més portable. I no ens podem pas queixar, que els nens ens han sortit de bona raça i ja dormien les 8 hores a la nit abans de fer els 2 mesos!
  • Estan sans i bons, mengen (a la Laia li costa més, però menja), dormen i creixen, que ara mateix és la seva feina.
  • Se'ls veu feliços, riuen molt i xerren pels descosits! Hauríeu de veure amb quina dolçor parla la Laia quan es dirigeix al Nil... és taaaaaaaaaaaaaan mona!!! I el Nil es fa més l'interessant, però és un "mimosín" i molt observador!
  • La nostra vida ha canviat per complet, però no tornaria enrere per res del món.
Plego que em reclamen!

dilluns, 27 de maig de 2013

I que rebonics que són!

Estimat blog:

Les baldufetes ja són aquí. Van néixer el dia 17 per cesària programada i va anar tot molt bé. El Nil va pesar 2.710 g i va fer 48,5 cm i la Laia va pesar 2.380 g i va fer 46 cm. Són menudets però per ser bessons, el pes està molt bé i com que tot va anar sobre rodes, no van necessitar incubadora i van poder estar sempre amb nosaltres a l'habitació. Només se'ls enduien per fer-los la higiene i quan els havien de fer controls de glucèmia, perquè jo havia tingut diabetis gestacional.

Com és normal, van començar a perdre pes i com que amb els parts per cesària la llet triga una mica més a pujar, van estar massa dies perdent pes i de seguida vam haver d'iniciar un suplement després de menjar teta, que els el donàvem amb xeringa. És impressionant veure com l'èmbol de la xeringa puja sol amb els xuclets dels menuts... sembla mentida! I un cop vam començar el suplement, van començar a recuperar pes des del primer dia :) I els papis ben contents que estàvem :)

El dimecres 22 em van donar l'alta i vam venir tots quatre cap a casa... Costa de creure-ho, eh! Vam marxar dos i hem tornat quatre!!

L'arribada a casa va anar bé. Costava fer-los prendre el suplement després de la teta i donàvem la culpa que ja m'havia pujat la llet i potser amb teta sola ja en tenien prou... Doncs, resulta que no! El divendres tocava control de pes i ens van dir que tots dos havien perdut més pes. La infermera ens va recomanar que els donéssim el suplement amb biberó, que així els seria més fàcil de prendre, i que si jo anava molt cansada, que alternéssim biberó i teta.

Em vaig quedar molt xof sabent que havien perdut pes. Les hormones no ajuden gaire a poder gestionar notícies d'aquest tipus i em vaig fer uns bons tips de plorar, preocupadíssima perquè sobretot la Laia, menudeta que és tota ella, havia perdut encara més que el seu germà. Però només de veure que el sistema del biberó funciona, ja em vaig anar animant ràpidament. A més, sembla que hem aconseguit posar uns horaris. Representa que prenen pit a demanda, però sense deixar més de 3 hores entre una presa i l'altra, així que cada 3 hores els hem de despertar per donar-los de menjar, perquè si fos per ells, gairebé sempre dormirien més estona. I entre presa i presa, dormen com angelets, així que no ens podem queixar pas!

Això d'alternar teta i biberó és molt més descansat per a mi, i d'aquesta manera en uns 45 minuts els tenim tots dos tips, nets i a punt per dormir una estoneta més. Així, a més, el papi també pringa... És allò del "mal de muchos"... Demà tenim hora amb el pediatre... a veure si ens confirma que estan guanyant pes!

I a part de les qüestions pràctiques de no dormir, de passar-nos el dia rentant bibis, canviant bolquers i donant teta, què voleu que us digui.... Doncs, que tinc el nen més guapo del món i la nena més guapa del món!!! Ho sento, ja sé que els vostres nens i nenes són molt guapos i guapes, però els meus ho són més :P hehehehe

Em podria passar hores i hores contemplant com dormen... que de tant en tant fan aquella rialleta o arruguen el front i et fa preguntar en què deuen estar somiant. I quan estan desperts, també et passaries hores i hores acaronant-los i fent-los petons, si és que estan per menjar-se'ls!!!



dimecres, 15 de maig de 2013

Divendres!!!

Estimat blog:

Avui ha sigut un dia molt atapeït.

Al matí, a primera hora monitors i visita amb el ginecòleg. Els monitors bé, tot i que la Laia es movia tant que es perdia el senyal cada dos per tres!! I quan hem fet la eco i el tacte, el metge ha vist que s'havien mogut... bé, s'ha mogut el Nil... Si fins ara estava de natges, que no és precisament la millor posició per parir, ara està oblic, que és impossible per parir. Quan ho ha vist, m'ha dit si em volia esperar una setmana més per veure si la posició millorava... Bufffffff... Jo ja tenia coll avall que aquest divendres era la data límit i ja no puc més!! Només de pensar que havia d'estar una setmana més així, sense dormir, i sense saber com posar-me, bufffff.... Total, que m'ha deixat triar i li he dit que vist que aquests nens no se'ls veu massa intenció de col·laborar per sortir, valia més que els treguin ja, que ja són prou grandets i jo estic feta pols. Així, doncs, divendres a les 11 del matí tenim cesària!!!

Després teníem hora amb l'endocrina, que ens ha dit que està tot perfecte, que quan hagin nascut vindrà a veure els nens (i a mi) abans no ens donin l'alta, però que un cop hagin nascut, jo ja puc tornar a menjar normal. I només caldrà fer un control entre 2 i 6 mesos després de parir.

Sortint de l'endocrina, havíem quedat amb la llevadora per acabar de veure les instal·lacions de la sala de dilatació, parts, secció de nounats (que molt probablement no hi hauran d'anar, però per si de cas...).

I ja està!! Ja era hora de dinar... Així que cap a casa a dinar que ja hi havia gana.

A la tarda, entre la migdiada (a les nits dormo fatal i sense migdiada no sóc persona), visita d'un amic que ha embogit i ens ha regalat un kit immens de bibes, xumets i similars (treballa a una empresa que en fabrica), trucades, Skype, mails, missatges al Facebook i al Whatsapp amunt i avall de l'un i de l'altre preguntant com estic, com va tot, desitjant-me sort i interessant-se per mi i les baldufetes, he passat tota la tarda ben entretinguda!!

Demà és el darrer dia que som només una parella... Divendres ja serem una família al complet!!!

Aix, quines ganes, quins nervis, quina il·lusió, quina barreja de sentiments...


dimecres, 8 de maig de 2013

Ja tenim data límit!

Estimat blog:

Avui ha tocat monitors i visita amb el ginecòleg.

Amb els monitors tot ha sortit bé, però això d'estar-me de panxa enlaire tanta estona (doble de nens = doble de temps) ha sigut horrible. Quin mal d'esquena, mare meva!!! No sabia com posar-me!!!

La visita també ha anat bé. El Nil ja fa 2600 i la Laia 2300! Ha insistit que això d'endevinar el pes amb les ecos té un marge d'error del 20%, per tant, diríem que fan entre 2 i 3 kg... ja ens ho trobarem quan neixin, hehehe.

Jo ja estic 1 dit dilatada! Això vol dir que ja ho tenim aquí... De moment, tenim visita pel dimecres que ve, i si no surten abans per voluntat pròpia, el divendres de la setmana que ve, el dia 17 (el dia que faig les 38 setmanes), els faran sortir. Aix, quins nervis!!!!!!

Ara ja sí que ho hem de tenir tot a punt. Ja teníem les bosses preparades, però ja les posarem al maleter del cotxe i, au, a esperar...

Comença el compte enrere: 9 dies!

dimecres, 24 d’abril de 2013

Tot en ordre...

Estimat blog:

Últimament només parlo de les meves baldufetes... i és que està clar que encara no han nascut i ja m'he convertit en una lloca que no sap parlar de res més que dels seus pollets :) Però què voleu que us digui, últimament, la meva vida es limita a la feina (ara us n'explicaré alguna coseta) i a preparar el niuet per quan neixin els pollets. I si he de triar, parlar de les meves baldufetes m'agrada força més que parlar de feina.

De la feina, sempre hi ha coses a explicar... Després d'unes setmanes de poca feina, va arribar un projecte gran al que no podia dir que no (per volum = €€), i com dicta la llei de Murphy, quan tens les mans ocupades, et plouen les feines... Són els alts i baixos de la vida dels autònoms... "feast and famine" que diuen en anglès.

Total, que vaig acceptar aquest projecte súper gran, sabent que hauria de treballar moltes hores durant 10 dies, que segurament hauria de sacrificar el cap de setmana d'entremig... però ja va començar malament: el primer arxiu va arribar el dia previst, però a les 6 de la tarda en lloc de les 9 del matí, és a dir, ja havia perdut un dia de feina... Un cop el vaig tenir tot revisat, gairebé un dia de feina, pam! Error a l'ordinador: he perdut la feina de tot el dia... Ommmmmmmm... Hi havia un munt d'arxius, i els arxius més grans em donaven moltíssims problemes de memòria a l'ordinador. El meu ordinador no és una caqueta precisament, és un bon ordinador, però el projecte estava mal gestionat pel tema de compatibilitat de formats i versions del programari. Després de dedicar-hi moltíssimes hores cada dia (moltes més de les que haguessin fet falta si la cosa s'hagués organitzat bé), d'abocar-hi molta paciència, i molts ommmmmms, i d'intentar agafar-m'ho amb bon humor, divendres vaig parlar amb el gestor del projecte i li vaig dir que difícilment ho tindríem tot per dimarts per culpa d'aquests problemes tècnics. Dissabte al matí, em poso a treballar amb normalitat i quan acabo l'arxiu que havia estat revisant... un altre cop error. Havia perdut la feina de 4 hores, una altra vegada! No podia més!!!! Em vaig desmuntar, em vaig posar a plorar desesperada i vaig decidir que deixava estar el projecte, que ho engegava tot a rodar. Després, quan em vaig calmar, em vaig adonar que no calia engegar-ho tot a rodar... només calia trobar un pringat disposat a carregar-se de paciència i fer-se càrrec dels arxius més grans que em feien sortir de polleguera. Això em va permetre no treballar la resta del cap de setmana i poder sortir a passejar ahir per les paradetes de Sant Jordi, que amb el dia magnífic que feia venia molt de gust :)

I de les baldufetes... què voleu que us en digui? Doncs, que estan perfectes! Avui tocava ginecòleg. Les anàlisis finals han sortit perfectes, o sigui que la mami també està perfecta. Ara ja pesen més de 2kg cada un! La Laia fa 2,275 i el Nil 2,375!! Gairebé 5kg de criatures que duc a sobre... nostamal! Això explica la súpermegapanxa que tinc, el mal d'esquena dels vespres i els problemes per fer la volta al llit... hehehe

Ara ja tenim la seva habitació gairebé a punt del tot. Ens falta pintar i penjar uns prestatges, encarregar el vinil del Sol solet i poca cosa més... Ja tinc unes ganes de veure'ls la carona!!! Però en directe, no com avui, que sí que les hem vistes a l'ecografia, però no es veien gaire bé...

divendres, 12 d’abril de 2013

Tot va bé

Estimat blog:

Ahir tenia hora amb l'endocrinòloga i, bé, la dieta que m'ha donat no és pas tan estricta com me la imaginava... Hauré de fer molta bondat i d'aquí a una estoneta vaig al CAP a veure si em donen un glucòmetre i les tires per poder-me fer els controls del sucre 4 cops al dia (això serà el més pesat), però la dieta... us asseguro que una dieta normal per aprimar-se és molt més estricta i fa passar més gana, així que una dieta de 2100 kcal durant el que em queda d'embaràs no serà difícil de fer... Evidentment, hi ha 2 factors que hi influiran molt: 1) puc menjar de tot (menys dolços, està clar), 2) si no sóc capaç de fer bondat durant un parell de mesos pel bé dels meus fills, potser començo malament això de la maternitat, no?

O sigui que res, estic molt contenta de com està anant tot plegat. Per ser un embaràs d'alt risc, em sembla que no em puc pas queixar. A més, fa uns dies que em trobo moooooolt bé, amb més energia... Això que vagi marxant el fred segur que hi ajuda, també hi ajuda que em moc més i suposo que veig que ja falta tan poquet per veure la carona a les baldufetes que em surt l'energia no sé ben bé d'on ;)

dijous, 4 d’abril de 2013

Les baldufetes no paren de créixer i la iaia ha embogit

Estimat blog:

Ahir tocava visita al ginecòleg. Sobretot per controlar el creixement de les baldufetes, perquè com més s'apropa el gran dia més probable és que apareguin diferències, que un creixi més que l'altre, o que hi pugui haver algun problema.

De moment, són uns campions i creixen al mateix ritme que si estiguessin sols, i això explica la súper panxa que ja fa la mama... hehehe Mireu, mireu la meva panxa de 31 setmanes!

La Laia i el Nil: 31 setmanes a la panxa de la mama
L'important és que tots tres estem la mar de bé. No es porten gaire diferència de pes: el Nil pesa 1.600g i la Laia 1.450g. Veig que comparteixen el menjar com a bons germanets que són ;)

Vam sortir contents, sense veure'ls la carona, però satisfets que tot estigui anant bé.

El tema diabetis el controlarem anant a un altre endocrinòleg que em pot visitar abans del dia 25: dijous que ve tenim visita amb aquesta altra doctora... a veure què m'explica... mentrestant, amanidetes, verdures i tot a la planxa... per si de cas.

Ah, i aquesta setmana santa vaig poder comprovar que la meva sogra ha embogit per complet: va comprar una quantitat inhumana de robeta per a les baldufetes... que ja ens anirà bé, però és que com creixin gaire de pressa no tindran temps de portar-la tota. També va comprar paquets immensos de bolquers i tovalloletes, que ens aniran mooooooolt bé. A més, vam anar a buscar robeta de l'un i de l'altre i tenim roba per parar un tren (el meu nebot tenia més roba quan era petit que la Paris Hilton, i està nova!). Resumint, tenim tanta roba que haurem de comprar una altra calaixera abans del que ens pensàvem perquè la que vam comprar ja està plena. Sort que l'armari encastat és doble i hi podrem col·locar una segona calaixera sense problemes...

L'armari de la Laia i el Nil ens queda petit abans de començar



dimarts, 26 de març de 2013

Habemus diabetis

Estimat blog:

Doncs, això, ahir vaig anar a buscar els resultats de la segona corba de glucèmia i no ha sortit perfecta :( El ginecòleg ja em va advertir, només que surtin 2 resultats patològics en 2 anàlisis consecutives vol dir que sóc diabètica. A la primera corba va sortir 1 resultat alt, per tant, ara havien de sortir tots 4 resultats perfectes i també n'ha sortit 1 d'alt. Conclusió: habemus diabetis.

I això vol dir que he d'anar a l'endocrinòleg (endocrí per als amics) i que em digui què he de fer. Així que ja he demanat hora, sense esperar a ensenyar els resultats de l'anàlisi al ginecòleg... però resulta que l'endocrí no té cap hora lliure fins al 25 d'abril. A veure la setmana que ve què hi diu el ginecòleg, però ja veig que hauré de buscar-me un endocrí en algun altre centre, no crec que sigui bo esperar 1 mes per veure què he de fer tenint diabetis gestacional i estant de gairebé 7 mesos, no creieu? De moment, faré bondat absoluta. Pocs hidrats de carboni, zero dolços, zero mona, molta verdureta, peix i carn a la planxa... Allò que se'n diu fer dieta estricta :)

Com que m'he engreixat relativament poc durant tot l'embaràs (uns 10 kg), si ara faig dieta, acabaré l'embaràs amb un tipet... hehehe Tot sigui per les meves baldufetes...

divendres, 22 de març de 2013

Compte enrere...

Estimat blog:

Comença el compte enrere... Avui començo les 30 setmanes d'embaràs, això vol dir que d'aquí a màxim 10 setmanes el Nil i la Laia ja seran aquí! Sembla molt, però tenint en compte com han passat de ràpides les primeres 30, això és un pim-pam!

Encara ens queden tantíssimes coses per preparar, que tinc la impressió que amb 10 setmanes no en tindrem prou... però alhora, tinc tantes ganes de veure'ls la carona, que per mi ja podrien arribar la setmana que ve.

A més, ara la panxa ja comença a pesar de veritat, ja no em veig els peus i hi ha parts del cos que ja fa mesos que no em veig, això de no veure't els peus quan baixes les escales no fa gràcia... Posar-me els mitjons, o uns leggings em deixa esgotada perquè em costa doblegar-me i tinc els pulmons comprimits... A l'hora de conduir m'he de refiar més que mai dels retrovisors, perquè em costa girar-me... A part que el volant cada vegada ha d'anar més lluny... Com el teclat de l'ordinador, que també cada vegada està més lluny perquè si no la panxa em toca a la taula! Hehehe Intentar concentrar-se en la feina quan tens dues criatures etzibant-te cosses i cops de puny pot arribar a ser tot un repte, o quan fan tombarelles o tenen singlot... Que sembla que aquí dins no hi haurien de tenir massa lloc per fer res, però no paren, cada vegada que anem al metge estan col·locats d'una manera diferent!!

Amb tot, em trobo la mar de bé :) Així que val més que s'esperin ben bé un parell de mesets a sortir, que encara són massa petitons ara... Tret del mal d'esquena puntual i el reflux molest (cada vegada més freqüents), estic molt bé... Costa de creure llegint tot això, no? Suposo que són les endorfines... que fan que els malestars, les pors i els dubtes passin a un segon pla, i que la il·lusió i la felicitat siguin les autèntiques protagonistes del moment.

divendres, 15 de març de 2013

Quina il·lusió!

Estimat bloc: (o hauria de dir blog? Ara resulta que "blog" és normatiu...)

L'altre dia, que teníem ginecòleg, vam tornar a tenir una ecografia d'aquelles un xic frustrants... veus coses que es mouen, però per molt que el metge et digui això és això i allò és allò, tu no ets capaç de veure res de res. Ens va dir que estava tot bé i amb això el pare i jo ja vam estar contents.

El metge ens va donar una tira llarga de "fotos" de les dues criatures, 4 de cada un: el batec del cor, el fèmur, una circumferència (el crani? el tòrax?) i una altra...

Quan vaig arribar a casa, les vaig treure del sobre, me les vaig mirar, però no vaig saber veure-hi res... Ja se sap, ja són massa grans per veure'ls bé a les "fotos"...

Avui, quan he anat per posar la setmana de les ecos i guardar-les amb les altres, de cop, he vist una carona! Aix, quina il·lusió que m'ha fet!!! Es veu perfectament!! La boca, el nas els ulls... Com que les 4 ecos de cada un estan fetes en el mateix ordre, he anat de seguida a veure si a la quarta foto de l'altra criatura també es veia una cara... i sí!!! L'altra és una mica una cara de Bélmez, però també es distingeixen la boca, el nas i els ulls! Ara el problema és que no sabem qui és qui!!! Hahahaha

Però, això de tenir una "foto recent" dels nens, m'ha fet moltíssima il·lusió... De fet, no he arxivat les ecos... Les he deixades aquí al costat i me les vaig mirant... hehehe Aix, segons quins dies, se'm fa llarga l'espera per veure'ls en directe...

dijous, 14 de març de 2013

No parem...

Estimat bloc:

Ahir vam tenir un dia d'allò més apretadet...

Al matí, visita al ginecòleg per veure les nostres baldufetes, que estan la mar de bé i continuen creixent com ho han de fer. Resumint, un és percentil 50 (que vol dir que de pes i mida està just a la mitjana) i l'altre és percentil 66 (que vol dir que és una mica més gran que la mitjana). Amb aquestes dades entendreu allò que comentava a l'entrada anterior que hi ha gent que ja em pregunta si em queda poc quan encara tot just estic de 6 mesos.

També em van confirmar que he de repetir la corba de la glucèmia, amb la seva dieta hipercalòrica durant 3 dies i les seves 3 hores d'espera en unes cadires que podrien ser més còmodes, i que aquesta vegada hauran de sortir bé tots els resultats. Si no, vol dir que sóc diabètica i això és igual a endocrinòleg, dieta estricta, exercici, punxades per controlar el sucre... Res, creuem els dits!!! Ja ens atabalarem més endavant si convé...

A la tarda, teníem la primera classe de preparació per al part. Ho trobo una mica exagerat quan en diuen classes de preparació per a la maternitat, perquè no crec que res ni ningú et pugui preparar per a la maternitat, bàsicament això de la maternitat (i la paternitat, que aquí hem de pringar tots dos) t'ho trobes quan arribes a casa i et trobes que esteu "solos ante el peligro" amb la criatura (criatures en el nostre cas). Com a molt et poden dir quatre coses amb què et pots trobar... però entre que cada part, cada persona i cada criatura és un món, és impossible que cobreixin totes les combinacions possibles en només 7 sessions. Així que jo en continuaré dient "classes de preparació per al part".

Va estar bé. Són classes cícliques, és a dir, ells van fent temari i tu quan comences t'enganxes allà on vagin, i tard o d'hora arribaràs a la "lliçó 1". Ahir van acabar de parlar del que els havia quedat pendent a la classe anterior sobre la respiració durant el part. Va estar bé poder-ho practicar una estoneta allà estirades, però quan arribi l'hora no sé si em recordaré de res... hahaha!! Que si agafa aire, que si aguanta la respiració, ara apreta cap endins i cap avall... A veure si els nens es pensaran que els vull fer fora abans d'hora!!!

Després vam fer la classe del dia: postpart i alletament. Segurament no ens van explicar res que no puguem trobar en qualsevol llibre sobre embaràs, part, postpart, alletament... però tenir la possibilitat de fer preguntes (i sentir les preguntes dels altres que potser no t'havies ni plantejat) sempre és interessant.

Bàsicament, tot això vol dir, que ja queda ben poquet. Que d'aquí un parell de mesos les baldufetes ja seran aquí i el més calent és a l'aigüera o sigui que ja cal que ens posem les piles!

dimecres, 13 de març de 2013

De moment, la millor reacció...

Estimat bloc:

Ara ja fa uns quants dies que la gent quan em veu la súper panxa que porto no es talla a fer comentaris. El més habitual ja comença a ser "ja et deu faltar poc". Llavors és quan explico que no, que tot just estic de 6 mesos (28 setmanes, concretament) i que tinc la panxa tan grossa perquè en porto dos. La cara de la majoria de la gent és de sorpresa i de "doncs no et queda res". I després, com a molt, pregunten si són nens o nenes...

Ahir, al vestuari de la piscina, un altre cop: una senyora em va fer el mateix comentari, va rebre la mateixa resposta, va preguntar si eren nens o nenes, vaig dir-li que un de cada i... salta la iaia i em diu: "Osti, quin polvo, tu! Collons el teu home!!" Evidentment, això cridant en un vestuari pleníssim de gent... que si la gent ja em mira el panxot de normal (no hi ha gaires embarassades, tan embarassades, al vestuari de la piscina), amb la iaia cridant, "això sí que és un polvo", doncs, us podeu imaginar la cara que hi feia la gent i els colors que em van sortir a mi...

dijous, 28 de febrer de 2013

Trucada surrealista

Estimat bloc:

Acabo de rebre una de les trucades més surrealistes que he rebut mai.

Avui, no sé per què, com passa alguns dies, aquí al despatx gairebé no hi ha cobertura de mòbil i cada vegada que em truquen he de sortir disparada cap al menjador...

Primer, el número que em trucava era un +88... i no sabia de quin país em trucaven... El primer intent ha fracassat, s'ha tallat la trucada abans que jo pogués despenjar. Al cap de 5 segons, segon intent.

"Hola, buenos días, le llamo de Ono"

Una veu amb un accent sud-americà molt tancat que no entenia de res m'estava oferint fer-me d'Ono. Poca organització, jo ja ho sóc d'Ono... S'ha quedat tot sorprès, m'ha preguntat si n'estava contenta, li he dit que sí, molt, i m'ha comentat que estaven oferint un descompte per... i no hi havia manera d'entendre què deia... entre l'accent i que la comunicació es tallava, li he fet repetir quatre o cinc vegades. Al final he pogut entendre que oferien un 10% de descompte, però tampoc no acabava d'entendre per què.

Finalment ens hem entès: com que el mòbil els deu constar com el telèfon "d'empresa", m'ha dit: "Usted ya tiene Ono en su negosio, ¿no le interesaría tenerlo en casa?". Sí, ja... però és que jo treballo a casa, sap? És el mateix telèfon... I em respon: "¿Y no le interesaría tenerlo en otro sitio?". Tant de bo tingués un catàleg de cases i locals per poder-hi posar línia de telèfon, però no seria el cas...

"Repetimos..."

Estimat bloc:

Com l'anunci aquell que feien de les natilles, a mi em toca repetir la corba de la glucèmia el mes que ve. Buf!!!

Ahir vaig anar a buscar els resultats, i de les 4 mostres que et treuen, 3 estan bé (molt bé, de fet), però 1 està una miiiiiica alt. Em vaig quedar amb una cara de "i ara què?"... Això vol dir que tinc diabetis o no? He de demanar hora a l'endocrinòleg o no? Com que el laboratori d'anàlisis és just al costat del centre mèdic, i el meu ginecòleg ahir tenia consulta, vaig aprofitar per entrar a veure si podia mirar-se els resultats i dir-me què havia de fer.

Em va dir que com que era la primera que fèiem, que estigués tranquil·la, que de moment no passava res, però que això volia dir que s'havia de repetir la prova el mes que ve, i que llavors sí que hauran de sortir tots 4 valors perfectes, si no, vol dir que sóc diabètica. Quina pressió!!! Em va dir que li porti els resultats d'ahir a la propera visita d'aquí 2 setmanes que els comentarem més amb profunditat i em farà el volant per repetir la prova... I repetir la prova voldrà dir repetir la dieta hipercalòrica de 3 dies!

Per mi la dieta aquesta és la pitjor part, molt pitjor que estar-se 3 hores a la sala d'espera del laboratori perquè et vagin traient sang... És veritat que durant aquells 3 dies vaig menjar mooooolt més sa del que menjo normalment, i que no em vaig desviar ni un pèl de la dieta que em van dir. Però les quantitats eren molt exagerades per a mi. També he d'admetre que el tercer dia era molt més fàcil cruspir-se tota aquella pila de menjar que el primer... suposo que és allò d'habituar-hi el cos. El que més em va costar sempre va ser el sopar... en canvi trobava que, proporcionalment, l'esmorzar no era res de l'altre món, i més dividint-lo en dos esmorzars com feia jo.

El sopar hipercalòric... Jo amb la meitat de tot ja hauria fet...

A part de les notícies mèdiques/nutricionals, ja hem començat a arreglar l'habitació de les baldufetes :)

Vam muntar el llitet (sense instruccions, que té el seu mèrit) que ens van fer arribar des de València (gràcies, cosineta!!) i aquest cap de setmana anem a buscar l'altre llitet a Piera (gràcies, cunyats!!). El papa de les baldufetes ja va muntar la calaixera i ja està col·locada dins l'armari, va canviar el llum de l'habitació, i ara ens falta pintar el sostre (quan vam treure el llum que hi havia, resulta que la pintura de sota era blava en lloc de groga!), decidir com posarem els llitets i com posarem el canviador que encara hem de localitzar (=comprar/heredar d'algú que ja no el faci servir), pintar d'algun color ben viu (vermell?, taronja?, verd?) els prestatges de color wengué que tenim a baix esperant que algú els pengi, comprar unes cortines, muntar els moisès...

Un llitet muntat

A més, també he començat a rentar tota la robeta que ens han anat deixant... fa una gràcia veure l'estenedor ple de robeta tan petitona!! I pensar que una personeta pot arribar a ser tan petita que pugui cabre allà dins!!

Per cert, també m'he començat a informar de tota la "burrocràcia" que haurem de patir un cop neixin les baldufetes: registre civil, padró, assignació de pediatre, mútua, seguretat social, baixes, prestacions, ajuts (si encara en queda algun d'aquí al maig)... Buffffffff... Segur que en ple segle XXI, l'era de la tecnologia i les telecomunicacions, hi hauria alguna manera més senzilla de simplificar-ho una mica tot, però no! Ens tocarà perdre més d'un matí fent cua a les administracions que toqui per tenir-ho tot en regla... Això sí que em fa mandra!!

dimecres, 13 de febrer de 2013

I la panxa va creixent...

Estimat bloc:

Avui tocava visita al metge per veure les nostres baldufetes... Resulta que les baldufetes estan una mica desorganitzades i no hem pogut veure massa res.

Les altres vegades estaven tots dos de través, horitzontals, primer tots dos amb el cap a una banda, després un amb el cap a una banda i l'altre a l'altra... Avui no, avui tenim el Nil cap per avall al mig de la panxa, i la Laia en posició horitzontal... Fan com una T. Clar, veies la cara d'un i al costat hi havia la cama o el braç de l'altre... Ha sigut una eco ràpida i un xic caòtica. Sort que el metge sap què està mirant, perquè jo no he vist pas res de res. Hem sentit els cors, que continuen bategant fort i bé, que és el que interessa.

La mami es troba la mar de bé, tot i que ara m'hauré de fer la corba del sucre, però res, paciència, ja ens ho vèiem a venir... Al primer trimestre ja va sortir la prova del sucre molt justa, i ara ha sortit alterada. A veure què surt la setmana que ve... De moment, per a la prova de dimecres m'he de preparar fent una dieta hipercalòrica durant tres dies, que em fan menjar com una vaca, però no puc inflar-me de menjar pizza, no... He de fer la dieta que m'han donat els del laboratori per preparar la prova... Que no em passi res... No sé vosaltres, però jo per dinar, no sóc capaç de cruspir-me 50g d'arròs o llegums + 150g de carn + 100g de patates fregides + una amanida d'enciam i tomàquet + 200g de fruita + 50g de pa... I per sopar, 200g de patata + 200g de verdura + 200g de peix + 200g de fruita (ja sumen 800g!) + 50g de pa... I a més hi ha l'esmorzar i el berenar!!

Hauré de començar a sopar a les 7 de la tarda, si no 1) no tindré temps d'acabar-m'ho tot abans d'anar a dormir i 2) si aconsegueixo acabar-m'ho, jo amb l'estómac tan ple no puc dormir...

M'he de fotre com el quico durant 3 dies, per anar a l'anàlisi en dejú, rebre un "xute" de glucosa i punxar-me quatre vegades en un matí... Santa paciència :)

Ja us explicaré com han anat els 3 dies de dieta hipercalòrica...

dijous, 24 de gener de 2013

Que bo que era tot!

Estimat bloc:

Ahir, el meu marit i jo ens vam agafar el dia lliure per anar a dinar a un lloc molt especial: el Celler de Can Roca!

Era un regal del casament, que com que tenen una llista d'espera tan llarga, no hem pogut gaudir fins ara.

L'experiència és totalment recomanable. El lloc és xulo, el tracte que reps només de creuar la porta de la recepció ja és una passada, i el menjar... dir que era boníssim és quedar-se curt!

Només d'entrar, ja et diuen si vols deixar les jaquetes al guarda-roba i quan em va veure la panxota el noi de la recepció ens va felicitar per l'embaràs. Després ens van dir si volíem veure la cuina... Home, doncs, sí, per curiositat... Tenen 30 cuiners per 45 comensals (més el personal del menjador, que d'això no ens en va dir res...). Evidentment, no té res a veure amb una cuina de les nostres...

Després, ens van acompanyar fins a la nostra taula... a una distància prudent de la taula del costat, a una distància acceptable de la paret del darrera perquè poguessin passar els cambrers i servir-te sempre pel cantó que toca sense haver de molestar ningú.

Després, ens va venir el maitre i ens va informar que teníem un menú degustació, que constava d'uns entrants, 5 plats i 2 postres... Mare de déu!! Jo, que estic acostumada a no menjar gaire, i que els nens ja em comencen a pressionar i empetitir l'estómac, vaig acabar pleníssima, molt, moltíssim, massa i tot!

La presentació dels plats és espectacular en tots moments, fins i tot quan et presenten un llenguado... A cada plat et vénen i t'expliquen què és, què representa i com t'ho has de menjar.

No vam fer fotos dels plats, potser hauríem d'haver fet un publireportatge de la visita perquè trigarem anys a tornar-hi, si és que mai hi tornem, però vam estar tan bé... Això que et serveixin amb aquesta educació, que absolutament tots els cambrers que van passar per la taula em felicitessin per l'embaràs, que em preguntessin si podia menjar de tot o no per poder adaptar el menú si calia... És que és un altre món. M'hi podria acostumar fàcilment a viure així. I la gent que hi havia... gairebé tot eren parelles, però també hi havia alguna taula de 4 o més... però ningú, absolutament ningú aixecava la veu més del compte... tot plegat perfecte!

Aix, no sé què més us puc explicar... què vam menjar? Doncs, de tot, des de coses que no sabies identificar encara que t'ho expliquessin, olives caramelitzades farcides amb anxoves de l'Escala, fins a una cosa tan senzilla com un tros de llenguado a la planxa acompanyat amb 5 salses que t'has de menjar en un ordre concret... (el de la foto) o garrí ibèrric fet amb no sé què que estava per morir-se...



Resumint, ens va agradar moltíssim. Gràcies pel regal!!!

dimecres, 16 de gener de 2013

Les baldufetes no paren!

Estimat bloc:

Avui teníem l'eco de les 20 setmanes. Han fet un examen exhaustiu de les dues criatures i, per sort, ha sortit tot perfecte! Bé, tot està tal com ha d'estar, ho tenen tot al seu lloc i fan la mida que han de fer (el Nil és un xic més gran que la Laia, però dins de la normalitat).

Ara, el pobre metge ha parat boig, perquè ni l'un ni l'altra no han parat quiets en tota l'estona i, esclar, intentar mesurar-los el fèmur o l'húmer si no paraven de moure's s'ha convertit gairebé en una missió impossible! Ens hi hem estat una bona estona :) Però, finalment, amb molta paciència hem aconseguit veure-ho tot bé.

Ens han donat una tira immensa de "fotos" de la canalla. Però ja no són d'aquelles que fan tanta gràcia que es veuen sencers... ja són massa grans, i esclar, veure una foto de l'húmer de la Laia o de l'homòplat del Nil no té gaire atractiu, per què negar-ho... Però veure en directe com es mouen, com movien els ditets de la mà, fa una gràcia! Això, sí, espero que quan neixin siguin més tranquil·lets, perquè si es mouen com es movien a primera hora del matí, ja riurem, ja...