divendres, 27 de novembre de 2009

Secret professional

Estimat bloc:

Per la meva feina, m'arriba cada dia un munt d'informació que o bé forma part de la intimitat de les persones o bé forma part de la confidencialitat dels negocis de les empreses.

Amb molts dels clients que tinc hi he signat un contracte de confidencialitat, però aquesta confidencialitat la mantinc també amb els clients amb qui no he signat aquest contracte. Forma part de l'ètica professional, o així és com ho veig jo.

Però, clar, hi ha vegades que tradueixo coses molt interessants, altres vegades que coses molt sorprenents i jo no ho puc explicar a ningú!! A sobre d'estar-me tot el dia sola, després resulta que no puc explicar ni la feina que he fet!

Moltes vegades em trobo amb protocols d'assajos clínics que trobo molt interessants. Sembla mentida la quantitat de coses que s'estan investigant: des de medicaments per a la prevenció de malalties cardíaques destinades especialment a persones diabètiques, tractaments per a l'artrosi, tractaments increïbles contra tot tipus de càncers, fins a tractaments d'immunoteràpia per suprimir diferents al·lèrgies. Aquests són dels que més em flipen... suprimir una al·lèrgia!! Es veu que agafen el que sigui que et provoca l'al·lèrgia, i te'n van injectant... comencen amb quantitats mooooooolt petites perquè el teu cos s'hi vagi acostumant, i van augmentant la quantitat fins que poden arribar a "curar-te" l'al·lèrgia! Jo ho trobo realment fascinant. Però a l'hora de la veritat, no en puc parlar gaire alt, perquè és confidencial.

Un dia va arribar a les meves mans un contracte d'una persona que signava un acord amb un hotel dels cars de Barcelona, per viure-hi durant 13 mesos, i li feien un preu "especial" de 4.000€ al mes. I penses, "UALAAAAAA.... T'imagines poder-te gastar 4.000€ cada mes perquè t'ho facin tot, i esmorzar cada dia de bufet??" Però, no és només això, és que jo tinc totes les dades d'aquesta persona! I òbviament, no puc explicar-ne res a ningú.

Llavors, un dia tens el pressupost d'una cosa que consideres absolutament desorbitada... que la gent parla de milions d'euros o de dòlars o de lliures esterlines, com si parlessin de pèsols!! I ho explicaries a tothom, "Saps quan es gastaran per fer XXX? Doncs, XXX milions d'euros!!" Però no ho pots explicar, perquè és confidencial.

Una vegada em va arribar un document d'una associació europea que informava als seus membres que havien de reduir despeses perquè havien arribat a la conclusió que gastaven massa, i que la Comissió Europea els havia tocat una mica la cresta... i explicava com havien d'estalviar, i amb què s'havien estat gastant els diners miserablement... Quan parlaven de tants milions d'euros, finançats (en part) per les nostres butxaques, se'm posaven els pèls de punta... Però òbviament, és confidencial. Com també és confidencial, l'estratègia que havien montat per convèncer a no sé quin càrrec europeu perquè els fes una mica de cas...

Però, polítics i polítiques a part, el que m'encanta és traduir catàlegs d'ofertes!!! Saps abans que ningú que a tal lloc hi haurà allò que tant t'agrada d'oferta a partir de tal dia ;) hehehe Pots aprofitar-te'n sense trencar en cap moment el secret professional, hehehehe.

Però com sempre deia una amiga meva quan jo estava estudiant traducció: "és que aprens un munt de coses traduint!". Doncs, sí, aprenc moltes coses. :)

Au, que sapigueu que no us penso donar detalls de cap d'aquestes coses, com a molt un resum general que no pugui comprometre a ningú i prou.

dijous, 12 de novembre de 2009

Descansar és canviar de feina!

Estimat bloc:

Això és el que m'ha dit seeeeeempre la meva mare. A l'estiu, i als caps de setmana, quan tu volies jeure i no fer res, venia la mama i et donava una pila de roba per plegar... o et començava a dir que netegessis no sé què, o que escombressis l'escala, o que... i tu: "mama, que estic de vacances, que vull descansar!", i ella: "descansar és canviar de feina!", i es quedava tan ampla... i tu, amb la pila de roba per plegar...

Mai no m'ho havia cregut, però ahir, ho vaig comprovar. Descansar, no sempre és jeure sense fer res.

Ahir, després d'un dia d'infart, d'anar fent contra-rellotges des de 2/4 de 8 del matí fins a gairebé les 7 de la tarda, el meu cap ja no podia més... era incapaç de concentrar-me i encara em quedava molta feina per fer. I m'ofuscava pensant que havia de fer la feina i que no me'n sortia... Com que només havia parat 20 minuts per fer el dinar i menjar-me'l, vaig decidir anar a seure una estona al sofà, per desconnectar... Res, cada vegada estava més cansada... Total, que vaig intentar veure la programació del TDT i el botó en qüestió, l'EPG, no estava programat en el comandament universal super-xaxi que tenim. Així que vaig buscar un botó que estigués lliure i vaig posar-me a programar-lo... i coi, no funcionava... i no funcionava... i cada vegada "fail", i ho tornava a intentar i "fail"... fins que vaig aconseguir que sortís un "success!" vaig estar-m'hi una bona estona!!

I no us ho creureu, però aquests 5-10 minuts d'estar concentrada amb el punyetero comandament, em van anar més bé que l'estona que feia que era al sofà vegetant...

Un cop vaig tenir el comandament programat, vaig trobar-me que havia recuperat forces i vaig poder treballar una estona més :)

Ara, aquest cap de setmana, toca cura de son per carregar bé les piles, que la setmana que ve es preveu igual d'estressada que aquesta! Bufffffff!!!

dimarts, 3 de novembre de 2009

Va de jefes...

Estimat bloc:

Fa uns dies vaig parlar d'entrevistes de feina, i avui parlaré dels jefes... aquesta espècie d'individus que pel fet de cobrar més i estar per damunt teu en la jerarquia de l'empresa, es pensen que són més llestos que tu, i no sempre és així.

Al llarg dels anys, he tingut uns quants caps, i n'he tingut de bons i de dolents. He tingut caps que saben fer-te anar per on ells volen, que t'ensenyen la feina que has de fer quan tu no en saps, però alhora saben donar-te marge perquè tinguis certa llibertat. D'aquests n'he tingut un parell (un home i una dona): fantàstics!

Després, també he tingut el jefe estressat que treballa més hores que ningú, que és un crack i que confia en tu, tu pots confiar en ell. Un jefe d'aquells que és capaç de posar ordre dins del caos.

I després hi ha aquell cap que no sap manar, que això de tenir un càrrec li puja al cap, i li fa creure que té la veritat absoluta. D'aquests n'he tingut 3: 2 dones i 1 home.

La namber guan és una jefa que sense saber ni una paraula d'anglès, va decidir posar en dubte una traducció que havia fet jo. No vull dir que jo sigui infal·lible, però sé més anglès que ella, per tant no tenia per què dubtar de la meva feina. Vaig traduir una carta perquè ella pogués llegir-la en una reunió amb els altres socis, i a mitja reunió, em va cridar i em va demanar que li reafirmés que "advertising language" volia dir "llenguatge publicitari", perquè ella no se'n fiava i creia que advertising volia dir "advertència". Davant de tothom, em va demanar que anés a buscar el diccionari, i va buscar què volia dir advertising. Evidentment, era jo qui tenia raó, però això em va fer decidir a buscar una altra feina. Al cap d'un parell de mesos marxava d'allà.

La següent és una jefa que encara no tinc massa clar perquè em va fer fora. Segons ella, em va dir que m'havia fet fora, primer perquè hi havia pocs alumnes... com que això era evident que era una mentida, vaig anar a parlar amb ella cara a cara (perquè va tenir el detall de fer-me fora per mail!!) i em va dir que era perquè jo no mostrava seguretat davant dels alumnes. I jo ja li vaig contestar, "mira, després de 6 anys d'experiència fent classes, si una cosa tinc és seguretat". Després d'una bona discussió (ja sabeu que jo no sóc de discutir, però reconec que em va agradar fer-li perdre els nervis), i que ella s'anés contradient tota l'estona, i després de donar-hi moltes voltes, continuo sense tenir massa clar perquè em va fer fora. És igual, és una dona poc transparent, així que hi vaig sortir guanyant, us ho ben asseguro.

I l'últim és un cap que van posar quan el jefe crack-capaç-d'organitzar-el-caos va deixar la feina. Primer semblava un tio capaç, i amb bon rotllo. A l'hora de la veritat, va resultar ser un cap nefast, que l'únic incentiu que sabia donar al seu equip és dir-los "sou el millor equip del món". La primera vegada fa gràcia, i fins i tot t'ho creus. La cinquena vegada, dius "molt bé, sí, però no podries canviar el discurs?". És un jefe d'aquells que es pensa que perquè és jefe és més llest que tu. Un dia, quan jo estava fins al monyo de sentir que érem els millors, sense que el tio fes res, només penjar-se les medalles de la feina que havia fet el crack anterior, vaig decidir parlar amb ell, dir-li que ja que no em feien contracte indefinit, ni contractaven ningú més per ajudar-me amb tota la feinada que tenia, almenys que m'apugessin el sou. La seva resposta va ser que "no, però si vols et puc donar més feina". I, com que jo no sóc de discutir, quan vaig veure que el tio s'havia pensat que jo era idiota (és l'única explicació que pot tenir una resposta així), vaig optar per donar-li la raó (com als bojos) i fotre el camp d'allà el més aviat possible per no haver-lo d'aguantar ni a ell ni a la seva calba, mig amagada entre els quatre pèls que es lligava per fer-se una cua. (Que no ho veu que se li obren els cabells i la calba se li veu igual??) És que l'hauríeu de veure: ratllant els 40, amb una calba que aviat semblarà el Duran i Lleida, i melenes a l'estil heavy anys 80... Quanta modernitat!! hehehe

Gràcies a ell i a les altres dues perles, ara sóc autònoma. I que bé que visc sense cap cap!!

Això de l'autonomia laboral, ho recomano a tothom.