dilluns, 27 de gener del 2014

Ara sé per què en diuen sinistre...

Estimat blog:

Sobretot, sobretot, sobretot, que mai no us passi el que m'ha passat a mi aquests dies!! Quin merder!

Fa un parell de mesos que tenim el pis llogat. Dimecres em truca la veïna de sota que li cau aigua del meu pis: sembla que ve de la dutxa.

Només us resumiré la història (és pràcticament impossible explicar-la detalladament per escrit).

Persones implicades: jo ("el burro delante pa' que no se espante", la propietària del pis), la noia de l'agència immobiliària que era la que tenia les dades del llogater, el llogater i la seva dona, la veïna de sota (l'afectada), l'assegurança, el llauner de l'assegurança i el meu llauner.

M'he posat a davant perquè he estat jo qui ha hagut d'intentar coordinar tota aquesta gent per poder solucionar el problema:

Els llogaters que no hi són (o no obren la porta) quan ve el llauner i que tampoc deixen de dutxar-se cada vespre quan arriben de treballar encara que saben que li cau aigua a la veïna de baix, el llauner que considera que si la primera vegada no hi eren (després d'haver confirmat que sí que hi serien) deu ser que no és tan urgent i ja no hi poden anar fins dimecres, la veïna de baix que em truca cada vespre per preguntar què en sé i quan per fi dic que li envio el meu llauner de confiança em diu que ha quedat per dinar (i no té els dallonses de "desquedar"), la noia de l'agència que sembla que va donar el telèfon del llogater que no era (es veu que el telèfon que tenen és d'algú de Mallorca!), el meu llauner de confiança que estava disposat a anar-hi per fer-me un favor, però molt a contracor perquè ja s'ha enganxat els dits fent feines que les asseguradores han promès que pagaran i que al final no paguen...

Avui, dilluns, després de 5 dies de trucades amunt i avall a l'asseguradora i a la veïna i a un llauner i a l'altre, sembla que per fi se solucionarà tot. Dic "sembla" perquè fins que no em confirmin que la cosa s'ha solucionat no m'ho creuré.

Ara ja sé per què d'aquests maldecaps en diuen "sinistres", perquè no hi ha cap altre adjectiu que pugui descriure millor la situació... hehehe totalment sinistre!

Continuarà...?

****

Actualització 1: 30/01/2014 11:40h

Sí, dilluns hi va anar algú... Diagnòstic: el desaigüe està fora de lloc, han foradat la paret del costat, des de l'habitació, però no hi arriben i des del forat del desaigüe no els passa la mà... Solució: s'ha de treure el plat de dutxa, però com que per treure'l l'hauran de rebentar, doncs, s'ha de canviar.

I avui, dijous, continua el plat sense canviar. Però aquesta tarda hi va el reparador. Jo seré allà, abans de 2/4 de 4, per assegurar-me que obren la porta, que es fa la reparació i que es fa bé. A veure si és veritat...

****

Actualització 2: 31/01/2014 11:10h

Resulta que ahir no venia el reparador, sinó que venia el perit a fer una avaluació. Li pregunto que quan podran venir a arreglar-ho. Resposta: "Necessitem l'autorització... segurament dimarts". COOOOM??? Li vaig dir que dilluns millor que dimarts, i avui divendres millor que dilluns, que aquella gent no es pot dutxar i treballen a la construcció i tenen canalla petita!! Vaig acabar dient-li: "Si ho arregleu demà [o sigui avui], us omplirem de petons". I resulta que deu anar faltat de petons l'home, perquè avui a les 9 del matí em trucaven de l'empresa reparadora que aquesta tarda a les 15h vénen a canviar el plat de dutxa. PER FI!!!!!!! Però no cantem victòria, encara... Jo fins que no ho vegi acabat no m'ho creuré...

divendres, 17 de gener del 2014

8 mesos!!

Estimat blog:

Avui fa 8 mesos que van néixer les Baldufetes, i ha passat volant!

La pregunta que tothom em fa és allò de "i com ho portes?". Doncs, molt bé. La veritat és que no em puc imaginar com seria tenir-ne només un. Avorrit? No ho crec, però diferent segur... De fet, algun dia d'aquells estranys que un dels dos fa una migdiada més llarga de l'habitual i l'altre està despert, aquella estona que has d'estar només per un nen, és tranquil·la... i és quan et preguntes si seria així de plàcid tot si només haguéssim tingut un fill. Ara no em puc imaginar la meva vida sense cap dels dos.

Són molt diferents tots dos, tant físicament com de caràcter:

La Laia és un nervi (ja ho era a la panxa, era la que es movia més). No para quieta, sempre està movent un peu, una mà, el cap... I si està asseguda a la ganduleta es mou per gronxar-se ben fort... Xerra, xerra i xerra i fa moltes petarrufes. Diu tatatata, dadadada, iaiaiaiaia... En canvi, encara li costa molt aguantar-se asseguda tota sola, i amb les joguines hi juga poc... les mou amunt i avall, però res més, no se les mira, no les estudia... En canvi es pot estar estones llargues mirant-se les mans. Ah, i pica manetes! Pica manetes quan està contenta, quan està neguitosa, quan no sap què fer... L'avi li ha ensenyat a fer "palmitas" i ella pica que picaràs...

El Nil és l'home interessant... És molt observador, tot ho mira, tot ho toca, tot s'ho posa a la boca. Juga amb les joguines, les mira, les estudia. Ja fa dies que s'aguanta assegut. I tot ho vol per a ell... joguina que veu, joguina que s'estira per agafar i poder-se dur a la boca... i el mateix amb qualsevol pipa que trobi... encara que la pipa estigui ficada a la boca de sa germana! Ell estira la mà, li fot la pipa i, au, per a ell... i si ell resulta que ja porta una pipa, escup la pipa que porta i es posa la que ha trobat o li ha pres a la Laia. És un mangui! I xerra, també xerra molt! Diu mamamama, tatatata, dadadada... i petarrufes també en fa, però no tantes com la Laia.

A la Laia li costa molt menjar. La cullera no li agrada. Li costa molt. Si fos per ella ho menjaria tot amb biberó... Hem passat unes setmanes que excepte per esmorzar que prenen biberó, la resta d'àpats eren una lluita constant perquè la Laia mengés alguna cosa. Buf, podia amb la paciència de tots... El més estrany és que aquestes setmanes han vingut després d'unes setmanes que havíem aconseguit que mengés amb cullera i mengés bé! Si el mes passat s'havia engreixat més la Laia que el Nil i començàvem a reduir distàncies! Però, de sobte, va començar a dir que no a la cullera, i no hi havia manera de col·locar-li ni una cullerada! Hora i mitja perquè es mengés mig plat, un merder impressionant, tot ple de papilla... Molts dies acabaves fent-li un biberó perquè no la podies deixar amb l'estómac buit, perquè havies estat hora i mitja i ni mig plat ni mitja cullerada! I de cop, aquesta setmana, després de passar un cap de setmana una mica empiocada, pam! Mengem papilla! Toquem fusta!!!!!!!

El Nil en canvi és un golafre. Li agrada tot! Ja pots canviar la fruita que hi poses, la verdura, la carn... és igual, ell menja. I obre una boca!! Ah, i pobre de tu que triguis gaire entre cullerada i cullerada, que protesta, eh! Així està de formós el noi... que pesa un quilo i mig més que sa germana. També és més llarg, sí, però no és per aquests 2-3 centímetres que hi ha aquesta diferència de pes.

Aix, res. Que em passaria el dia parlant de les meves baldufetes, que cada dia estan més guapos i més graciosos.