divendres, 17 de gener de 2014

8 mesos!!

Estimat blog:

Avui fa 8 mesos que van néixer les Baldufetes, i ha passat volant!

La pregunta que tothom em fa és allò de "i com ho portes?". Doncs, molt bé. La veritat és que no em puc imaginar com seria tenir-ne només un. Avorrit? No ho crec, però diferent segur... De fet, algun dia d'aquells estranys que un dels dos fa una migdiada més llarga de l'habitual i l'altre està despert, aquella estona que has d'estar només per un nen, és tranquil·la... i és quan et preguntes si seria així de plàcid tot si només haguéssim tingut un fill. Ara no em puc imaginar la meva vida sense cap dels dos.

Són molt diferents tots dos, tant físicament com de caràcter:

La Laia és un nervi (ja ho era a la panxa, era la que es movia més). No para quieta, sempre està movent un peu, una mà, el cap... I si està asseguda a la ganduleta es mou per gronxar-se ben fort... Xerra, xerra i xerra i fa moltes petarrufes. Diu tatatata, dadadada, iaiaiaiaia... En canvi, encara li costa molt aguantar-se asseguda tota sola, i amb les joguines hi juga poc... les mou amunt i avall, però res més, no se les mira, no les estudia... En canvi es pot estar estones llargues mirant-se les mans. Ah, i pica manetes! Pica manetes quan està contenta, quan està neguitosa, quan no sap què fer... L'avi li ha ensenyat a fer "palmitas" i ella pica que picaràs...

El Nil és l'home interessant... És molt observador, tot ho mira, tot ho toca, tot s'ho posa a la boca. Juga amb les joguines, les mira, les estudia. Ja fa dies que s'aguanta assegut. I tot ho vol per a ell... joguina que veu, joguina que s'estira per agafar i poder-se dur a la boca... i el mateix amb qualsevol pipa que trobi... encara que la pipa estigui ficada a la boca de sa germana! Ell estira la mà, li fot la pipa i, au, per a ell... i si ell resulta que ja porta una pipa, escup la pipa que porta i es posa la que ha trobat o li ha pres a la Laia. És un mangui! I xerra, també xerra molt! Diu mamamama, tatatata, dadadada... i petarrufes també en fa, però no tantes com la Laia.

A la Laia li costa molt menjar. La cullera no li agrada. Li costa molt. Si fos per ella ho menjaria tot amb biberó... Hem passat unes setmanes que excepte per esmorzar que prenen biberó, la resta d'àpats eren una lluita constant perquè la Laia mengés alguna cosa. Buf, podia amb la paciència de tots... El més estrany és que aquestes setmanes han vingut després d'unes setmanes que havíem aconseguit que mengés amb cullera i mengés bé! Si el mes passat s'havia engreixat més la Laia que el Nil i començàvem a reduir distàncies! Però, de sobte, va començar a dir que no a la cullera, i no hi havia manera de col·locar-li ni una cullerada! Hora i mitja perquè es mengés mig plat, un merder impressionant, tot ple de papilla... Molts dies acabaves fent-li un biberó perquè no la podies deixar amb l'estómac buit, perquè havies estat hora i mitja i ni mig plat ni mitja cullerada! I de cop, aquesta setmana, després de passar un cap de setmana una mica empiocada, pam! Mengem papilla! Toquem fusta!!!!!!!

El Nil en canvi és un golafre. Li agrada tot! Ja pots canviar la fruita que hi poses, la verdura, la carn... és igual, ell menja. I obre una boca!! Ah, i pobre de tu que triguis gaire entre cullerada i cullerada, que protesta, eh! Així està de formós el noi... que pesa un quilo i mig més que sa germana. També és més llarg, sí, però no és per aquests 2-3 centímetres que hi ha aquesta diferència de pes.

Aix, res. Que em passaria el dia parlant de les meves baldufetes, que cada dia estan més guapos i més graciosos.


3 comentaris:

Sança ha dit...

Que bé que tot vagi així de bé! Continues tenint-los al pis de dalt? Com ho portes amb la feina?

martachka ha dit...

Sí, continuen estant al pis de dalt :) Hem anat arreglant la sala i cada vegada hi estan més bé. És una sala gran, hi ha les trones perquè puguin dinar bé, un sofà perquè hi puguin estar els avis, un llit que fa de llit i de zona de joc (i així els avis no s'han d'ajupir tant per agafar-los), hi ha molta llum... La veritat és que la volem anar arreglant perquè sigui la sala de jocs dels nens quan siguin més grans.
I amb la feina? Doncs, bé. Durant el matí la veritat és que puc fer molta feina perquè les iaies es cuiden de tot. I a la tarda, ho anem trampejant com podem, i si convé, em poso a treballar un altre cop quan ells ja dormen...
I tu què tal? Com ho portes això de la tornada a la feina? Què fa el teu Cigronet?

Sança ha dit...

La tornada a la feina va anar bé. El que em va costar més va ser fer-me'n a la idea, que havia de tornar a la feina. Buf, això em va costar un parell o tres de setmanes de nervis i de ganes d'engegar-ho tot a la merda per no haver-me de separar del meu Cigronet en tota la vida! però ves, la vida és així!

El Cigronet està molt bé: creix, es belluga i "enraona" que fa gust. I em té el cor robat (què vols que digui la mama, esclar? Bé, ja deus saber de què parlo). Als matins el portem a la guarderia i al migdia la iaia el recull i li dóna el dinar. Cada tarda hi sóc jo i, quan no hi sóc, hi ha son pare. Ens ho anem combinant tan bé com podem perquè ell vagi la mar de bé. I així ens estan passant els dies i els mesos que ni ens n'adonem (ja té nou mesos i mig, gairebé!)