Va de russos...

Estimat bloc:

Voltant pel món he conegut un munt de gent, gent molt diversa, gent interessant i gent que no ho era tant. Avui toca la gent que vaig conèixer en els meus viatges a Rússia, que dóna molt de si. Són anècdotes que difícilment podré oblidar mai.

El primer cop que vaig anar a Sant Petersburg, una noia russa que jo coneixia d'aquí Barcelona, em va demanar que li portés un regal al seu noviet rus d'allà. Tots dos eren músics, nens extremadament intel·ligents, probablement superdotats, i òbviament, el regal eren unes partitures. Quan vaig ser allà, vaig trucar-los, els vaig dir que tenia un regal per al noi de part de la Xènia i em van convidar un dia a prendre te. M'hi va acompanyar una companya de la classe de rus, i vam passar la tarda amb aquella gent, que ens van fer te i havien comprat un pastís deliciós per a nosaltres. Els russos són una gent molt freda quan et creues amb ells pel carrer, però a casa, són molt hospitalaris, molt atents... tant que poden arribar a agobiar-te, insistint que mengis més quan tu ja estàs a punt de rebentar, oferint-te en tot moment tot el que tenen per menjar i per beure. I tu, simplement has d'anar dient que no a tot. En resum, vam passar una tarda molt agradable amb aquesta gent tant acollidora i el noi ens va fer un recital de piano amb les partitures que li acabàvem de portar. Quan vaig tornar, vaig quedar amb la Xènia per donar-li un regal que m'havia donat el noi. Li vaig explicar com m'havia sorprès la hospitalitat russa i em va dir que a casa d'aquest noi eren molt pobres, i que si havien comprat pastís per acompanyar el te, segurament aquell dia no havien dinat... Mare de déu, em vaig sentir tan malament, que em penso que se'm va indigestar el pastís que feia setmanes que m'havia menjat.

També recordo un dia que vam anar a una altra ciutat, Pushkin em sembla que era, i ens vam perdre... així que vam decidir preguntar el camí fins a l'estació a una senyora gran que passejava per un parc preciós. Bé, la senyora no només ens va indicar el camí sinó que ens va donar conversa una bona estona. Jo anava amb la Kerry, una sergent de l'exèrcit americà que estudiava a la meva classe de rus (surrealista, ho sé), i clar, se'ns va notar amb l'accent que no érem gaire de per allà... Així que la senyora ens va estar parlant amb un anglès gairebé perfecte. Una senyora que tenia 83 anys i que passejava pel parc aprofitant que feia sol mentre llegia poesia anglesa. Vaig flipar molt. Allà tothom tenia estudis i això em va sorprendre moltíssim.

El que també tenia Rússia és molta màfia i molta corrupció. No sé com està ara el tema, jo parlo de fa 10 anys ben bé. A l'escola on jo estudiava, recordo que el director (que era suís) em va confessar que ell pagava a la màfia un tant cada mes. Com que era una escola on tots els estudiants eren estrangers, allò hauria estat una font d'ingressos important per a la màfia: podien obtenir diners dels estudiants estrangers, de les famílies que acollien als estudiants i que cobraven un tant al dia... Així que l'escola pagava a la màfia i a nosaltres no ens passava res. Sempre s'agraeix que mirin per la teva seguretat. També em va explicar que la corrupció arribava a tal extrem que et sortia més a compte pagar a la màfia que pagar impostos. Tu pagaves a la màfia i la màfia s'ocupava de subornar el funcionari que et posava el segell conforme havies pagat els impostos sense haver-los pagat. Clar, així anava el país. L'exèrcit feia llàstima de veure... tots amb uniformes vells i apedaçats, militars que et demanaven diners pel carrer per comprar cervesa (de seguida us parlo de l'alcoholisme...), palaus que feia anys devien haver estat preciosos ara queien a trossos per falta de manteniment.

La corrupció era a tot arreu: si la policia parava un cotxe, veies el conductor que li donava diners al poli i marxava sense multa. Jo havia vist un cotxe d'aquells fets pols que tenien la policia d'allà perseguint un BMW nou pel centre de la ciutat, plantar-s'hi davant, i el tio del BMW donar-li uns quants bitllets al poli i au, cadascú a casa seva...

Però això arribava també a nivells més baixos... Per entrar a un museu, sempre hi havia 2 cues, la cua de la taquilla per comprar l'entrada, i la cua de l'entrada perquè et deixessin passar. Si et posaves directament a la segona cua i li donaves un bitllet al que trencava l'entrada, et donava una entrada trencada que casualment tenia per allà i tot solucionat, ja havies entrat i a més havies pagat l'entrada més barata. Per anar a visitar un palau dels afores de Sant Petersburg s'havia d'agafar un ferri... si entraves al ferri sense bitllet, et feien entrar a la sala VIP, i allà pagaves directament al personal del vaixell. Normalment, pagaves un 50%-60% del preu oficial d'entrada i aquells diners anaven directament a la butxaca dels treballadors.

També hi havia corrupció a l'hora de canviar moneda... Jo anava amb dòlars (encara no existia l'euro) i, segons a on, quan veien que anaves amb passaport estranger, et feien passar en una sala a part (que feia molt cangueli), on et cobraven un preu més alt per canviar diners.

Sobre l'alcoholisme... Rússia és coneguda per la vodka, però beuen molt i de tot. L'esmorzar nacional és la cervesa. Veure algú al metro a les 8 del matí amb l'empolla de 3/4 de litre de cervesa era el més normal del món. Als bars, normalment et servien el got de mig litre, però només havies de demanar una 0,3, una 0,5 o una 0,7 i ja se sobreentenia que era de cervesa... Tios dormint la mona per tot arreu i a tota hora era el paisatge habitual. I la vodka... bé, no hi ha festa sense vodka. Un sopar amb convidats comença amb un xupito de vodka, i el remei casolà per al refredat és al matí, en dejú, prendre's un te ben calent amb rajolinet de vodka (funciona, us ho dic per experiència!).

Una altra cosa que em va cridar l'atenció d'allà és que les noies són molt, molt presumides. Potser no tenen diners per comprar roba nova i van amb roba de quan sa mare era jove, però elles sempre van perfectes: ben pentinades, ben maquillades i amb la roba molt ben cuidada. Llàstima que els nois no eren igual...

I potser que ho deixi aquí, perquè no acabaria mai d'explicar coses i anècdotes de Rússia. És un lloc d'aquells que algun dia tornaré a visitar...

Gent que truca a la porta

Estimat bloc:

Des que treballo a casa m'he adonat de la quantitat de vegades que arriben a trucar al timbre al llarg d'un dia normal. Com a mínim un parell de cops cada matí vénen a portar correu comercial, és a dir, paper per reciclar. El carter passa un cop a la setmana si se'n recorda, i després hi hem d'afegir els repartidors que porten el que has comprat per Internet, els del llum i el gas, els que venen coses (assegurances, llum, gas...), els que demanen diners, els que volen parlar-te de déu i els que s'equivoquen de pis.

Hi ha hagut dies que han trucat 5 o 6 vegades en un matí. Així que vist el trànsit de gent que hi ha per aquí, he optat per no obrir la porta si no estic esperant algun paquet, perquè si no, no faria res més en tot el matí que viatges del despatx a la porta. Normalment només obro si es dóna la casualitat que sóc allà al costat, però de vegades ni això...

Dels que vénen a vendre't el que sigui se'n podria fer un llibre. Recordo una vegada, que pensant que era la veïna, no vaig ni mirar qui era i vaig obrir directament... Era un tio que no sé què venia (del gas em sembla que era) i quan li vaig dir que no m'interessava i vaig anar per tancar-li la porta, em va posar el peu perquè no la pogués tancar. Suposo que amb la mirada que li vaig clavar en va tenir prou per adonar-se del que estava fent, perquè jo no hagués dubtat ni 2 segons a trucar als mossos... La resta de gent que ven coses, són tots iguals... Els d'Iberdrola han vingut 2 milions de vegades i cada vegada volen que els ensenyi la factura del gas, la meva resposta acostuma a variar entre fer-me la tonta ("això ho porta el meu marit i ara no hi és, i jo no sabria pas on buscar les factures"), fer veure que no tinc cap ganes de buscar-la ("tinc el despatx massa desordenat per trobar una factura") o engegar-los a pastar fang ("tu no n'has de fer res de les meves factures!"), depèn de l'humor del dia i de la simpatia del venedor.

Les frases que et deixen anar els del correu comercial perquè els obris la porta també tela... Hi ha el de "Correo comercial", curt, escuet, clar i directe. Després hi ha l'educat: "Hola, buenos días, sería tan amable de abrirme la puerta, por favor. Correo comercial" que et sap greu no obrir-li la porta, pobre. I després hi ha el que m'ha trucat avui "Sí, abre la puerta, por favor", que clar, dius, almenys ha dit "por favor" però digues perquè vols que t'obri la porta... I fins que no li he preguntat qui era, no m'ha dit "Correo comercial".

Els que vénen a parlar-te de déu, afortunadament, no he arribat a obrir-los mai la porta, ja se'ls veu a venir... De tant en tant trobes que et deixen un paperet per sota la porta perquè algú els deu haver obert a baix... però ahir, just quan estàvem a punt de sortir de casa, truquen a baix. "Hola, buenas tardes, llamábamos por si le interesa que le hablemos de dios" (o una cosa així). Resposta del meu home: "No, gràcies." Agafem els trastets, baixem, i ens trobem les dues noies, que en lloc de trucar i entrar al bloc quan algú obri la porta, es dedicaven a trucar pis per pis des de l'intèrfon, preguntant si t'interessava que et parlessin de déu. Em sembla que no devien tenir gaire èxit... Clar que potser ho fan per estalviar-se pujar escales en va, que al nostre bloc no hi ha ascensor...

També hi ha un tio que demana calés que ni tan sols parla, va amb un paper fotocopiat on hi ha una parrafada immensa explicant la seva situació i demanant que li donis calés. Aquest ja ha vingut un parell de cops. I va pel món amb una cara de mandra, d'apàtic, de pffff, que li tanques la porta als morros sense dir-li ni adéu.

Ara que llegeixo tot això, veig que obro la porta a massa gent... De fet, moltes vegades no miro per l'espiell i simplement obro... Clar que també em pot passar com el dia que van trucar a la porta, i com que quan vaig mirar no vaig reconèixer la persona que trucava i a més, jo estava parlant per telèfon, doncs, no vaig obrir... Era el meu home que anava carregat i va trucar per no haver de deixar les coses per obrir la porta. Pobre...

Vaig a netejar l'espiell... per veure bé a la gent que truca i decidir amb encert si obro o no.

Mmmmmm!!!!

Estimat bloc:

Feia dies que volíem provar de fer sushi nosaltres mateixos... un dia vam comprar un paquet d'aquests que ve tot mig preparat i va quedar bé, però volíem provar de fer sushi de debò... així que divendres passat, ens ho vam currar... dues hores i mitja a la cuina.

La gràcia està que amb les mides dels ingredients que teníem, no sabíem que podríem fer tants makis i nigiris... va sortir prou sushi per dinar i per sopar!! I era boníssim!!!!!!!!

Mireu que bé que va quedar:

Si algú té curiositat, vam fer servir com a guia un vídeo del youtube, que és una adaptació casolana per fer sushi, i aquest llibre, que està molt bé.

Pels que no us agradi el peix cru, sapigueu que l'únic peix cru que hi ha és la tonyina, la resta és salmó fumat, els llagostins són cuits, els palets de cranc i la truita, òbviament també, i les verdures, bé, es mengen crues, així que no teniu excusa! ;)

Apa, bon profit!