divendres, 19 de febrer del 2010

Va d'aeroports...

Estimat bloc:

Com que l'altre dia parlava d'anècdotes relacionades amb avions, avui, seguint en la línia, parlaré d'aeroports.

Quan has d'estar-te gaires hores en un aeroport, la veritat és que és pesat... sobretot si dus equipatge de mà i l'has d'anar carretejant d'una banda a l'altra. Per això, recordo una vegada, que tornant de no sé on, havia de fer canvi a l'aeroport de Frankfurt i tenia 3 o 4 hores d'espera... així que res, vaig anar a comprar alguna cosa per menjar, una mica d'aigua, i la meva maleta i jo ens en vam anar cap a la porta que anunciaven per a l'avió destinació Barcelona. Em vaig apalancar allà amb un llibre, i au, a esperar... I no recordo pas quin llibre devia estar llegint, però em va passar molt ràpid el temps... i quan me'n vaig adonar, ja era hora d'embarcar i per allà encara no hi havia ningú... i a aquelles alçades allò havia d'estar ple de gent. Vaig mirar la pantalla i anunciava el vol de Barcelona, per tant, estava a la porta que tocava... res, continuo llegint... Al cap d'una estona, treuen el cartell de Barcelona i van posar un altre lloc... allò em va sobtar... Però si encara no hem embarcat! I just en aquell moment sento allò de "last call to Ms. Marta..." i una mena de so que volia recordar el meu cognom... Resulta que havien canviat la porta d'embarcament, però només ho havien posat a les pantalles generals (que quedaven lluny de la porta on jo m'esperava) i ja havia embarcat tothom. Quina vergonya sentir que criden el teu nom per megafonia per fer tard! A més, amb aquell accent alemany, encara no sé com vaig identificar que m'estaven cridant a mi!! Em va anar de 2 minuts que no em quedo a Frankfurt!! Això passa per anar amb temps!

Una altra vegada, en canvi, em va passar tot el contrari... Venia d'Estats Units, tenia 1 hora per fer canvi d'avions a l'aeroport d'Amsterdam... massa poc! Resulta que l'avió es va retrassar mitja hora, després ens van deixar ben bé un quart tancats a dins l'avió... tenia 15 minuts per trobar l'avió cap a Barcelona. Només sortir de l'avió, vaig preguntar a la primera hostessa que vaig trobar on era la porta on havia d'anar... evidentment, era ben bé a l'altra punta de l'aeroport. Havia de travessar tot l'aeroport (immens!!), amb la motxilla, el bolso, i no sé quantes coses més (abans no eren tan perapunyetes amb el que podies pujar a l'avió), passar el control de passaports i un control de seguretat i arribar abans no tanquessin les portes. Anava per l'aeroport, corrent, fent rallies i slaloms (podria ser un esport olímpic). També em va anar pels pèls...

El que també té tela dels aeroports són els controls de seguretat... Sempre ha sigut un pal, però ara encara més. Recordo un dels primers viatges que vaig fer. Tornava de passar unes quantes setmanes per aquests mons de déu, i al control de seguretat van decidir obrir-me la motxilla, les anaven triant a l'atzar, i em va tocar... molt amablement em van dir si la podien obrir (qualsevol els diu que no!) així que van començar a treure tot el que hi havia... i jo hi havia ficat tot el que no m'havia cabut a la maleta... així que entre llibres, jerseis, un pijama, i diverses calces, vaig repartir mig paquet de compreses... El noi que em va remanar la motxilla, quan va començar a treure calces i compreses es va començar a posar vermell... hehehe Va ser molt bo... va passar més vergonya ell que no pas jo.

I amb els controls que fan ara... buf, entre que t'has de treure el cinturó i les sabates, que no pots entrar res líquid... Un dia tornant de Frankfurt, ens repassaven un per un amb el detector de metalls aquell manual, no l'arc... no us podeu ni imaginar què sonava... la tanca dels sostenidors!!! Però a mi i a totes les dones de la cua... Sonava l'aparell i la senyora et passava la mà per l'esquena per comprovar que fossin els sostenidors... Vergonyós, sincerament. I clar, la cua per passar el control de seguretat era inacabable!!!

Ara, que l'anècdota bona, bona, bona és la que li va passar a la meva iaia. Ja sabeu com són les iaies amb els diners... i quan surten de casa, que no els els robin!!! Així que la dona, que se n'anava de viatge, va decidir amagar-se els diners en una bosseta de roba, i enganxar-se la bosseta a la faixa amb un imperdible... però no un imperdible petitó... nooo... l'imperdible més gros que va trobar per casa, que quedés ben enganxada la bosseta! El que la dona no s'imaginava és que aquell imperdible tan gros pitaria al detector... li van fer buidar les butxaques, li van fer treure les sabates, les arrecades, les ulleres, el collaret... res, continuava pitant! Al final ho van donar per impossible... (era una altra època, ara l'haurien despullada). Quan la dona va arribar a l'hotel i va anar per canviar-se, se'n va donar... L'IMPERDIBLE!

I de coses als aeroports me n'han passades més, però com que superar l'anècdota de l'imperdible gegant de la iaia és impossible, val més que ho deixem aquí.

2 comentaris:

Grigri ha dit...

quina imatge, la iaia... jejejeje...

Martachka, de tot això n'hi ha per fer una peli!!!

martachka ha dit...

hehehe, dona, una pel·li potser no... Però t'asseguro que són dignes de càmera oculta ;)