Dimecres passat, a la nit, es va morir la meva àvia, de cop, sense patir, a casa i envoltada de la família. Allò que, per consolar-nos, tots diem que és la mort que voldríem per a nosaltres. El cop ha estat dur, perquè encara que la meva àvia tenia 95 anys i que cada vegada es veia més velleta, donava la sensació que hi seria sempre.
Les festes familiars no seran el mateix sense ella. I no és que ella fos l'ànima de la festa, ni de bon tros. Ella es posava al cap de taula, sense fer enrenou i anava contemplant-se tota la familiada que som, amb la satisfacció que només una dona amb 5 filles, 11 néts i 12 besnéts pot sentir.
Va ser curiós, de veure que les seves filles van decidir que el missatge que posarien a les flors seria "Gràcies per haver-nos estimat tant", i que l'escrit que vaig fer jo per llegir a l'enterrament, acabava exactament amb la mateixa frase. I és que va ser una dona que no feia les coses per quedar bé, sinó perquè realment les sentia, li sortien del cor. Ella estimava absolutament a tothom i, com no podia ser d'altra manera, tothom l'estimava.
El meu cosí va llegir això que vaig escriure, perquè jo no em vaig sentir amb forces de fer-ho:
Què puc dir de la nostra àvia? Només que ha estat una àvia fantàstica: de petits ens ha cuidat a TOTS quan estàvem malalts, ens ha fet de cangur quan els pares no podien ser a dos llocs alhora, sempre amunt i avall, i era la nostra monitora d’esplai als estius, que li envaíem la casa. Als néts, ens ha rebatejat a tots: l’Annones, el Llois, l’Oscarín, lo Xavieret, l’Emmetes, el Jantet, la Juditetes, la Marteta, lo Damianet, el Jordiet i l’Albertanyo!!! Suposo que era una altra manera de mostrar-nos el seu afecte, perquè ha repartit tant d’amor durant tota la seva vida, que no m’estranya veure que tanta gent ha vingut avui a acomiadar-se d’ella. Mai no li podrem tornar tot el que ella ens ha donat. Només podem donar-li gràcies. Gràcies per estimar-nos tant a tots. Et trobarem a faltar, iaiona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada