La traducció automàtica...

Estimat bloc:

Avui estava buscant informació sobre què és una "septoplàstia", com es fa, si fa mal o no, com és la recuperació, etc. per anar-me mentalitzant, perquè segurament em tocarà passar aviat pel quiròfan, i m'he trobat amb aquestes perles, fruit -sens dubte- de la traducció automàtica:

"Usted debe permitir que una o dos semanas en su horario cuando se puede estar libre de trabajo y compromisos sociales. La mayoría de los pacientes se sientan cómodos siendo en público por dos semanas después de la cirugía."

"En el día de la cirugía, usted debe usar un botón suelto hacia abajo blusa o camisa, es decir, uno que no tiene que ser quitada sobre la cabeza o la cara."

"Asegúrese de entender exactamente cómo y por qué su cirujano paquetes de la nariz, y la atención de seguimiento que se requiere para garantizar un tratamiento adecuado."

Si voleu gaudir de la perla en tota la seva magnitud, podeu fer-ho aquí.

Mentre les màquines tradueixin així de malament, em sembla que no em cal patir per la feina, que no em faltarà... clar que, mentre hi hagi gent que s'atreveixi a penjar un text així en un lloc públic, potser sí que puc anar fent les maletes, no?

Va de trens...

Estimat bloc:

Continuant amb les anècdotes, continuaré també parlant del transport públic, i cap exemple millor que el tren... Ara m'he tornat una snob i vaig amb el cotxe a tot arreu, i evito el transport públic sempre que puc perquè, excepte en casos comptats, acostuma a ser més lent, i com que el temps és or, t'acaba sortint car. Però jo el tren, l'he agafat mooooooooolt. Primer per anar a la uni, després per anar a currar, a Barcelona, a Sant Cugat... per evitar el trànsit de Barcelona i per evitar conduir de nit... Total, que he quedat de tren fins al monyo. I no penso parlar dels retards de la Renfe ni res d'això...

Com que som animals de costums, quan agafes el tren cada dia gairebé sempre agafes el tren a la mateixa hora, puges al mateix vagó i hi trobes la mateixa gent. Recordo que quan treballava a Barcelona, em trobava cada dia una família: pare, mare i dos fills. Ells pujaven al tren amb la canalla amb pijama i mig adormits (o totalment adormits). Durant el trajecte fins a Sants, despertaven els nens, els vestien, els rentaven i els donaven l'esmorzar!! D'això se'n diu aprofitar el temps!! Per aquella canalla, allò era el més normal del món, i com fan els nens quan vols vestir-los i ells resulta que en aquell moment no volen, doncs, de vegades els pares havien de perseguir el nen que saltava en pilotes pels seients del tren. Era tot un espectacle.

Al migdia, de tornada, jo aprofitava per fer una migdiadeta... això sí que no tenia preu!! Quan vaig deixar de treballar a Barcelona, trobava a faltar taaaaaaaan aquelles migdiades!! Clar que el dia que em vaig despertar de cop, no sabia on era i no veia el cartell de l'estació... també vaig flipar una estoneta, hehehe. I el dia que em vaig despertar donant-li una cossa al noi que seia davant meu, que també dormia, vaig passar una vergonya... Això de dormir al tren, ha estat al llarg dels anys una pràctica habitual. Ja sabeu que sóc molt dormilega!

La fauna del tren és tot un espectacle, però he vist coses tan rares, que no sé per on començar... jo crec que el que s'endú el premi és el noi que va entrar a mig arreglar-se. Era un noi que anava amb un vestit de tirants, que se li intuïen els pèls del pit... en el trajecte des de Bellaterra fins a Pl. Catalunya es va maquillar bé la cara (que no se li notés gaire la barba), es va pintar les ungles (mans i peus) es va posar unes sandàlies, va desar tota la roba d'home en una motxilla vella i bruta i va sortir súper "divina" amb un bolset.

El que també és per escriure un llibre és el que trobes al tren a la nit...Jo ja no agafo el tren a la nit... està ple de canalla beguda, sorollosa i mal educada (i moltes vegades violenta). Tornant de Barcelona un dia a la nit, al vagó hi havia un guàrdia de seguretat, amb el seu gos de seguretat... i unes parades més endavant, quan va veure que pujaven al vagó una colla de 12-15 adolescents pijos amb ampolles de calimotxo, va agafar i se'n va anar... No sé si va canviar de vagó o es va quedar a l'estació, però... Sí, sí, dóna una sensació de seguretat que et deixin amb el "marrón"!!

I l'última anècdota, no va ser pujant al tren, sinó al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú (molt recomanable, per cert!). Mentre fèiem cua a la taquilla per comprar l'entrada, va arribar un grup de gent, tots bruts i negres de sutge que venien de l'exposició de locomotores que hi ha a l'aire lliure... Resulta que hi havia una màquina de vapor que feia una demostració... sortia, recorria 10-20 metres i tornava enrere... Evidentment, a part de treure vapor d'aigua, treia un fum negre que no cal que t'avisin per saber que allò no pot ser bo i que és probable que t'embruti... Doncs, aquella gent, amb les seves càmeres bones, van buscar el millor angle per fer la foto, sense tenir en compte d'on bufava el vent i es van quedar negres com el carbó! hehehehe Òbviament, acceptar que ets idiota és molt dur, i sempre és més fàcil donar la culpa als altres i presentar una reclamació perquè no els havien avisat que no es podien posar allà... No comments.

I continua nevant...

Estimat bloc:

Aquesta és la vista que tinc avui des del despatx... i continua nevant...

Va d'aeroports...

Estimat bloc:

Com que l'altre dia parlava d'anècdotes relacionades amb avions, avui, seguint en la línia, parlaré d'aeroports.

Quan has d'estar-te gaires hores en un aeroport, la veritat és que és pesat... sobretot si dus equipatge de mà i l'has d'anar carretejant d'una banda a l'altra. Per això, recordo una vegada, que tornant de no sé on, havia de fer canvi a l'aeroport de Frankfurt i tenia 3 o 4 hores d'espera... així que res, vaig anar a comprar alguna cosa per menjar, una mica d'aigua, i la meva maleta i jo ens en vam anar cap a la porta que anunciaven per a l'avió destinació Barcelona. Em vaig apalancar allà amb un llibre, i au, a esperar... I no recordo pas quin llibre devia estar llegint, però em va passar molt ràpid el temps... i quan me'n vaig adonar, ja era hora d'embarcar i per allà encara no hi havia ningú... i a aquelles alçades allò havia d'estar ple de gent. Vaig mirar la pantalla i anunciava el vol de Barcelona, per tant, estava a la porta que tocava... res, continuo llegint... Al cap d'una estona, treuen el cartell de Barcelona i van posar un altre lloc... allò em va sobtar... Però si encara no hem embarcat! I just en aquell moment sento allò de "last call to Ms. Marta..." i una mena de so que volia recordar el meu cognom... Resulta que havien canviat la porta d'embarcament, però només ho havien posat a les pantalles generals (que quedaven lluny de la porta on jo m'esperava) i ja havia embarcat tothom. Quina vergonya sentir que criden el teu nom per megafonia per fer tard! A més, amb aquell accent alemany, encara no sé com vaig identificar que m'estaven cridant a mi!! Em va anar de 2 minuts que no em quedo a Frankfurt!! Això passa per anar amb temps!

Una altra vegada, en canvi, em va passar tot el contrari... Venia d'Estats Units, tenia 1 hora per fer canvi d'avions a l'aeroport d'Amsterdam... massa poc! Resulta que l'avió es va retrassar mitja hora, després ens van deixar ben bé un quart tancats a dins l'avió... tenia 15 minuts per trobar l'avió cap a Barcelona. Només sortir de l'avió, vaig preguntar a la primera hostessa que vaig trobar on era la porta on havia d'anar... evidentment, era ben bé a l'altra punta de l'aeroport. Havia de travessar tot l'aeroport (immens!!), amb la motxilla, el bolso, i no sé quantes coses més (abans no eren tan perapunyetes amb el que podies pujar a l'avió), passar el control de passaports i un control de seguretat i arribar abans no tanquessin les portes. Anava per l'aeroport, corrent, fent rallies i slaloms (podria ser un esport olímpic). També em va anar pels pèls...

El que també té tela dels aeroports són els controls de seguretat... Sempre ha sigut un pal, però ara encara més. Recordo un dels primers viatges que vaig fer. Tornava de passar unes quantes setmanes per aquests mons de déu, i al control de seguretat van decidir obrir-me la motxilla, les anaven triant a l'atzar, i em va tocar... molt amablement em van dir si la podien obrir (qualsevol els diu que no!) així que van començar a treure tot el que hi havia... i jo hi havia ficat tot el que no m'havia cabut a la maleta... així que entre llibres, jerseis, un pijama, i diverses calces, vaig repartir mig paquet de compreses... El noi que em va remanar la motxilla, quan va començar a treure calces i compreses es va començar a posar vermell... hehehe Va ser molt bo... va passar més vergonya ell que no pas jo.

I amb els controls que fan ara... buf, entre que t'has de treure el cinturó i les sabates, que no pots entrar res líquid... Un dia tornant de Frankfurt, ens repassaven un per un amb el detector de metalls aquell manual, no l'arc... no us podeu ni imaginar què sonava... la tanca dels sostenidors!!! Però a mi i a totes les dones de la cua... Sonava l'aparell i la senyora et passava la mà per l'esquena per comprovar que fossin els sostenidors... Vergonyós, sincerament. I clar, la cua per passar el control de seguretat era inacabable!!!

Ara, que l'anècdota bona, bona, bona és la que li va passar a la meva iaia. Ja sabeu com són les iaies amb els diners... i quan surten de casa, que no els els robin!!! Així que la dona, que se n'anava de viatge, va decidir amagar-se els diners en una bosseta de roba, i enganxar-se la bosseta a la faixa amb un imperdible... però no un imperdible petitó... nooo... l'imperdible més gros que va trobar per casa, que quedés ben enganxada la bosseta! El que la dona no s'imaginava és que aquell imperdible tan gros pitaria al detector... li van fer buidar les butxaques, li van fer treure les sabates, les arrecades, les ulleres, el collaret... res, continuava pitant! Al final ho van donar per impossible... (era una altra època, ara l'haurien despullada). Quan la dona va arribar a l'hotel i va anar per canviar-se, se'n va donar... L'IMPERDIBLE!

I de coses als aeroports me n'han passades més, però com que superar l'anècdota de l'imperdible gegant de la iaia és impossible, val més que ho deixem aquí.

Quin diumenge!

Estimat bloc:

Ahir va ser un dia d'allò més complet: al matí, una excursioneta al Montseny a veure una mica de neu (no pensàvem que hi trobaríem tanta gent!), i després d'un bon tiberi, a la tarda, Avatar en 3D.

El Montseny:
Estava preciós, i tot i que a estones va sortir el sol, feia una fresqueta considerable (-5ºC!). A Santa Fe hi havia moltíssima gent, la feina que vam tenir per trobar lloc per aparcar, la gent es parava al mig de la carretera...

El tiberi:
Canalons, llom amb formatge i mel i mató... Una mica més i rebento!! De tornada a casa vaig aprofitar per fer una becaina mentre el meu home conduïa, la digestió acaparava tota la meva energia i no ho vaig poder evitar. 

Avatar:
Em va encantar!! El 3D és impressionant, els personatges em pensava que es veurien més "ninos", però tenien un realisme increïble. Molt xula, molt recomenable! Ara, la pinta que porta el personal amb aquelles súper ulleres al més pur estil "Risky Business", no té preu! hehehehe

Va d'avions...

Estimat bloc:

Com que la Grigri em va dir que expliqués anècdotes, i ara mateix no tinc massa ganes de treballar, doncs, explicaré alguna anècdota. Avui: va d'avions. Al llarg de la meva vida, he viatjat bastant, tant com he pogut, de fet, així que he agafat una bona pila d'avions, i quan vas pel món, ja se sap que et passa de tot...

Recordo la primera vegada que anava a Estats Units: vol directe Barcelona-Nova York. M'esperaven 7 o 8 hores de viatge, no ho recordo... Anava jo sola, així que esperava que em toqués algú simpàtic al costat per no haver d'estar-me tot el viatge llegint o mirant per la finestra sense dir ni piu. Quan jo ja estava al meu lloc, va arribar un noi tot guapot, i es va asseure al meu costat, quina sort!! El primer que em va dir va ser que pensava dormir tot el viatge, que com que no li agradava volar, quan portaven el dinar es fotia 2 ampolletes de vi, i a clapar. I així ho va fer! Us podeu imaginar l'espectacle quan jo, que estava a la finestra, intentava anar al lavabo sense despertar al pobre home...

En un altre viatge, no sé quin, la noia que em va tocar al costat, després del típic "hola" de cortesia, el primer que em va dir és "A tu et fa por volar? A mi sí...". Bona presentació... ho tindré en compte per si li agafa un atac d'histèria en ple vol.

Una altra vegada, tornant de Londres, anàvem amb British Airways, i quasi tot el personal de l'avió era anglès, i tot el passatge català... Així que les indicacions aquelles de què has de fer si hi ha una emergència, la va llegir per megafonia l'únic de la tripulació que no era anglès, era francès i devien pensar que el francès s'assembla més al català o al castellà i que ho faria millor... Pobre noi, quina feinada que va tenir!! Però el millor de tot va ser que quan vam arribar a Barcelona ens va donar la benvinguda, allò que fan... i el pobre noi, va tenir tants problemes per llegir aquell text en castellà, que no col·locava ni un accent allà on tocava, que vam acabar tots els passatgers aplaudint, cridant i animant al pobre noi... Boníssim!

Fa pocs anys, en un viatge de feina, havia d'anar a Àustria, a Graz. Vol fins a Zurich i d'allà vol a Graz... se'm van posar els pèls de punta quan vaig veure l'avió que ens havia de dur fins a Graz: un avió d'hèlix súper petit, allà dins hi cabíem una vintena de persones i prou... No havia volat mai en un avió tan petit en línia regular.

Després, també hi ha la vegada que en un viatge de 12 hores sense baixar de l'avió, amb un avió d'aquests immensos, ben bé la meitat del viatge vam tenir turbulències... res massa espectacular, només una mena de vibració constant força emprenyadora... Fins aquí tot bé, si no fos que a l'avió hi havia un nadó que es va passar toooooooooota l'estona plorant... De les 12 hores, en va plorar ben bé 7, no exagero! Pobra criatura... Podríem dir que és un dels viatges més desagradables que he fet mai... Moltes hores, turbulències, el nen plorant, i tot ple de xinesos, que són sorollosos i bruts. Aquesta anècdota me la podria haver estalviat, no?

Res, quedeu-vos amb la imatge del francès parlant en castellà sense saber-ne i l'avió sencer aplaudint-lo... és que ara no recordo cap altra anècdota divertida relacionada amb avions.

Un altre dia us explicaré anècdotes d'aeroports, que també en tinc alguna...

La gent del carrer

Estimat bloc:

Per què sempre em trobo jo la gent que fa coses estranyes pel carrer? Ahir al matí vaig sortir per anar a la caixa a pagar els impostos del trimestre (un pastón, per cert!). De camí, em vaig trobar una cosa que encara no havia vist mai... hi havia una iaia marujona passejant el seu gosset de mida butxaca per uns parterres que hi ha al costat de la biblioteca, i que ja estan força fets pols de tots els gossos que s'hi passegen... El gosset va fer la seva caqueta, i veig a la senyora que es treu un clínex de la butxaca, i jo pensava "mira, la senyora, encara que el gos faci caca al parterre també cull la merda, això està bé..." però, res, la senyora es va posar a eixugar-li el cul a la bèstia i va deixar la merda allà terra... Senyors, inventors, al loro, que aquí hi ha un mercat potencial... Kandoo per a gossos!! Si ho patento ràpid potser encara faré la primera pela! Hehehehe

Després, quan encara no m'havia recuperat de la visió de la senyora eixugant-li el cul al gos, em giro i venia una altra iaieta marujona amb un gos encara més petit. I clar, amb el fred que feia, li havia posat un jersei de color lila a la bèstia... un jersei estrany... com de coll alt... i perquè la bestiola estigués ben calentona, li havia posat les orelles cap enrere per tapar-les-hi amb el coll del jersei. Com us podeu imaginar, la pobra bèstia s'anava movent per intentar treure les orelles de dins el jersei, i la dona s'anava ajupint per tapar-li les orelletes... Poca feina...

No sé per què, però sempre em trobo coses d'aquestes rares quan vaig pel món... Des del senyor que passejava per Tarragona amb un ós rentador (un mapache, perquè ens entenguem) a coll fins la senyora vella velleta que et trobes a la porta de casa seva i quan passes et demana si li pots obrir l'esmalt d'ungles de color vermell, vermellíssim... vam acabar sent 4 o 5 persones que passàvem per allà intentant obrir-li el pot a la senyora, era impossible! Al final algú ho va aconseguir...

Algun dia em dedicaré a escriure totes aquestes anècdotes, perquè les acabaré oblidant... o potser no, el senyor del mapache costarà d'oblidar, el tio que portava una nevera amb la bicicleta a la Xina, també costarà...