Va de russos...

Estimat bloc:

Voltant pel món he conegut un munt de gent, gent molt diversa, gent interessant i gent que no ho era tant. Avui toca la gent que vaig conèixer en els meus viatges a Rússia, que dóna molt de si. Són anècdotes que difícilment podré oblidar mai.

El primer cop que vaig anar a Sant Petersburg, una noia russa que jo coneixia d'aquí Barcelona, em va demanar que li portés un regal al seu noviet rus d'allà. Tots dos eren músics, nens extremadament intel·ligents, probablement superdotats, i òbviament, el regal eren unes partitures. Quan vaig ser allà, vaig trucar-los, els vaig dir que tenia un regal per al noi de part de la Xènia i em van convidar un dia a prendre te. M'hi va acompanyar una companya de la classe de rus, i vam passar la tarda amb aquella gent, que ens van fer te i havien comprat un pastís deliciós per a nosaltres. Els russos són una gent molt freda quan et creues amb ells pel carrer, però a casa, són molt hospitalaris, molt atents... tant que poden arribar a agobiar-te, insistint que mengis més quan tu ja estàs a punt de rebentar, oferint-te en tot moment tot el que tenen per menjar i per beure. I tu, simplement has d'anar dient que no a tot. En resum, vam passar una tarda molt agradable amb aquesta gent tant acollidora i el noi ens va fer un recital de piano amb les partitures que li acabàvem de portar. Quan vaig tornar, vaig quedar amb la Xènia per donar-li un regal que m'havia donat el noi. Li vaig explicar com m'havia sorprès la hospitalitat russa i em va dir que a casa d'aquest noi eren molt pobres, i que si havien comprat pastís per acompanyar el te, segurament aquell dia no havien dinat... Mare de déu, em vaig sentir tan malament, que em penso que se'm va indigestar el pastís que feia setmanes que m'havia menjat.

També recordo un dia que vam anar a una altra ciutat, Pushkin em sembla que era, i ens vam perdre... així que vam decidir preguntar el camí fins a l'estació a una senyora gran que passejava per un parc preciós. Bé, la senyora no només ens va indicar el camí sinó que ens va donar conversa una bona estona. Jo anava amb la Kerry, una sergent de l'exèrcit americà que estudiava a la meva classe de rus (surrealista, ho sé), i clar, se'ns va notar amb l'accent que no érem gaire de per allà... Així que la senyora ens va estar parlant amb un anglès gairebé perfecte. Una senyora que tenia 83 anys i que passejava pel parc aprofitant que feia sol mentre llegia poesia anglesa. Vaig flipar molt. Allà tothom tenia estudis i això em va sorprendre moltíssim.

El que també tenia Rússia és molta màfia i molta corrupció. No sé com està ara el tema, jo parlo de fa 10 anys ben bé. A l'escola on jo estudiava, recordo que el director (que era suís) em va confessar que ell pagava a la màfia un tant cada mes. Com que era una escola on tots els estudiants eren estrangers, allò hauria estat una font d'ingressos important per a la màfia: podien obtenir diners dels estudiants estrangers, de les famílies que acollien als estudiants i que cobraven un tant al dia... Així que l'escola pagava a la màfia i a nosaltres no ens passava res. Sempre s'agraeix que mirin per la teva seguretat. També em va explicar que la corrupció arribava a tal extrem que et sortia més a compte pagar a la màfia que pagar impostos. Tu pagaves a la màfia i la màfia s'ocupava de subornar el funcionari que et posava el segell conforme havies pagat els impostos sense haver-los pagat. Clar, així anava el país. L'exèrcit feia llàstima de veure... tots amb uniformes vells i apedaçats, militars que et demanaven diners pel carrer per comprar cervesa (de seguida us parlo de l'alcoholisme...), palaus que feia anys devien haver estat preciosos ara queien a trossos per falta de manteniment.

La corrupció era a tot arreu: si la policia parava un cotxe, veies el conductor que li donava diners al poli i marxava sense multa. Jo havia vist un cotxe d'aquells fets pols que tenien la policia d'allà perseguint un BMW nou pel centre de la ciutat, plantar-s'hi davant, i el tio del BMW donar-li uns quants bitllets al poli i au, cadascú a casa seva...

Però això arribava també a nivells més baixos... Per entrar a un museu, sempre hi havia 2 cues, la cua de la taquilla per comprar l'entrada, i la cua de l'entrada perquè et deixessin passar. Si et posaves directament a la segona cua i li donaves un bitllet al que trencava l'entrada, et donava una entrada trencada que casualment tenia per allà i tot solucionat, ja havies entrat i a més havies pagat l'entrada més barata. Per anar a visitar un palau dels afores de Sant Petersburg s'havia d'agafar un ferri... si entraves al ferri sense bitllet, et feien entrar a la sala VIP, i allà pagaves directament al personal del vaixell. Normalment, pagaves un 50%-60% del preu oficial d'entrada i aquells diners anaven directament a la butxaca dels treballadors.

També hi havia corrupció a l'hora de canviar moneda... Jo anava amb dòlars (encara no existia l'euro) i, segons a on, quan veien que anaves amb passaport estranger, et feien passar en una sala a part (que feia molt cangueli), on et cobraven un preu més alt per canviar diners.

Sobre l'alcoholisme... Rússia és coneguda per la vodka, però beuen molt i de tot. L'esmorzar nacional és la cervesa. Veure algú al metro a les 8 del matí amb l'empolla de 3/4 de litre de cervesa era el més normal del món. Als bars, normalment et servien el got de mig litre, però només havies de demanar una 0,3, una 0,5 o una 0,7 i ja se sobreentenia que era de cervesa... Tios dormint la mona per tot arreu i a tota hora era el paisatge habitual. I la vodka... bé, no hi ha festa sense vodka. Un sopar amb convidats comença amb un xupito de vodka, i el remei casolà per al refredat és al matí, en dejú, prendre's un te ben calent amb rajolinet de vodka (funciona, us ho dic per experiència!).

Una altra cosa que em va cridar l'atenció d'allà és que les noies són molt, molt presumides. Potser no tenen diners per comprar roba nova i van amb roba de quan sa mare era jove, però elles sempre van perfectes: ben pentinades, ben maquillades i amb la roba molt ben cuidada. Llàstima que els nois no eren igual...

I potser que ho deixi aquí, perquè no acabaria mai d'explicar coses i anècdotes de Rússia. És un lloc d'aquells que algun dia tornaré a visitar...

Va de cotxes...

Estimat bloc:

Continuem amb les anècdotes, però ara passem del transport públic al privat. Coses que m'han passat amb els cotxes...

Una de les coses que fa gràcia és que quan vam anar a Escòcia fa un parell d'anys, vam anar a no recordo quin cap on hi havia una vista espectacular i ens vam trobar el cotxe de 3 rodes que surt sempre al Mr. Bean, però de color taronja!! hehehehe Ens va fer tanta gràcia, que li vam fer una foto... que ara no trobo i no la puc penjar aquí :( No sé si això comptaria com a anècdota de cotxe... és un cotxe??

Escòcia, es veu que té alguna cosa amb els cotxes... i és que quan hi vaig anar ja fa 6 anys amb unes amigues, ens vam quedar no sé quantes hores a dins el cotxe perquè hi va haver unes esllavissades que van tallar l'autopista, vam estar-nos una pila d'hores totes 5 dins el cotxe, que no anàvem precisament amples... al principi plovia i ni podíem sortir, després vam poder sortir per trobar un lloc on fer pipí... se'ns va fer l'hora de dinar i només teníem unes llesques de pa bimbo, una mica de nutella i un cul d'aigua... I la volta que vam haver de fer per poder arribar a lloc, no us ho podeu ni imaginar... si ens quedaven 2 hores per arribar a Edimburg, en vam trigar 8 tranquil·lament!!

Oh! I quan vam anar a Holanda, que de poc no ens quedem sense claus del cotxe allà al mig del no-res quan començava a fosquejar... estàvem buscant ves a saber què al malater, i per buscar amb comoditat, vam deixar les claus del cotxe allà sobre... i quan vam tancar la porta del malater, resulta que les claus, no van quedar dins el malater... van quedar atrapades entre la carrosseria i la porta!!! Afortunadament, teníem les portes del cotxe obertes, vam poder accedir al malater, i apartant maletes i fent-nos malbé més d'una ungla, vam poder obrir el maleter des de dins i recuperar les claus... quin moment d'estrès!!!

Una altra vegada, de petita, recordo que els peus pares ens van deixar al cotxe al meu germà i a mi, dins del 4L, a la plaça del poble, i van anar a fer un parell d'encàrrecs, allò de són 5 minuts... i probablement ho van ser... però el meu germà, no s'ho va pensar 2 vegades, va saltar al seient de davant i va treure el fre de mà. Tenint en compte que el carrer fa una pujada important, vam estar de molta sort que el meu pare hgués deixat el cotxe amb les rodes girades, perquè el cotxe va anar caient marxa enrere i girant, i vam anar a picar contra una paret. Si les rodes haguessin estat rectes haguéssim anat directes cap al pont del riu!!! Quin ensurt!!!

També recordo una vegada, fa relativament pocs anys, que un dia, conduint per aquí Terrassa, paro en un semàfor i jo, que anava amb la finestra oberta, començo a sentir un beeeeee, beeeeeee, beeeeee... i estava flipant... em giro, i a l'altra banda del carrer hi havia un cotxe aturat, mal aparcat, amb una cabra sobre el capó, lligada, que anava cridant... es va posar verd el semàfor i vaig continuar endavant, però crec que no podré oblidar mai la cabra sobre el capó del cotxe al mig de Terrassa. Què hi feia aquella cabra allà? Doncs, ni idea, però no l'he tornada a veure més!

I també hi ha la meva mala sort amb els tapacubus (en català, embellidors de roda). Quan em vaig comprar la tartana que condueixo, li ballaven els tapacubus de les rodes de davant, i de tant en tant, quan veia que estaven a punt de caure, els donava un copet perquè es tornessin a posar a lloc... Un dia, però, quan arribo a casa, em truca la Montse... "Que estrany, si fa mitja hora que ens hem vist...": em trucava per dir-me que ella anava al cotxe de darrera meu i que havia vist com em sortia un tapacubus rodant a l'entrada de Sabadell... El meu pare, amb tota la seva bona fe, va anar-lo a buscar, el va trobar i me'l va tornar a posar... Al cap de pocs dies, pels revolts de la carretera de Rubí a Sant Quirze, vaig veure pel retrovisor com se n'anava el tapacubus rodant... fins que un dels cotxes de darrera no el va poder esquivar i el va fer miques... :( No em vaig ni aturar, no valia la pena... és igual, anirem amb la roda així... Al cap d'unes setmanes, entrant a Barcelona, Ronda de Dalt, portava de copilot a la Montse i, evidentment, l'altre tapacubus de davant que quedava també va sortir rodant i va morir atropellat per algun dels milions de cotxes que hi havia allà en aquell moment... Des de llavors entenc perquè la gent es compra els cotxes amb llantes en lloc de tapacubus.

Va de trens...

Estimat bloc:

Continuant amb les anècdotes, continuaré també parlant del transport públic, i cap exemple millor que el tren... Ara m'he tornat una snob i vaig amb el cotxe a tot arreu, i evito el transport públic sempre que puc perquè, excepte en casos comptats, acostuma a ser més lent, i com que el temps és or, t'acaba sortint car. Però jo el tren, l'he agafat mooooooooolt. Primer per anar a la uni, després per anar a currar, a Barcelona, a Sant Cugat... per evitar el trànsit de Barcelona i per evitar conduir de nit... Total, que he quedat de tren fins al monyo. I no penso parlar dels retards de la Renfe ni res d'això...

Com que som animals de costums, quan agafes el tren cada dia gairebé sempre agafes el tren a la mateixa hora, puges al mateix vagó i hi trobes la mateixa gent. Recordo que quan treballava a Barcelona, em trobava cada dia una família: pare, mare i dos fills. Ells pujaven al tren amb la canalla amb pijama i mig adormits (o totalment adormits). Durant el trajecte fins a Sants, despertaven els nens, els vestien, els rentaven i els donaven l'esmorzar!! D'això se'n diu aprofitar el temps!! Per aquella canalla, allò era el més normal del món, i com fan els nens quan vols vestir-los i ells resulta que en aquell moment no volen, doncs, de vegades els pares havien de perseguir el nen que saltava en pilotes pels seients del tren. Era tot un espectacle.

Al migdia, de tornada, jo aprofitava per fer una migdiadeta... això sí que no tenia preu!! Quan vaig deixar de treballar a Barcelona, trobava a faltar taaaaaaaan aquelles migdiades!! Clar que el dia que em vaig despertar de cop, no sabia on era i no veia el cartell de l'estació... també vaig flipar una estoneta, hehehe. I el dia que em vaig despertar donant-li una cossa al noi que seia davant meu, que també dormia, vaig passar una vergonya... Això de dormir al tren, ha estat al llarg dels anys una pràctica habitual. Ja sabeu que sóc molt dormilega!

La fauna del tren és tot un espectacle, però he vist coses tan rares, que no sé per on començar... jo crec que el que s'endú el premi és el noi que va entrar a mig arreglar-se. Era un noi que anava amb un vestit de tirants, que se li intuïen els pèls del pit... en el trajecte des de Bellaterra fins a Pl. Catalunya es va maquillar bé la cara (que no se li notés gaire la barba), es va pintar les ungles (mans i peus) es va posar unes sandàlies, va desar tota la roba d'home en una motxilla vella i bruta i va sortir súper "divina" amb un bolset.

El que també és per escriure un llibre és el que trobes al tren a la nit...Jo ja no agafo el tren a la nit... està ple de canalla beguda, sorollosa i mal educada (i moltes vegades violenta). Tornant de Barcelona un dia a la nit, al vagó hi havia un guàrdia de seguretat, amb el seu gos de seguretat... i unes parades més endavant, quan va veure que pujaven al vagó una colla de 12-15 adolescents pijos amb ampolles de calimotxo, va agafar i se'n va anar... No sé si va canviar de vagó o es va quedar a l'estació, però... Sí, sí, dóna una sensació de seguretat que et deixin amb el "marrón"!!

I l'última anècdota, no va ser pujant al tren, sinó al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú (molt recomanable, per cert!). Mentre fèiem cua a la taquilla per comprar l'entrada, va arribar un grup de gent, tots bruts i negres de sutge que venien de l'exposició de locomotores que hi ha a l'aire lliure... Resulta que hi havia una màquina de vapor que feia una demostració... sortia, recorria 10-20 metres i tornava enrere... Evidentment, a part de treure vapor d'aigua, treia un fum negre que no cal que t'avisin per saber que allò no pot ser bo i que és probable que t'embruti... Doncs, aquella gent, amb les seves càmeres bones, van buscar el millor angle per fer la foto, sense tenir en compte d'on bufava el vent i es van quedar negres com el carbó! hehehehe Òbviament, acceptar que ets idiota és molt dur, i sempre és més fàcil donar la culpa als altres i presentar una reclamació perquè no els havien avisat que no es podien posar allà... No comments.

Va d'avions...

Estimat bloc:

Com que la Grigri em va dir que expliqués anècdotes, i ara mateix no tinc massa ganes de treballar, doncs, explicaré alguna anècdota. Avui: va d'avions. Al llarg de la meva vida, he viatjat bastant, tant com he pogut, de fet, així que he agafat una bona pila d'avions, i quan vas pel món, ja se sap que et passa de tot...

Recordo la primera vegada que anava a Estats Units: vol directe Barcelona-Nova York. M'esperaven 7 o 8 hores de viatge, no ho recordo... Anava jo sola, així que esperava que em toqués algú simpàtic al costat per no haver d'estar-me tot el viatge llegint o mirant per la finestra sense dir ni piu. Quan jo ja estava al meu lloc, va arribar un noi tot guapot, i es va asseure al meu costat, quina sort!! El primer que em va dir va ser que pensava dormir tot el viatge, que com que no li agradava volar, quan portaven el dinar es fotia 2 ampolletes de vi, i a clapar. I així ho va fer! Us podeu imaginar l'espectacle quan jo, que estava a la finestra, intentava anar al lavabo sense despertar al pobre home...

En un altre viatge, no sé quin, la noia que em va tocar al costat, després del típic "hola" de cortesia, el primer que em va dir és "A tu et fa por volar? A mi sí...". Bona presentació... ho tindré en compte per si li agafa un atac d'histèria en ple vol.

Una altra vegada, tornant de Londres, anàvem amb British Airways, i quasi tot el personal de l'avió era anglès, i tot el passatge català... Així que les indicacions aquelles de què has de fer si hi ha una emergència, la va llegir per megafonia l'únic de la tripulació que no era anglès, era francès i devien pensar que el francès s'assembla més al català o al castellà i que ho faria millor... Pobre noi, quina feinada que va tenir!! Però el millor de tot va ser que quan vam arribar a Barcelona ens va donar la benvinguda, allò que fan... i el pobre noi, va tenir tants problemes per llegir aquell text en castellà, que no col·locava ni un accent allà on tocava, que vam acabar tots els passatgers aplaudint, cridant i animant al pobre noi... Boníssim!

Fa pocs anys, en un viatge de feina, havia d'anar a Àustria, a Graz. Vol fins a Zurich i d'allà vol a Graz... se'm van posar els pèls de punta quan vaig veure l'avió que ens havia de dur fins a Graz: un avió d'hèlix súper petit, allà dins hi cabíem una vintena de persones i prou... No havia volat mai en un avió tan petit en línia regular.

Després, també hi ha la vegada que en un viatge de 12 hores sense baixar de l'avió, amb un avió d'aquests immensos, ben bé la meitat del viatge vam tenir turbulències... res massa espectacular, només una mena de vibració constant força emprenyadora... Fins aquí tot bé, si no fos que a l'avió hi havia un nadó que es va passar toooooooooota l'estona plorant... De les 12 hores, en va plorar ben bé 7, no exagero! Pobra criatura... Podríem dir que és un dels viatges més desagradables que he fet mai... Moltes hores, turbulències, el nen plorant, i tot ple de xinesos, que són sorollosos i bruts. Aquesta anècdota me la podria haver estalviat, no?

Res, quedeu-vos amb la imatge del francès parlant en castellà sense saber-ne i l'avió sencer aplaudint-lo... és que ara no recordo cap altra anècdota divertida relacionada amb avions.

Un altre dia us explicaré anècdotes d'aeroports, que també en tinc alguna...

La gent del carrer

Estimat bloc:

Per què sempre em trobo jo la gent que fa coses estranyes pel carrer? Ahir al matí vaig sortir per anar a la caixa a pagar els impostos del trimestre (un pastón, per cert!). De camí, em vaig trobar una cosa que encara no havia vist mai... hi havia una iaia marujona passejant el seu gosset de mida butxaca per uns parterres que hi ha al costat de la biblioteca, i que ja estan força fets pols de tots els gossos que s'hi passegen... El gosset va fer la seva caqueta, i veig a la senyora que es treu un clínex de la butxaca, i jo pensava "mira, la senyora, encara que el gos faci caca al parterre també cull la merda, això està bé..." però, res, la senyora es va posar a eixugar-li el cul a la bèstia i va deixar la merda allà terra... Senyors, inventors, al loro, que aquí hi ha un mercat potencial... Kandoo per a gossos!! Si ho patento ràpid potser encara faré la primera pela! Hehehehe

Després, quan encara no m'havia recuperat de la visió de la senyora eixugant-li el cul al gos, em giro i venia una altra iaieta marujona amb un gos encara més petit. I clar, amb el fred que feia, li havia posat un jersei de color lila a la bèstia... un jersei estrany... com de coll alt... i perquè la bestiola estigués ben calentona, li havia posat les orelles cap enrere per tapar-les-hi amb el coll del jersei. Com us podeu imaginar, la pobra bèstia s'anava movent per intentar treure les orelles de dins el jersei, i la dona s'anava ajupint per tapar-li les orelletes... Poca feina...

No sé per què, però sempre em trobo coses d'aquestes rares quan vaig pel món... Des del senyor que passejava per Tarragona amb un ós rentador (un mapache, perquè ens entenguem) a coll fins la senyora vella velleta que et trobes a la porta de casa seva i quan passes et demana si li pots obrir l'esmalt d'ungles de color vermell, vermellíssim... vam acabar sent 4 o 5 persones que passàvem per allà intentant obrir-li el pot a la senyora, era impossible! Al final algú ho va aconseguir...

Algun dia em dedicaré a escriure totes aquestes anècdotes, perquè les acabaré oblidant... o potser no, el senyor del mapache costarà d'oblidar, el tio que portava una nevera amb la bicicleta a la Xina, també costarà...