El rei del pop

Estimat bloc:

Michael Jackson era excèntric, estava com un llum, era Peter Pan... però això no vol dir que no fos un crack.

Nou repte: >>58 kg<<

Estimat bloc:

Jo sempre dic que m'agraden els reptes, per petits que siguin, tenir reptes per assolir em fa sentir viva, i assolir-los em fa sentir genial i em fa venir ganes de marcar-me nous reptes.

Ara en tinc un de nou, un repte que sé que em costarà molt d'assolir: baixar de pes. No és que hagi de perdre un parell de quilets... no... N'he de perdre 16!! Sé que no és un repte fàcil, però ho vull fer. Més ben dit: Ho faré! Com deia el senyor de Casal Rock: "Em fa molta il·lusió! Amb inturrugant d'exclamació!" (Mireu a partir del segon 31)

I com que el repte serà difícil, perquè són molts quilos. Anirem a pams. Primer baixar dels 74kg als 65kg, que es diu de pressa, però no és "moc de paf". I després ja em marcaré el següent objectiu que serà baixar dels 60kg. El meu pes ideal està entre els 58 i els 60.

I llavors, el repte més gran de tots serà mantenir-me en el pes. Aconseguir canviar totalment el xip.

L'altre dia miràvem fotos de fa 3 anys, quan vam anar a Lisboa... estàvem tots dos taaaaaaan primets... taaaaaaaaaan guapos!!

Així que res, ens queden uns mesos per endavant per canviar el xip, canviar d'hàbits... començar a menjar bé, fer més exercici i quedar-nos com uns "sífilis", que va dir un dia la meva sogra (volia dir "sílfides"). Ja ho veureu, ja...

Homenatge al Rubianes

Estimat bloc:

Dilluns vam anar al Palau Sant Jordi a veure l'homenatge que feien a Pepe Rubianes: Rubianes somos todos. Vam riure taaaaant!!!!

Feia setmanes que teníem les entrades. A tots dos ens hauria agradat anar a veure l'espectacle del Rubianes, però es va morir abans que ho poguéssim fer i ens vam voler treure l'espineta anant a l'homenatge.

Començava a dos quarts de 10. Una hora abans ja hi érem, vam sopar un bon entrepà de pernil i poc després que obrissin les portes vam entrar, que a fora començava a fer fresqueta. Quedaven tres quarts d'hora per començar i gairebé no hi havia ningú... Es va anar omplint a poc a poc... Finalment, amb uns 5-10 minuts de retard, va començar. Quan va aparèixer la fotografia del Pepe Rubianes a la pantalla gegant, abans que sortís ningú a l'escenari, tot el Palau es va posar a aplaudir. Pell de gallina, imagineu-vos a 14 o 15 mil persones aplaudint...

Els primers a sortir van ser els de La Sonrisa Etíope. Comença bé. Després, el Flavià amb el Llàtzer Escarceller, l'avi de Filiprim, que sembla que ens enterrarà a tots!! El Flavià a mi no m'agrada, ni m'ha agradat mai. El trobo molt poca-solta i, com diria el Buenafuente, un "faltón". No m'ha fet mai cap mena de gràcia. Però com diuen en castellà, "mal camino andarlo pronto", així que ara començava la part bona. El Pavlovsky va fer que les 14.000 persones que érem allà enviéssim petons al Rubianes, boníssim! El Fuentes va explicar anècdotes i va imitar el Rubianes... El Sardà també va explicar anècdotes d'un viatge a Àfrica en què havia de fer uns reportatges amb el Rubianes. Va cantar la Martirio i va explicar alguna anècdota més... El Buenafuente també. Entre actuació i actuació, posaven imatges i actuacions del Rubianes. El Pep Cruz en va presentar una... Després va cantar la Lucrecia. El Xavier Graset també va explicar coses de quan el Rubianes col·laborava en un programa de ràdio amb ell. El Faemino y Cansado ens van fer plorar de riure. El Tricicle van reproduir un dels gags que feia el Rubianes en un dels seus espectacles. El Serrat va cantar unes quantes cançons. La Cristina Dilla va llegir text dedicat al Rubianes. El Carlos Nuñez va tocar unes cançonetes més, en homenatge a "o mais catalán dos galegos". Després, l'Iniesta, l'Eto'o i el Cruyff del Crackovia ens van fer riure una estona... i el Rei del Polònia va rebre una xiulada perquè li portava bons records de València, i ens va fer riure una bona estona. Després, el que per mi va ser la millor actuació: el Latre imitava el Gila. Des del cel, Gila truca a Déu per demanar-li que faci pujar al Rubianes que estan tots molt avorrits allà dalt. FANTÀSTIC!! El Pare Manel va sortir a donar les gràcies i a explicar una mica què fa la seva fundació i com els havia ajudat el Rubianes, aprofitant que "a missa no hi té mai tanta gent". Ara, actuació final dels Tequila i final de festa amb els Comediants.

Ja eren més de la 1 i tocava anar a dormir. A les 2 ens ficàvem al llit, amb aquesta sensació d'haver-t'ho passat molt bé i de saber que en "Paco Rubiales" no deixa indiferent a ningú, que era un mal parlat, que era un impresentable, però que va fer passar bones estones a molta gent i que es feia estimar.

Ahir vaig saber que per TV3 van fer un "fals directe", amb una quantitat de publicitat inhumana, i que el programa es va acabar cap a les 3 de la matinada, quan nosaltres ja dormíem! Bé, m'alegro d'haver anat a veure-ho en directe, doncs.

Un llibre molt recomenable

Estimat bloc:

Avui escriuria sobre altres coses que m'ocupen la ment, però com que serien coses molt llargues d'explicar, i no són precisament gaire alegres, he decidit passar-ne i escriure sobre l'últim llibre que m'he llegit: Converses amb Xavier Sala i Martín de Jordi Graupera.

És un llibre que resumeix una sèrie d'entrevistes que el periodista Jordi Graupera va fer-li a en Sala i Martín l'any 2006. Aquest home té respostes per a tot. A més, totes les respostes que dóna, són tan raonades, són tan lògiques, que no et toca més remei que donar-li la raó la majoria de vegades. Sempre aporta dades que donen suport a les seves opinions. És implacable!

A mi m'ha agradat molt. Està molt bé veure la visió que té del món, opina de tot, del Barça, dels Estats Units, d'Espanya i Catalunya, de la situació de l'Àfrica, de l'evolució de la Xina, de la pena de mort, del capitalisme, del comunisme, de la moda... Si us el llegiu, fixeu-vos en el capítol que parla de la situació econòmica d'Espanya (any 2006), dels punts febles que hi troba, i analitzeu una mica la situació econòmica actual... Entendreu moltes coses. És un crack!

Si us agrada en Xavier Sala i Martín, us recomano molt el llibre. I si no us agrada, doncs, també us el recomano.

És una llàstima que l'edició estigui taaaaaaaan plena de faltes. Els que ens guanyem la vida amb això, se'ns posen els pèls de punta quan veiem la quantitat que n'hi ha.

El futbol

Estimat bloc:

A mi no m'ha agradat mai massa el futbol, i encara menys aquesta obsessió que tenen alguns de veure tooooooooooots els partits que fan per la tele, encara que juguin els alevins de qualsevol equip de barri, i això que a la tele facin partits gairebé cada dia de la setmana, que sembla que no sàpiguen fer res més.

Vaig començar a sortir amb el meu home, just el dia que començaven els mundials del 2006, i evidentment es va perdre tots els partits, perquè "lo primer és lo primer". :)

Aquest estiu passat hi havia els europeus de futbol... Poca cosa va veure... Algun partit, però poca cosa... i m'anava dient "Ei, que em vaig perdre tot un mundial, eh!" Bueeeeeeeeenu...

I després, quan va començar la lliga i TV3 va dir que tindria tots els partits del Barça, el meu home es fregava les mans, mentre jo pensava "Quin pal!". Total, que aquesta temporada he vist més futbol que en els darrers 33 anys de la meva vida. Cal dir que la majoria de partits els he passat llegint, o fent altres coses, però hi ha hagut partits que els he vistos sencers!! Un rècord per a mi... I ara, a més, resulta, que aquest any el Barça ha fet la millor temporada de la seva història (o això diuen) i que jo he vist tants partits (o estaven de fons mentre llegia) que aquest any fins i tot sé qui són els jugadors, i fins i tot sé en quina posició juguen alguns!!! Bé, amb matissos... Jo amb davanters, mitjos i defenses en tinc prou... El tema dreta i esquerra em costa més.

Resumint, que el dissabte vaig celebrar els 6 gols al Madrid, i dimecres, que aprofitava per treballar mentre el meu home escoltava el futbol per la ràdio i jugava a la Wii, vaig deixar a mitges el que estava fent per celebrar el gol!!

Què m'està passant?? M'han convertit?? Ha estat el meu home amb la insistència que el caracteritza? O ha estat el Guardiola amb el "peaso" d'equipàs que té? Bé, els de Crackovia suposo que també hi han ajudat... no?

Bé, ara esperem que aquest equipàs, guanyi tot el que té pendent de guanyar, que no és poc!

Insults (i expressions malsonants) que t'omplen la boca...

Estimat bloc:

L'altre dia, la Gri-gri tenia un dia dolent, i al seu bloc va deixar anar una expressió d'aquelles que t'omplen la boca quan la dius: "A cagar a la via". És d'aquelles coses que dius quan estàs tip d'algú o d'alguna situació... i si la dius arrossegant una miga la g (a cagggar a la via!) et quedes ben descansat.

Després, parlàvem amb el meu home d'aquest tipus d'expressions... Ell pensa que no hi ha res com un bon insult en castellà, un "gi-li-po-llas", dit ben a poc a poc, pronunciant bé cada síl·laba... que t'ompli la boca... però un bon "fill de puta" (amb totes les seves variants) o un "desgraciat" són una opció excel·lent en català.

De fet, en català, no ens cal recórrer al castellà per insultar o per engegar a algú a fregir espàrrecs. Una altra expressió d'aquelles que també et quedes descansat és "i una merda que et mengis", arrossegant la e... "i una meeeeeeeeeeerda que et mengis" (fa poc va sortir en un gag del Polònia i vaig trobar que era d'una expressivitat magnífica) o un "fooooooooooote't!" (en lloc de "tomaaaaaaa"). I quan una cosa ens surt malament o ens sorprèn, no hi ha res com un "coooollonssss"!!

Estem massa acostumats a insultar i renegar en castellà, i estaria bé que anéssim fent campanya per utilitzar el català en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana. O sigui, encomanar el català, també amb expressions malsonants, que vulguem o no, formen part de la nostra llengua, i per tant, l'enriqueixen. Així, potser aniríem recuperant, a poc a poc, expressions que ara molta gent troba ridícules, o que potser fins i tot no han sentit mai, com "carallot" o "cap de suro".

Jo, almenys, ho intentaré...

Vosaltres què dieu quan us enfadeu? Renegueu en català o en castellà?

El noi del pijama de ratlles

Estimat bloc:

Fa unes setmanes vaig acabar de llegir El noi del pijama de ratlles de John Boyne i puc dir que m'ha agradat molt. És senzill, és ràpid de llegir, i com que tot està explicat des de la perspectiva d'un nen de 9 anys, com menys saps de la història, més et sorprèn tot plegat. El nen és fill d'un alt càrrec militar a les ordres de Hitler, però el nen no sap res de res del que passa al seu país... perquè és un nen, i perquè és blanc i fill de militar i per tant, viu aliè a tots els problemes que pateixen la resta de nens que no són com ell. El que més sorprèn (almenys a mi em va sorprendre) és que és un nen molt ben educat, sap que no ha d'interrompre als grans quan parlen, sap que no pot molestar al pare quan està treballant... Llegiu-vos-el. No dóna la típica visió fosca i morbosa de l'època nazi i dels camps de concentració, perquè el nano senzillament no sap res de tot això. De fet, el terme "camp de concentració" i "nazi", crec que no surten en tot el llibre. El nen té 9 anys, i té tota la innocència que pot tenir un nen d'aquesta edat.

Ara, el final em va deixar amb la boca oberta i la pell de gallina. Y hasta aquí puedo leer, que si no l'heu llegit no us vull espatllar el final, que no tindria gràcia.

Res més, si el llegiu, espero que us agradi.