"Repetimos..."

Estimat bloc:

Com l'anunci aquell que feien de les natilles, a mi em toca repetir la corba de la glucèmia el mes que ve. Buf!!!

Ahir vaig anar a buscar els resultats, i de les 4 mostres que et treuen, 3 estan bé (molt bé, de fet), però 1 està una miiiiiica alt. Em vaig quedar amb una cara de "i ara què?"... Això vol dir que tinc diabetis o no? He de demanar hora a l'endocrinòleg o no? Com que el laboratori d'anàlisis és just al costat del centre mèdic, i el meu ginecòleg ahir tenia consulta, vaig aprofitar per entrar a veure si podia mirar-se els resultats i dir-me què havia de fer.

Em va dir que com que era la primera que fèiem, que estigués tranquil·la, que de moment no passava res, però que això volia dir que s'havia de repetir la prova el mes que ve, i que llavors sí que hauran de sortir tots 4 valors perfectes, si no, vol dir que sóc diabètica. Quina pressió!!! Em va dir que li porti els resultats d'ahir a la propera visita d'aquí 2 setmanes que els comentarem més amb profunditat i em farà el volant per repetir la prova... I repetir la prova voldrà dir repetir la dieta hipercalòrica de 3 dies!

Per mi la dieta aquesta és la pitjor part, molt pitjor que estar-se 3 hores a la sala d'espera del laboratori perquè et vagin traient sang... És veritat que durant aquells 3 dies vaig menjar mooooolt més sa del que menjo normalment, i que no em vaig desviar ni un pèl de la dieta que em van dir. Però les quantitats eren molt exagerades per a mi. També he d'admetre que el tercer dia era molt més fàcil cruspir-se tota aquella pila de menjar que el primer... suposo que és allò d'habituar-hi el cos. El que més em va costar sempre va ser el sopar... en canvi trobava que, proporcionalment, l'esmorzar no era res de l'altre món, i més dividint-lo en dos esmorzars com feia jo.

El sopar hipercalòric... Jo amb la meitat de tot ja hauria fet...

A part de les notícies mèdiques/nutricionals, ja hem començat a arreglar l'habitació de les baldufetes :)

Vam muntar el llitet (sense instruccions, que té el seu mèrit) que ens van fer arribar des de València (gràcies, cosineta!!) i aquest cap de setmana anem a buscar l'altre llitet a Piera (gràcies, cunyats!!). El papa de les baldufetes ja va muntar la calaixera i ja està col·locada dins l'armari, va canviar el llum de l'habitació, i ara ens falta pintar el sostre (quan vam treure el llum que hi havia, resulta que la pintura de sota era blava en lloc de groga!), decidir com posarem els llitets i com posarem el canviador que encara hem de localitzar (=comprar/heredar d'algú que ja no el faci servir), pintar d'algun color ben viu (vermell?, taronja?, verd?) els prestatges de color wengué que tenim a baix esperant que algú els pengi, comprar unes cortines, muntar els moisès...

Un llitet muntat

A més, també he començat a rentar tota la robeta que ens han anat deixant... fa una gràcia veure l'estenedor ple de robeta tan petitona!! I pensar que una personeta pot arribar a ser tan petita que pugui cabre allà dins!!

Per cert, també m'he començat a informar de tota la "burrocràcia" que haurem de patir un cop neixin les baldufetes: registre civil, padró, assignació de pediatre, mútua, seguretat social, baixes, prestacions, ajuts (si encara en queda algun d'aquí al maig)... Buffffffff... Segur que en ple segle XXI, l'era de la tecnologia i les telecomunicacions, hi hauria alguna manera més senzilla de simplificar-ho una mica tot, però no! Ens tocarà perdre més d'un matí fent cua a les administracions que toqui per tenir-ho tot en regla... Això sí que em fa mandra!!

I la panxa va creixent...

Estimat bloc:

Avui tocava visita al metge per veure les nostres baldufetes... Resulta que les baldufetes estan una mica desorganitzades i no hem pogut veure massa res.

Les altres vegades estaven tots dos de través, horitzontals, primer tots dos amb el cap a una banda, després un amb el cap a una banda i l'altre a l'altra... Avui no, avui tenim el Nil cap per avall al mig de la panxa, i la Laia en posició horitzontal... Fan com una T. Clar, veies la cara d'un i al costat hi havia la cama o el braç de l'altre... Ha sigut una eco ràpida i un xic caòtica. Sort que el metge sap què està mirant, perquè jo no he vist pas res de res. Hem sentit els cors, que continuen bategant fort i bé, que és el que interessa.

La mami es troba la mar de bé, tot i que ara m'hauré de fer la corba del sucre, però res, paciència, ja ens ho vèiem a venir... Al primer trimestre ja va sortir la prova del sucre molt justa, i ara ha sortit alterada. A veure què surt la setmana que ve... De moment, per a la prova de dimecres m'he de preparar fent una dieta hipercalòrica durant tres dies, que em fan menjar com una vaca, però no puc inflar-me de menjar pizza, no... He de fer la dieta que m'han donat els del laboratori per preparar la prova... Que no em passi res... No sé vosaltres, però jo per dinar, no sóc capaç de cruspir-me 50g d'arròs o llegums + 150g de carn + 100g de patates fregides + una amanida d'enciam i tomàquet + 200g de fruita + 50g de pa... I per sopar, 200g de patata + 200g de verdura + 200g de peix + 200g de fruita (ja sumen 800g!) + 50g de pa... I a més hi ha l'esmorzar i el berenar!!

Hauré de començar a sopar a les 7 de la tarda, si no 1) no tindré temps d'acabar-m'ho tot abans d'anar a dormir i 2) si aconsegueixo acabar-m'ho, jo amb l'estómac tan ple no puc dormir...

M'he de fotre com el quico durant 3 dies, per anar a l'anàlisi en dejú, rebre un "xute" de glucosa i punxar-me quatre vegades en un matí... Santa paciència :)

Ja us explicaré com han anat els 3 dies de dieta hipercalòrica...

Que bo que era tot!

Estimat bloc:

Ahir, el meu marit i jo ens vam agafar el dia lliure per anar a dinar a un lloc molt especial: el Celler de Can Roca!

Era un regal del casament, que com que tenen una llista d'espera tan llarga, no hem pogut gaudir fins ara.

L'experiència és totalment recomanable. El lloc és xulo, el tracte que reps només de creuar la porta de la recepció ja és una passada, i el menjar... dir que era boníssim és quedar-se curt!

Només d'entrar, ja et diuen si vols deixar les jaquetes al guarda-roba i quan em va veure la panxota el noi de la recepció ens va felicitar per l'embaràs. Després ens van dir si volíem veure la cuina... Home, doncs, sí, per curiositat... Tenen 30 cuiners per 45 comensals (més el personal del menjador, que d'això no ens en va dir res...). Evidentment, no té res a veure amb una cuina de les nostres...

Després, ens van acompanyar fins a la nostra taula... a una distància prudent de la taula del costat, a una distància acceptable de la paret del darrera perquè poguessin passar els cambrers i servir-te sempre pel cantó que toca sense haver de molestar ningú.

Després, ens va venir el maitre i ens va informar que teníem un menú degustació, que constava d'uns entrants, 5 plats i 2 postres... Mare de déu!! Jo, que estic acostumada a no menjar gaire, i que els nens ja em comencen a pressionar i empetitir l'estómac, vaig acabar pleníssima, molt, moltíssim, massa i tot!

La presentació dels plats és espectacular en tots moments, fins i tot quan et presenten un llenguado... A cada plat et vénen i t'expliquen què és, què representa i com t'ho has de menjar.

No vam fer fotos dels plats, potser hauríem d'haver fet un publireportatge de la visita perquè trigarem anys a tornar-hi, si és que mai hi tornem, però vam estar tan bé... Això que et serveixin amb aquesta educació, que absolutament tots els cambrers que van passar per la taula em felicitessin per l'embaràs, que em preguntessin si podia menjar de tot o no per poder adaptar el menú si calia... És que és un altre món. M'hi podria acostumar fàcilment a viure així. I la gent que hi havia... gairebé tot eren parelles, però també hi havia alguna taula de 4 o més... però ningú, absolutament ningú aixecava la veu més del compte... tot plegat perfecte!

Aix, no sé què més us puc explicar... què vam menjar? Doncs, de tot, des de coses que no sabies identificar encara que t'ho expliquessin, olives caramelitzades farcides amb anxoves de l'Escala, fins a una cosa tan senzilla com un tros de llenguado a la planxa acompanyat amb 5 salses que t'has de menjar en un ordre concret... (el de la foto) o garrí ibèrric fet amb no sé què que estava per morir-se...

Resumint, ens va agradar moltíssim. Gràcies pel regal!!!

Les baldufetes no paren!

Estimat bloc:

Avui teníem l'eco de les 20 setmanes. Han fet un examen exhaustiu de les dues criatures i, per sort, ha sortit tot perfecte! Bé, tot està tal com ha d'estar, ho tenen tot al seu lloc i fan la mida que han de fer (el Nil és un xic més gran que la Laia, però dins de la normalitat).

Ara, el pobre metge ha parat boig, perquè ni l'un ni l'altra no han parat quiets en tota l'estona i, esclar, intentar mesurar-los el fèmur o l'húmer si no paraven de moure's s'ha convertit gairebé en una missió impossible! Ens hi hem estat una bona estona :) Però, finalment, amb molta paciència hem aconseguit veure-ho tot bé.

Ens han donat una tira immensa de "fotos" de la canalla. Però ja no són d'aquelles que fan tanta gràcia que es veuen sencers... ja són massa grans, i esclar, veure una foto de l'húmer de la Laia o de l'homòplat del Nil no té gaire atractiu, per què negar-ho... Però veure en directe com es mouen, com movien els ditets de la mà, fa una gràcia! Això, sí, espero que quan neixin siguin més tranquil·lets, perquè si es mouen com es movien a primera hora del matí, ja riurem, ja...

Perfecte!

Estimat bloc:

Ahir teníem hora al metge perquè ens ensenyés un altre cop les nostres mongetetes, que ja no són mongetetes, que ja tenen ben bé la mida d'una taronja i que ja tenen forma de personeta, amb tot el que han de tenir... i quan vull dir tot, vull dir tot, perquè ja ens han dit què són: nen i nena! Tenim la parelleta!!

Estem molt contents i tenim tota la família revolucionada amb la notícia.

Ostres, és que d'això se'n diu fer les coses bé: ens hi hem posat tard, que ja tenim una edat, però, coi, ja que ens hi posàvem vam dir, "saps què? fem-ho bé" i mira, ens ha sortit perfecte :)

Per seguretat

Estimat bloc:

Aquesta setmana, dimarts, ens van donar les claus de la casa nova!!! Així que ja podem començar el trasllat :)

La casa de finques ens va recomanar que canviéssim el bombí de la porta (cosa que ja pensàvem fer) i el comentari de la senyora va ser: "És molt fàcil, portes la clau a la ferreteria i et donen el bombí que hi va bé".

Nosaltres, innocents com som, ens ho vam empassar... Amb les claus en mà, anem a la ferreteria i demanem un bombí per a la porta de l'entrada i un altre per a la porta del garatge. Resposta: "Aquesta clau és d'una porta de seguretat i haureu de canviar tot el pany... me'l desmunteu i me'l porteu per veure com és." I ens va donar un pany que va assegurar-nos que aniria bé per a la porta del garatge.

L'endemà, ens agafem la tarda lliure per poder canviar panys amb llum de dia...

Primera frustració: el pany del garatge que ens han venut no s'assembla de res al pany que hi ha, però tampoc no sabem com coi desmuntar el pany que hi ha per poder-lo ensenyar a la ferreteria i comprar-ne un altre d'igual.

Segona frustració: la porta de l'entrada, és una porta de seguretat... però de molta seguretat!! És d'aquelles que surten tres passadors cilíndrics a dalt, al mig i a dalt... i desmuntar el pany no és pas tan senzill com sembla... Però no cal canviar-ho tot de dalt a baix. Només canviant la part del mig, ja en farem prou.

Tercera frustració: quan ja havíem tret tot el pany, de dalt a baix, no vam poder separar la part del mig, la que havíem de dur a la ferreteria perquè el vis que l'aguantava es va gastar, es va fer rodó, allò que no li queda cap angle per poder-lo fer girar.

El meu home va carregar tot el ferregot llarg al cotxe, el pany del garatge que no havíem pogut muntar, i cap a la ferreteria. Jo pensava que allà li donarien un cop de mà per treure el vis... però res, li van vendre una clau Allen de la mida (que va anar bé per treure els altres 2 visos hexagonals), però el vis gastat, ja podies tenir totes les claus i tornavisos que volguessis, que allò no girava. Finalment, la solució: la força bruta. Si s'ha deformat tan fàcilment, potser li podrem donar la forma que nosaltres vulguem... Només calia un tornavís d'estrella i un martell... Clavar el tornavís al vis gastat per donar-li forma d'estrella i, au, a desenroscar! Visca!!!

Muntem el pany nou al seu lloc, l'instal·lem a la porta...

Quarta frustració: la clau no gira! Tornem-ho a desmuntar tot. La clau gira perfectament! Què passa? Tornem-ho a muntar, però a poc a poc, per veure què fem malament... Ah, ja està!! Hi ha un parell de visos que han d'anar una mica més fluixos. Cap problema. Ja està!!

Tanquem la porta. Provem d'obrir i tancar i...

Cinquena frustració: dels 3 forats de la part del mig del marc de la porta, n'hi ha un que està tapat i per tant no podem obrir i tancar bé.

Desmuntem la part del marc de la porta i ens adonem que hi ha l'aparell que fa que es pugui obrir la porta des de l'intèrfon, i per tant, el pany ha de tenir 2 passadors i no 3. Buffffffff... Com ho fem? Anem a canviar el pany?

Ens adonem que al pany que havíem tret hi havia una peça que se n'havia anat cap endins i que tapava el forat per on havia de sortir el passador que ens sobrava. Decisió valenta: desmuntem el mecanisme del pany i traiem un dels passadors :)

Sisena frustració: és una sola peça que duu els 3 passadors units...

Solució, desmuntem el pany vell i agafem la peça d'allà.

Muntar el mecanisme d'un pany és una mica com un puzle, que té un munt de peces i totes tenen el seu lloc i no poden anar enlloc més, però bé, tampoc no hi havia 1000 peces i si t'hi anaves fixant mentre el desmuntaves, i anaves ben amb compte, no era pas tan difícil tornar a posar-ho tot a lloc.

Setena frustració: hem tornat a muntar el mecanisme del pany i ara la tapa no encaixa. Això és probablement el que ens va dur més feina de tot, aconseguir tornar a encaixar bé la maleïda tapa del pany. Després de no sé quanta estona barallant-nos-hi, entre tots dos, fent força i amb moltíssima sort, ho vam aconseguir.

Finalment, teníem el pany muntat, el vam instal·lar a la porta i la clau girava, obria, tancava i tornava a obrir!!!! Ueeeeeeeeeeee!!!!!!!!

Temps total de muntatge: ben bé 2 hores! I sense comptar l'estona que vam estar per desmuntar-lo! És a dir, tota la santa tarda per canviar un pany.

Que consti que la major part de la feina la va fer el meu home i jo estava allà una mica de "florero", primer vigilant que no entrés ningú mentre la porta no tenia pany i després aguantant els visos, canviant les puntes del tornavís elèctric (gran invent, per cert) i intentant calmar els nervis en els moments de màxima frustració :)

Ara ens queda pendent canviar el pany de la porta del garatge... tot arribarà...

La notícia

Estimat bloc:

Ara ja es pot dir: estic embarassada... de bessons!

És una notícia d'aquelles que molta gent feia dies que esperava... així que sorpresa del tot no ha sigut (bé, la part dels bessons ha sigut una sorpresa per a tots, això sí).

Les setmanes entre que vam saber que estava embarassada i que la prudència ens ha fet mantenir-ho en secret, i dir-ho només a la família més propera, han passat més de pressa del que em pensava. És allò que, un cop superat l'ensurt de la notícia que n'hi ha dos, et fa tanta il·lusió que ho diries a tothom... i et sembla que se't farà molt llarg haver d'esperar fins als 3 mesos a dir-ho.. I ara que ja està acabant el primer trimestre, que ja començo a fer panxeta, que ja no ho puc dissimular, que ja m'he hagut de comprar uns pantalons de premamà... m'encanta veure la reacció de la gent quan li dónes la notícia.

Primer dius que estàs embarassada i la reacció és d'una alegria absoluta... després dius que són dos i aquí les reaccions varien: hi ha els que et deixen anar un "què dius? que bé!", els de "apa quina feinada que us ve a sobre!", els de "nen, ets un campió", els de "oh, que maco bessons! A veure si surt la parelleta"... també em va agradar molt aquell "osti, pobreta!". No ho negaré, probablement aquesta última és la reacció més sincera de totes... i la d'una amiga que mentre tota la colla d'amics ens omplia de felicitacions, petons i copets a l'esquena es va quedar paralitzada, sense poder articular ni una paraula i amb la boca oberta.

I ja us podeu imaginar la nostra reacció quan ens van dir que eren dos! A la consulta del ginecòleg et quedes una mica descol·locat, però encara no assimiles la notícia... Després, de tornada a casa, estàvem tots dos al cotxe, sense dir-nos res... i vam arribar a la mateixa conclusió: hem de canviar de pis. Com puges un cotxet doble a un quart sense ascensor? Impossible...

Després ve la fase de "ostres, ostres, ostres, com ens ho farem", després la de "buenu, mira, feina feta", després tornes a la de "buf, quina feinada que ens ve a sobre", després veus el vídeo dels bessons que parlen i penses "això els nostres també ho faran, que bé que ens ho passarem", fins que arribes a un estat de "de bessons n'hi ha hagut tota la vida, no som pas els primers, i tothom se n'acaba sortint, així que nosaltres també ens en sortirem". Estem molt il·lusionats, ja us ho podeu imaginar.

Ara, comencem a escalfar motors amb un trasllat, després toca muntar l'habitació dels nens i després ja arribaran... si és que no ens n'adonarem i els tindrem aquí!

Quines ganes que arribi el mes de maig!!!!