Perfecte!

Estimat bloc:

Ahir teníem hora al metge perquè ens ensenyés un altre cop les nostres mongetetes, que ja no són mongetetes, que ja tenen ben bé la mida d'una taronja i que ja tenen forma de personeta, amb tot el que han de tenir... i quan vull dir tot, vull dir tot, perquè ja ens han dit què són: nen i nena! Tenim la parelleta!!

Estem molt contents i tenim tota la família revolucionada amb la notícia.

Ostres, és que d'això se'n diu fer les coses bé: ens hi hem posat tard, que ja tenim una edat, però, coi, ja que ens hi posàvem vam dir, "saps què? fem-ho bé" i mira, ens ha sortit perfecte :)

Per seguretat

Estimat bloc:

Aquesta setmana, dimarts, ens van donar les claus de la casa nova!!! Així que ja podem començar el trasllat :)

La casa de finques ens va recomanar que canviéssim el bombí de la porta (cosa que ja pensàvem fer) i el comentari de la senyora va ser: "És molt fàcil, portes la clau a la ferreteria i et donen el bombí que hi va bé".

Nosaltres, innocents com som, ens ho vam empassar... Amb les claus en mà, anem a la ferreteria i demanem un bombí per a la porta de l'entrada i un altre per a la porta del garatge. Resposta: "Aquesta clau és d'una porta de seguretat i haureu de canviar tot el pany... me'l desmunteu i me'l porteu per veure com és." I ens va donar un pany que va assegurar-nos que aniria bé per a la porta del garatge.

L'endemà, ens agafem la tarda lliure per poder canviar panys amb llum de dia...

Primera frustració: el pany del garatge que ens han venut no s'assembla de res al pany que hi ha, però tampoc no sabem com coi desmuntar el pany que hi ha per poder-lo ensenyar a la ferreteria i comprar-ne un altre d'igual.

Segona frustració: la porta de l'entrada, és una porta de seguretat... però de molta seguretat!! És d'aquelles que surten tres passadors cilíndrics a dalt, al mig i a dalt... i desmuntar el pany no és pas tan senzill com sembla... Però no cal canviar-ho tot de dalt a baix. Només canviant la part del mig, ja en farem prou.

Tercera frustració: quan ja havíem tret tot el pany, de dalt a baix, no vam poder separar la part del mig, la que havíem de dur a la ferreteria perquè el vis que l'aguantava es va gastar, es va fer rodó, allò que no li queda cap angle per poder-lo fer girar.

El meu home va carregar tot el ferregot llarg al cotxe, el pany del garatge que no havíem pogut muntar, i cap a la ferreteria. Jo pensava que allà li donarien un cop de mà per treure el vis... però res, li van vendre una clau Allen de la mida (que va anar bé per treure els altres 2 visos hexagonals), però el vis gastat, ja podies tenir totes les claus i tornavisos que volguessis, que allò no girava. Finalment, la solució: la força bruta. Si s'ha deformat tan fàcilment, potser li podrem donar la forma que nosaltres vulguem... Només calia un tornavís d'estrella i un martell... Clavar el tornavís al vis gastat per donar-li forma d'estrella i, au, a desenroscar! Visca!!!

Muntem el pany nou al seu lloc, l'instal·lem a la porta...

Quarta frustració: la clau no gira! Tornem-ho a desmuntar tot. La clau gira perfectament! Què passa? Tornem-ho a muntar, però a poc a poc, per veure què fem malament... Ah, ja està!! Hi ha un parell de visos que han d'anar una mica més fluixos. Cap problema. Ja està!!

Tanquem la porta. Provem d'obrir i tancar i...

Cinquena frustració: dels 3 forats de la part del mig del marc de la porta, n'hi ha un que està tapat i per tant no podem obrir i tancar bé.

Desmuntem la part del marc de la porta i ens adonem que hi ha l'aparell que fa que es pugui obrir la porta des de l'intèrfon, i per tant, el pany ha de tenir 2 passadors i no 3. Buffffffff... Com ho fem? Anem a canviar el pany?

Ens adonem que al pany que havíem tret hi havia una peça que se n'havia anat cap endins i que tapava el forat per on havia de sortir el passador que ens sobrava. Decisió valenta: desmuntem el mecanisme del pany i traiem un dels passadors :)

Sisena frustració: és una sola peça que duu els 3 passadors units...

Solució, desmuntem el pany vell i agafem la peça d'allà.

Muntar el mecanisme d'un pany és una mica com un puzle, que té un munt de peces i totes tenen el seu lloc i no poden anar enlloc més, però bé, tampoc no hi havia 1000 peces i si t'hi anaves fixant mentre el desmuntaves, i anaves ben amb compte, no era pas tan difícil tornar a posar-ho tot a lloc.

Setena frustració: hem tornat a muntar el mecanisme del pany i ara la tapa no encaixa. Això és probablement el que ens va dur més feina de tot, aconseguir tornar a encaixar bé la maleïda tapa del pany. Després de no sé quanta estona barallant-nos-hi, entre tots dos, fent força i amb moltíssima sort, ho vam aconseguir.

Finalment, teníem el pany muntat, el vam instal·lar a la porta i la clau girava, obria, tancava i tornava a obrir!!!! Ueeeeeeeeeeee!!!!!!!!

Temps total de muntatge: ben bé 2 hores! I sense comptar l'estona que vam estar per desmuntar-lo! És a dir, tota la santa tarda per canviar un pany.

Que consti que la major part de la feina la va fer el meu home i jo estava allà una mica de "florero", primer vigilant que no entrés ningú mentre la porta no tenia pany i després aguantant els visos, canviant les puntes del tornavís elèctric (gran invent, per cert) i intentant calmar els nervis en els moments de màxima frustració :)

Ara ens queda pendent canviar el pany de la porta del garatge... tot arribarà...

La notícia

Estimat bloc:

Ara ja es pot dir: estic embarassada... de bessons!

És una notícia d'aquelles que molta gent feia dies que esperava... així que sorpresa del tot no ha sigut (bé, la part dels bessons ha sigut una sorpresa per a tots, això sí).

Les setmanes entre que vam saber que estava embarassada i que la prudència ens ha fet mantenir-ho en secret, i dir-ho només a la família més propera, han passat més de pressa del que em pensava. És allò que, un cop superat l'ensurt de la notícia que n'hi ha dos, et fa tanta il·lusió que ho diries a tothom... i et sembla que se't farà molt llarg haver d'esperar fins als 3 mesos a dir-ho.. I ara que ja està acabant el primer trimestre, que ja començo a fer panxeta, que ja no ho puc dissimular, que ja m'he hagut de comprar uns pantalons de premamà... m'encanta veure la reacció de la gent quan li dónes la notícia.

Primer dius que estàs embarassada i la reacció és d'una alegria absoluta... després dius que són dos i aquí les reaccions varien: hi ha els que et deixen anar un "què dius? que bé!", els de "apa quina feinada que us ve a sobre!", els de "nen, ets un campió", els de "oh, que maco bessons! A veure si surt la parelleta"... també em va agradar molt aquell "osti, pobreta!". No ho negaré, probablement aquesta última és la reacció més sincera de totes... i la d'una amiga que mentre tota la colla d'amics ens omplia de felicitacions, petons i copets a l'esquena es va quedar paralitzada, sense poder articular ni una paraula i amb la boca oberta.

I ja us podeu imaginar la nostra reacció quan ens van dir que eren dos! A la consulta del ginecòleg et quedes una mica descol·locat, però encara no assimiles la notícia... Després, de tornada a casa, estàvem tots dos al cotxe, sense dir-nos res... i vam arribar a la mateixa conclusió: hem de canviar de pis. Com puges un cotxet doble a un quart sense ascensor? Impossible...

Després ve la fase de "ostres, ostres, ostres, com ens ho farem", després la de "buenu, mira, feina feta", després tornes a la de "buf, quina feinada que ens ve a sobre", després veus el vídeo dels bessons que parlen i penses "això els nostres també ho faran, que bé que ens ho passarem", fins que arribes a un estat de "de bessons n'hi ha hagut tota la vida, no som pas els primers, i tothom se n'acaba sortint, així que nosaltres també ens en sortirem". Estem molt il·lusionats, ja us ho podeu imaginar.

Ara, comencem a escalfar motors amb un trasllat, després toca muntar l'habitació dels nens i després ja arribaran... si és que no ens n'adonarem i els tindrem aquí!

Quines ganes que arribi el mes de maig!!!!

Inglish pitinglish

Estimat bloc:

En una de les llistes de distribució relacionades amb la traducció a les que estic subscrita, algú ha dit que cal reformar el sistema educatiu espanyol perquè no pot ser que un nen que estudiï anglès des de petit d'adolescent no sigui capaç de parlar-lo, un altre ha dit que el que realment cal és motivació i que això s'ha de fer des de casa... i total, que de coses se'n poden dir moltes i probablement tots tindran la seva part de raó, però jo m'he recordat de quan vaig començar a estudiar anglès...

Reeeemeeeeember wheeeeeen...

A la meva escola es començava a fer anglès a partir de sisè, als 11-12 anys. Força tard, tenint en compte que ara n'hi ha que comencen ja abans de P3.

També recordo que el profe d'anglès que teníem, tenia sort que nosaltres no teníem ni idea d'anglès, perquè mirant enrere t'adones que el pobre home tenia més bona voluntat que coneixements d'anglès, però val més això que res...

A secundària... buf! Les profes sabien més anglès, en general, no ho negarem; però esclar, jo ja m'imagino intentar ensenyar el que sigui a 30 adolescents que no tenen cap mena d'interès en res que els puguis ensenyar... Xungo, ho admeto. I amb 2 hores a la setmana és impossible poder practicar conversa amb classes de 30, és impossible fer "listenings" amb aquells cassets que ja no donaven més de si... A més, l'anglès sempre s'havia vist com una de les assignatures "poc importants". Les importants eren el català, el castellà, les matemàtiques, les naturals, les socials... i l'anglès, la música, la gimnàstica i la religió, mira, si et va bé, millor, i si no, tampoc no passarà res...

Veient que amb l'anglès de l'escola no anava enlloc, els meus pares van pensar que necessitava aprendre'n per una altra banda (quanta raó!) i vaig buscar una acadèmia. No sé quants anys tenia quan vaig començar a anar-hi... 15? Més o menys...

Aquí va ser on vaig notar que aprenia anglès... Osti, és que els profes parlaven anglès a classe!!!! I si no entenies el que t'estaven dient, t'ho deien amb unes altres paraules o t'ho deien més a poc a poc! Que fort, no es traduïa gairebé res!! Llavors em vaig adonar que l'anglès que fèiem a l'institut no donava ni per demanar una Coca-cola en un McDonald's.

Jo recordo amb força indignació i impotència que cada any, des de sisè d'EGB fins a COU, començàvem el curs estudiant el "present simple". El més sorprenent de tot és que 7 anys després, hi havia gent que no sabia què era i per a què servia el "present simple"!!! Però si el seu nom ho diu!!! Simple, senzill, fàcil!! I res...

Així, com vaig aprendre anglès? Doncs, tampoc no us ho sabria dir... Sempre he tingut facilitat per les llengües, suposo que això és important, però per a mi va ser fonamental el fet de poder marxar fora. Per als meus pares va ser un esforç econòmic molt important, però jo sense la immersió lingüística total que vaig fer quan vaig marxar, certament no seria on sóc ara.

Aquesta foto ha sortit d'aquí

Justificacions?? Grrrrrr...

Estimat bloc:

M'emprenya quan he de justificar la meva feina... i m'emprenya especialment quan ho he de fer davant de persones que no tenen ni idea de què va.

M'explico: l'altre dia un client em diu que té una queixa d'un client seu d'una traducció que vaig fer jo. Ja em vaig espantar. Resulta que al març (sí, sí, fa 6 mesos), vaig fer una traducció d'unes modificacions que s'havien de fer en un manual, i vaig rebre instruccions específiques que només havia de traduir el que era nou, que el que ja estava traduït no ho havia de tocar. I així ho vaig fer. El client final resulta que va encarregar una retrotraducció, és a dir, traduir el text traduït de nou a l'idioma d'origen per comprovar que la traducció és correcta. La retrotraducció era espantosa i evidentment es van espantar. Així que el meu client em va demanar que justifiqués la meva feina. El 90% de les queixes pertanyien a la part que jo no havia traduït i que m'havien dit explícitament que no havia de tocar. Així que vaig dedicar-me a rebatre les queixes només de la part que havia traduït jo, que eren errors de la retrotraducció.

Una setmana després em demanen que si em puc mirar l'altre 90%... Au, dedica't a justificar la feina d'algú que no coneixes de res. I jo, bona persona que sóc, vaig dir que sí...

Avui, el client m'envia un comentari del client que diu que hi ha frases que en anglès estan en estil indirecte que s'han traduït en estil directe i pregunta si és realment necessari i si es pot posar en estil indirecte. Com? Estem parlant d'estil directe i indirecte en un manual de pròtesis de cadera?

Pregunto si poden ser més específics per no tornar-me a repassar tot el text, que ja hi he perdut prou temps sense veure ni un duro. Em diuen que no, que en francès també s'hi han trobat i que està marcat en el text adjunt...

Agafo el que està ressaltat de la part en francès, i resulta que no parlem d'estil directe i indirecte, sinó de frases passives i actives. Això ja té més sentit, però a veure si parlem amb propietat, coi, que ens dediquem als idiomes!!!! Uns mínims!!!!

Hi he dedicat, 5 minuts, 1 a mirar-m'ho amb la intenció de no canviar ni una coma i 4 a redactar un mail explicant que cada idioma té les seves pròpies característiques i que una de les característiques del castellà, en aquest cas, és que no fa servir passives a tort i a dret com fa l'anglès.

A veure, vostè sap castellà? No, oi? Doncs, no posi en dubte la feina dels que en saben!! Això em posa molt negra...

Com la vegada que vaig haver de demostrar a la meva jefa que "advertising" volia dir "publicitat" i no "advertiment" com assegurava ella en una reunió amb els peixos grossos de l'empresa (absolutament ningú parlava anglès), em va fer anar a buscar un diccionari i buscar la traducció: va ser ella qui va fer el ridícul davant de tothom, però que et posin en dubte d'aquesta manera posa de molt mal humor.

Doncs, això, que començo a estar tipa d'haver de justificar la meva feina davant de persones ineptes.

Perplexitat

Estimat bloc:

Acabo de viure una experiència que m'ha deixat totalment perplexa.

Truquen a la porta d'aquí dalt al pis i immediatament sento que truquen a la porta del pis del costat... Això és que em volen vendre alguna cosa, però vaig a mirar a veure qui és. Miro pel foradet i veig un senyor negre amb una carpeta. I just en aquell moment, la veïna, que estava fotent crits com una boja perquè el gos deixés de bordar, obre la porta:

Senyor: Hola, ¿está tu mamá o tú eres la jefa? (La veïna té més de 30 anys, perquè us situeu una mica.)
Veïna: No, no está. (Sempre fa aquest paper perquè no l'atabalin.)
Senyor: ¿Cuándo volverá?
Veïna: A las cinco y media o así.
Senyor: Pues después me paso.

L'home va marxant i comença a baixar les escales.

Veïna: Eres de Iberdrola, ¿no?
Senyor: No, soy de Guinea.

...
...
...

...
...
...

No comments...

I una més...

Estimat bloc:

Rebo un mail dient que tinc un currículum impressionant, però que no em donen la feina... Com? Feina? Busco... Fa 2 anys aquesta empresa em va oferir treballar de redactora tècnica a Suïssa, vaig dir-los que si no podia treballar des de casa no m'interessava... Em contesten 2 anys després dient que no gràcies? Ostres, ja té tela, ja!!

Rellegeixo el mail i veig que no, que m'estan dient que he enviat una sol·licitud per un càrrec de gestió de comptes comercials... Com? Perdoni, però s'equivoca...

Escric un mail per dir-li a la pobra dona que s'ha equivocat de Marta.

Resposta: aquest és el mail que tinc al CV d'una altra Marta (imagino que també compartim el cognom), li envio un SMS perquè el corregeixi...

Qui pot equivocar-se amb la seva pròpia adreça al CV!! No s'ho ha ni repassat??? Ves a saber si el telèfon no està malament també i la Marta no sabrà mai què ha passat amb la seva candidatura... hehehe

Flipo molt...